El Convent de Religioses de l'Olivar, que estava situat allà on és avui el mercat d'aquest nom, es convertia en casa-presidi correccional sota la direcció d'un capità retirat del servei, un tal Joaquim Bauzà i Maiol. Les monges foren traslladades a Santa Clara i l'edifici fou reformat i reforçat per a la seva nova missió del cos de justícia. Quan Ramon Medel en fa la descripció el 1849 hi havia cent vint-i-cinc presidiaris, que estaven dedicats a diferents treballs sota un règim «que els permet suportar el càstic o condemna amb més resignació que en altres departaments presidials de la Península. La major part de les matèries que treballen dins l'establiment són la palma i l'espart, reunint en un magatzem destinat a la venda d'aquestes tasques els seus productes. També hi ha sis telers per a fabricació de roba de fil, i cotó a ratlles, així com mantells. Dos telars són destinats a teixir la roba que porten els penats, comprant-se fora de l'establiment només les primeres matèries. Hi ha un grupet de presidiaris destinats a les obres del moll, ja sia picant la pedra que es necessita per al seu empedregat i conservació, ja movent la màquina que neteja de llot i brossa el lloc destinat als vaixells de menor tonatge.
L'aspecte interior de l'edifici de la presó ofereix poc de remarcable, però atreu l'atenció que quan era convent de monges cada una d'aquestes comptava amb una cambra o cel·la separada de les altres, podent-se veure des del pati o claustre principal mil diferents gèneres d'arquitectura...».
Era conservada la capella però el visitant només hi descobria un detall de cert mèrit, el retaule principal, daurat, amb escultures, una de les quals representava la Puríssima. Ens hem de traslladar, però, si volem evocar l'interior d'aquells presidis, a la literatura de l'època, per exemple a la novel·la titulada El Cent disset, de Ponson du Terrail, amb el personatge de Rocambole pel mig: «Ha arribada l'hora del descans per als presos del penal.
Encadenats de dos en dos, ajaguts sobre el dur llit i tapats per grosseres flassades, el cap de galeria dóna ordre de dormir. Però l'ordre no arriba per a tots. Uns decideixen tancar els ulls i altres comencen a parlar en veu baixa, com en una remor. La conversació íntima en aquestes hores sempre és la mateixa. El desig d'evasió, les idees per aconseguir-ho. I és imprescindible que el company a qui s'està lligat per la cadena als turmells hi estigui d'acord. És cert que ningú no fa orelles sordes a les fórmules i consells del company, perquè tots tenen per única esperança abandonar aquella solitària i trista vida. Amb tot això, n'hi ha prou amb la presència d'un dels celadors, per tal que tothom calli i tothom simuli dormir, per al cap d'una estona, quan aquell es perdia per un dels passadissos, tornar les veus apagades i els cops inquiets de les cadenes... El Cent disset era un home abstret, però tal volta per causa d'aquesta actitud rebel i conformista alhora, s'havia guanyat el respecte dels seus companys. Cent disset parlava poc, però quan ho feia mai no deia paraules ofensives, ni malhumorades. Eren sentències carregades d'ironia...».