G. CARRIÓ. Palma.
Alta i benemèrita senyora i L'esfinx componen el volum amb el qual la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins ret homenatge a l'autor de Bearn. Llorenç Villalonga (Palma 1897-1980) és un dels primers espases de les lletres catalanes del segle XX. Conreà tots els gèneres i excel·lí especialment en la novel·lística. La seva és una obra cohesionada i amb moltes connexions autobiogràfiques. Fet i fet, Villalonga presenta un món personalíssim ple d'obsessions: la decadència de l'aristocràcia, l'homosexualitat, la barreja de la realitat i la fantasia, la deshumanització de les societats futures i la confrontació de mons oposats. Cada obra condensa en si mateixa la sàtira costumista, l'elegia, la paròdia i el ressò apocalíptic.
Caràcter
Villalonga es dedicà a la psiquiatria i, des del 1933 fins que es jubilà, treballà a l'Hospital Psiquiàtric de Palma. Estudià medicina a les universitats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on finalment es llicencià el 1927. També amplià estudis el 1929 a París, on entrà per primer cop en contacte amb la cultura francesa (Anatole France, Marcel Proust...) tan important per a la seva producció. S'inicià com a escriptor en aquests anys: articles, fulletons, l'obreta La catástrofe del hotei contes de tendència avantguardista.
Moltes controvèrsies ha generat l'ideari polític de l'escriptor. El 1925, mentre estudiava a Saragossa, va ser expulsat de la residència d'estudiants on s'allotjava, acusat de conspirar contra Primo de Rivera. Més endavant, quan ja havia tornat a Mallorca, criticà públicament el catalanisme conservador de l'illa, que identificava amb l'Escola Mallorquina i amb la revista La Nostra Terra. Amb aquest propòsit, el 1934 publicà l'obra Centro, que recollia part dels seus articles apareguts al diari El Día. En declarar-se la Guerra Civil, s'afilià a la Falange. Criticà els que havien signat la Resposta al missatge dels catalans i emprengué una tasca propagandística a favor de la Falange a la premsa i a la ràdio.
El 1937, a causa del bombardeig de Palma, es traslladà a Binissalem. Durant la contesa es distancià del feixisme, car el règim li prohibí les conferències que feia a Ràdio Mallorca perquè les considerava poc ortodoxes. Acabat el conflicte bèl·lic tornà a Palma, però es mantingué allunyat de la vida literària i periodística. La represa de les col·laboracions amb la premsa no es produiria fins entrats els anys quaranta a El Españoi sobretot a Baleares; i es féu assídua a partir de 1952, quan també treballà per a la premsa de Barcelona.
Llorenç Villalonga pogué contactar amb molts d'intel·lectuals de tendències diferents, al marge de si l'influïren o no. Conegué els representants de l'avantguardisme mallorquí dels anys vint i trenta com Miquel Àngel Colomar, Ernest M. Dethorey i Jacob Sureda. Es relacionà també amb la colònia estrangera de Palma: la poetessa Emília Bernal, la ballarina Eva Tay, la baronessa Sybille von Kaskel, l'arquitecte Arthur Edward Middlehurst i l'escriptor Albert Thelen «Vigoleis», entre d'altres. El 1935 conegué Salvador Espriu, amb qui mantingué una intensa relació epistolar.
Durant els anys cinquanta participà en les tertúlies de la Granja Reus, que posteriorment es traslladaren al Cafè Riskal, amb Bernat Calvet, els germans Cases Llompart i Damià Vidal Burdils... El decenni dels seixanta, ja reconciliat amb la literatura catalana, començà a exercir mestratge sobre escriptors novells com Llorenç Moyà, Vidal Alcover, Guillem Frontera, Baltasar Porcel i Jaume Pomar.
Literatura
Villalonga publicà Mort de dama el 1931, que suscità molta polèmica. L'any 1936 començà a publicar en castellà a Brisas, setmanari que dirigí entre 1934 i 1936, la novel·la Madame Dillon. L'obra fou censurada però es publicà en català el 1952. El 1964 en sortí una versió bastant canviada amb el títol de L'hereva de dona Obdúlia, que el 1966 s'inclogué a les Obres completes sota el títoLes temptacions. El 1952 publicà La novel·la de Palmira. El 1956 s'edità en castellà la seva principal obra Bearn, que serà present en altres novel·les posteriors, tot configurant així el 'mite de Bearn'. El 1958 guanyà el premi Ciutat de Palma amb Desenlace en Montlleó. El 1960 s'edità L'àngel rebel, ampliada i publicada de nou el 1974 sota el títol de Flo la Vigne. Publicà després Les fures (1967), Les falses memòries de Salvador Orlan (1967), La gran batuda (1968), La Virreyna (1969), La Lulú (1970), Lulú regina (1972), El misantrop (1972), Andrea Víctrix (1974), premi Josep Pla del 1973 i Un estiu a Mallorca (1975).
Quant al teatre, Villalonga és autor de Fedra, publicada en castellà el 1932 i que fou reelaborada i traduïda el 1954 per Espriu. També són seves Cocktail a un vell palau (1955), Faust (1956), que s'estrenà el 1962 amb el títol de Bearn a càrrec de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, Aquil·les o l'impossible (1964) i Filemó i Baucis (1966). El 1965 s'edità Desbarats, recull de peces costumistes i d'altres relacionades amb el teatre de l'absurd. La seva poesia, que era més aviat descriptiva o narrativa, fou escrita en llengua catalana, castellà i francès. El 1995 fou recollida en part al volum Proses rimades.