Comencen les obres del Cinematògraf Balear, que ha d'ocupar un pavelló o barracó en el recinte de s'Hort del Rei. Es preveu que pugui estar llest d'aquí a dos mesos. I així serà, efectivament, ja que el 28 de juny és inaugurat i l'endemà ja s'hi celebran funcions. La programació és diversa i el 8 de juliol s'anuncia com extraordinari esdeveniment, a primera plana dels diaris, la pel·lícula de cent metres El hombre orquesta i també la de Gran espectacle, de quatre-cents metres i dotze quadres, La Cenicienta, essent els preus de taquilla a la part del públic de vint cèntims, i a la zona de preferència, de trenta cèntims. A poca distància del descobriment dels germans Lumière "Lluís, el químic (1861-1948) i August (nascut el 1862)", aquell espectacle tenia tots els factors experimentals del moment: les imatges un poc borroses i molt mogudes, la llum que variava a cada punt la seva intensitat de projecció, l'energia que no sempre funcionava de manera regular, les pel·lícules que eren altament inflamables...
Un jove poeta mallorquí, Sebastià Alzamora, ofereix en la seva composició Primera exhibició del cinematògraf, uns versos altament descriptius d'aquelles emocions, quasi científiques, i decididament lúdiques, dels nostres avis: «Naixien de la fosca la llum i la figura,/ i una educació nova de l'espai buit./ S'il·luminava el segle com un dolor de màquina,/ com un ull dividit amb acer. L'horitzó/ partia, per estendre's altre cop concentrar-se,/ des d'un concret rectangle de tela blanca i viva:/ rara promesa en clau d'esguard, llum en espera;/ de sobte el moviment. Gran pasme, i un que exclama:/ Caldrà morir per més saber, en els anys que vénen./ El grotesc i el sublim ja hi han escampat rúbrica».
Així era la cosa. Enhorabona, Sebastià, per aquesta visió que en pocs mots ho diu quasi tot. O tot, si voleu. Aquell cinematògraf de s'Hort del Rei, a la mateixa raconada de Ciutat on es muntava el Gran Circ i on es passaven les hores els soldats de cavalleria dins la seva caserna, al peu del palau de l'Almudaina, encara no podia oferir competència seriosa al teatre, la sarsuela i, menys encara, a l'òpera. Constituïa un entreteniment que reclamava mil perfeccions tècniques. Però temps al temps. En poques dècades naixerien autèntiques ciutats cinematogràfiques (Hollywood, Cinecittà...), que sabrien explotar una indústria multimilionària, plena de promeses, puix que uns actors de primera fila (Rodolfo Valentino, Greta Garbo, Chaplin...), podrien estar alhora, com si fossin déus, en mil pobles, virtualment vius sobre una pantalla, en el teatre de més luxe i el saló recreatiu més miserable.