G. CARRIÓ. Palma.
Blai Bonet és un dels referents literaris més importants de les lletres catalanes. Dins l'època de la postguerra, fou una figura cabdal en la renovació del llenguatge poètic a Mallorca. La seva generació literària, de la qual fan part Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Josep Maria Llompart, entre d'altres, fou essencial per a l'evolució de la literatura fins al punt que actuà de punt d'inflexió cap a la poesia actual. Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria és la novel·la que reedita la Biblioteca d'escriptors mallorquins amb la finalitat de subratllar l'interès que desperta la prosa del poeta. Aquest relat en concret retrata una suggestiva religiositat interior no exempta de tensió ni d'alliberament personal. En narrativa, Blai Bonet assumí els llenguatges narratius més avançats i incorporà una temàtica vital i una inequívoca actitud cívica. Ha estat un dels pocs autors moderns illencs que ha tocat temes religiosos, tractats d'una manera innovadora per la simbiosi de religiositat i sensualisme, amb influència de la novel·la catòlica europea de mitjan segle XX.
Blai Bonet nasqué a Santanyí el 1926 i morí a Cala Figuera el 1997. Estudià al Seminari Diocesà de Mallorca entre l'any 1936 i el 1943. Després d'arribar al tercer curs d'Humanitats abandonà el centre per l'agreujament d'una tuberculosi que patia. Aquesta malaltia, de fet, tindrà un pes específic dins la seva obra. En els anys del Seminari pogué adquirir una sòlida formació en cultura clàssica a través de l'estudi del llatí i del grec i de les seves literatures. L'escriptor també santanyiner, Bernat Vidal i Tomàs, li donà a conèixer llavors els poetes castellans de la generació del 27 i, tot i que amb el temps se'n distancià, influí notablement en els seus gusts literaris. Bonet edità aquests anys els poemaris Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l'espiga (1952) i Cant Espiritua(1953) que rebé el premi Óssa Menor del 1952.
Es traslladà a Catalunya per sotmetre's a les cures d'un sanatori per a tuberculosos situat al Montseny. Es va establir a Barcelona poc després. A la ciutat comtal entrà en contacte amb escriptors de l'alçada de Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Oliver Pere Quart. Aquestes amistats li propiciaren una etapa de gran fecunditat i originalitat. Les obres que conformen aquest moment creatiu són els reculls de poemes Et nunc manet in te (1955), Comèdia (1960), que fou premi de la Crítica, i L'Evangeli segons un de tants (1967), que rebé el premi Carles Riba de 1965. També publicà la peça teatraParasceve (1958), reconeguda amb el premi Joan Santamaria. La novel·la El mar fou premi Joanot Martorell del 1956. El director Agustí Villaronga en féu una versió fílmica el 1999. La seva novel·lística compta amb els títols Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona i Míster Evasió (1969) reeditada el 2006.
El 1968, per prescripció facultativa, tornà a Mallorca, on continuà la seva tasca literària. Començà també en aquests moments la seva relació més o menys estable amb la premsa, en forma de col·laboracions, a «Ultima Hora», en una primera etapa, i després a Diari de Balears. Durant aquests anys s'intensificà la seva actitud de ruptura. A través d'aquesta reorientació bastí l'expressió d'un món molt personal ensems que singular i particular.
La novel·la Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria es publicà per primer cop el 1972. La seguiren els volums de memòries Els ulls (1974) i La mirada (1975), continuats més tard, en certa manera, al fullet La vida i els meus instants (1987). Són seus els reculls de poemes Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N'Amat a l'ombra? (1976), Cant de l'arc (1979), El poder i la verdor (1981), Teatre del gran verd (1983) i El jove (1987). El 1986 es féu una reedició de les seves primeres obres sota el títoEl color. El 1989 aparegué el volum antològic A l'ombra de l'esperit que recull, a banda de poemes seus, articles crítics sobre la seva obra. Com a assagista en temes d'art féu crítica a la premsa del moment i, fins i tot, edità treballs de més ample abast com els volums Tàpies (1964), Tomeu Pons (1978), Miquel del desert (1992), entre d'altres. La seva última etapa està conformada pels aplecs de poemes Nova York (1991) que fou premi Ciutat de Barcelona del 1990 i els reculls de memòries La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). Rebé el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, que li atorgà el 1990 la Creu de Sant Jordi, i de l'Ajuntament de Palma, que li concedí la Medalla d'Or de la ciutat el 1993.