És un fet documentat que entre els segles XVI i XVIII, el monestir de Montserrat no era només una fita per als pelegrins catalans i ibèrics, sinó també de més enllà dels Pirineus, de Flandres, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Irlanda... El castellà Cristóbal de Virues, un segon rengle del Segle d'Or de la literatura en aquell idioma, publicava en aquesta data un llarg poema èpic, El Montserrate, on parla dels monjos, de les catorze ermites que hi havia aleshores en aquella muntanya i de la gran fama de la Moreneta del cabdal santuari. Així ho declarava amb aquests versos:
«Será tanto el concurso de la gente/ que aquí vendrá de todo el ancho suelo.../ Montserrate será la maravillosa/ mayor del mundo .../ No habrá nación en todo lo habitado/ que desta santa Imagen no se trate;/ no verá el sol lugar más celebrado/ que el feliz y bendito Monserrate».
Així les coses, ja Cristòfor Colom havia batiat una de les antilles amb aquest topònim i que encara avui conserva. (Les Illes de Sotavento, 904 quilòmetres quadrats i 145.000 habitants, formen l'arc nord de les Antilles Menors, en el Carib oriental i es tracta del grup format per San Cristóbal, Nevis, Anguila, Antigua, Barbuda, Redonda i Montserrat. Mancades d'indústries, la seva economia ha estat dependent de Gran Bretanya i compta actualment amb un cert moviment turístic. L'any 1967, les 6.000 persones que habitaven Anguila se declararen república independent però Londres envià tropes i el projecte, el qual havia de ser imitat per altres illes, Montserrat entre d'elles, es frustrà).
Tornem al tema i assenyalem, com a nota de popularitat montserratina, que per altra banda, en el Madrid dels Borbons era construïda l'església de «Nuestra Señora de Montserrat» amb una façana monumental i molt rics interiors, art barroc de Churriguera. Visitants il·lustres, prínceps i princeses com aquella mística Margarida d'Àustria, prelats i clergues de pertot arreu, com aquell fra Joan de Palma, que així descrivia tal indret:
«Mira envers l'orient el sant temple de la imatge; l'esquena de la muntanya a l'occident; als Pirineus i la mar de Tarragona els costats; les puntes dels penyals al cel i les valls a l'abisme. El lloc és aspre, l'altura eminent sobre els més alts pujols d'aquella regió. Vestida en la seva major part d'alzines i altres arbres i herbes saludables; admirable és l'olor, en la vista i en la fresca floresta. Hi podem pujar des de la vila d'Igualada...».
Altres escriptors antics en llengua castellana parlaren de Montserrat en les seves obres, com s'esdevingué amb Maria de Zayas y Sotomayor (1590-1661), autora de Novelas ejemplares y amorosas i Parte segunda del sarao y entretenimientos honestos, narracions breus on defensa la llibertat de la dona a una vida de major llibertat. Aquesta situa el començament del seu relat «Aventurarse perdiendo» a la muntanya de Montserrat i tal com explica l'historiador Martín del Olmo en un dels seus treballs, la Zayas comença amb aquestes paraules: «Són les aspres muntanyes de Montserrat suma i grandesa del poder de Déu...».
També Alonso del Castillo, de la mateixa època, en la seva novel·la Lizardo enamorado ens conta com un grup de peregrins arriba a la sagrada muntanya: «A causa d'una gran tempesta havien fet la promesa de visitar l'insigne i devot santuari de Montserrat i la seva gloriosa Patrona, cosa que tots volien molt bé complir».