TONI LIMONGI.Palma.
Amb la mel als llavis. Així es va cloure la tercera edició del festival Isladencanta al poliesportiu de Sant Ferran de Palma. A les 2.30 hores de la matinada de diumenge els britànics Primal Scream varen fer l'últim crit de comiat per deixar una pista d'atletisme amb cinc mil persones disposades a gaudir de l'espectacle.
Era, a priori, el moment més esperat, el dels francesos Rinoçerôse protagonitzant la rave de l'estiu. Però no va poder ser. L'Ajuntament de Palma va dir, una vegada més, un rotund «no» a la diversió. La pista, animadíssima, no va trigar a quedar buida. Com un corrent d'aire, una idea sortia en boca de la gent: «Decepció». Alguns tocaven els bongos per allargar una mica més una nit ja acabada.
Tanmateix, i en poques hores, va haver-hi bons moments de música. Sexy Sadie van oferir un recital vibrant, en el qual van demostrar el seu potencial elèctric. Poc després, la gent es va desplaçar a l'envelat per escoltar una de les revelacions del festival: Blackalicious, una potent mescla de soul, hip-hop i tocs de dub que va fer vibrar els congregats allà.
En finalitzar, la música es tornava a concentrar a l'escenari principal. Van aparèixer els Supergrass, envoltats d'una aurèola de grup de culte que el seu ajustat directe es va encarregar de desmentir. Va haver-hi moments acceptables, com The sun batades valides the sky, que va posar els pèls de punta als fans. Com era de preveure, el combo no va interpretar el seu major èxit, la seva televisiva peça All right. Però Gazz va fer gala d'una bona veu amb temes com Moving.
Una altra riuada de gent va tornar a desplaçar-se a l'envelat per presenciar un dels millors -i més animats- recitals del festival. Si Iggy Pop va sagnar pel nas el dia abans, els Ojos de Brujo van llançar les seves tripes per acontentar un públic àvid de festa i, abans que res, de bona música. Els andalusos van fusionar amb encert percussions flamenques, hip-hop, cante jondo, llampades psicodèliques i reivindicació antiglobalització. Hi va haver un moment en què el grup va convidar el públic a queixar-se amb un «ai» que va ser àmpliament respost.
Finalment, va arribar el plat fort de la nit: els Primal Scream. El grup de Bobby Gillespie va començar a tocar molt aviat, fins i tot abans que la gent abandonàs l'escenari petit. Robert Young, Gary Mounfield, Martin Duffy, Andrew Innes i Darryn Mooney van donar una lliçó de música ultravitaminada. Es van atrevir amb peces d'orfebreria com Autobhan 66 (si bé, continua sent superior la versió en estudi). Van cantar a Miss Lucifer i van recordar vells temps amb cançons com Kowalsky, Medication o fins i tot Swastica eyes.
Quan va acabar el recital, la gent no sabia què fer. Si envair can Barbarà o quedar-se dins del cotxe escoltant l'Scremadelica a tot volum.