Carmen Sotillo acaba de perdre el seu marit. Quan tots els amics i familiars deixen la vetla, ella s'apropia l'escena i la fa seva. Just llavors comencen a sortir tots aquells temes amagats i reprimits al llarg dels anys de convivència, la solitud viscuda en companyia al costat del seu espòs. Sotillo és Lola Herrera, i l'obra, Cinco horas con Mario, que es va presentar ahir a l'Auditòrium i que hi romandrà fins demà. «El text s'ha refrescat, s'ha actualitzat». Han passat 22 anys des de la primera vegada que Herrera va protagonitzar la peça i els canvis es noten. «No és una variació essencial que es pugui apreciar», va assegurar. Es tracta d'una altra cosa, «ara surt més l'humor de Delibes» mentre que, abans, l'obra no deixava gairebé espai a la ironia. «L'obra s'ha mogut».
Tants d'anys d'interpretar el mateix paper han fet que el públic vegi Sotilo en Herrera. «M'identifiquen amb aquella obra», va afirmar l'actriu. Al principi, això va suposar «una cosa horrible durant alguns anys». La raó, «que pareixia que no havia fet res més». La seva intenció era canviar de tema, però no podia. «En aquest país, s'usen poc els actors, sempre es vol que facin el mateix», segons Herrera. Els actors cerquen la variació, «sempre esperam que ens vegin d'una manera diferent», alguna cosa, que, de vegades, costa aconseguir.
Amb el pas dels anys, la seva visió del personatge ha canviat gràcies a la possibilitat d'encarnar un altre tipus de protagonistes. «Els nous papers sempre em demanaven algun moment dramàtic». Trobar-se en «un país dramàtic» l'ha conduïda a «aquest camí». Herrera sempre ha cercat equivocar-se abans que estancar-se. «És més divertit xocar amb la paret».