La UIB tirà la casa per la finestra per donar a Miquel Barceló tota la calor possible. L'homenatge tingué moltíssim de suport universitari, però ben poca presència d'artistes. Quasi no hi havia pintors mallorquins a l'acte, tot i que l'aula magna de l'edifici Arxiduc Lluís Salvador era pràcticament plena. Per altres compromisos no hi acudí el presidnet Matas, però sí Maria Antònia Munar; el conseller de Cultura, Francesc Fio; el bisbe Jesús Murgui, que destacà per la seva absoluta discreció; i el comandant general, José Emilio Roldán. Els presents es desfeien en elogis envers la figura de Barceló. Allà hi eren, amb una rialla d'orella a orella, els grans valedors de l'actuació a la Seu, començant per l'escriptor Biel Mesquida, i lògicament les dues madrines de l'artista, Catalina Cantarellas i Mercé Gambús. Abans de començar l'acte, Mesquida anava amunt i avall de la sala saludant tothom. Entre el públic s'hi trobava Francesca Artigues, mare de Barceló, que assenyala que el retaule de la Seu «culmina l'obra» del seu fill. La mare representava les arrels felanitxeres de l'artista, conegut al seu poble com en Miquel de can Cordella. Per part de mare és en Miquel de can Randa.
Hi havia ganes d'estar devora Barceló, sobretot en el cas d'antics membres del Govern del Pacte de Progrés que propiciaren de manera important la intervenció a la Seu. L'expresident Antich qualificà de «molt important l'acte» i la projecció que Barceló dóna a les Balears. També hi acudí l'exvicepresident, Pere Sampo, ara deslligat de la dinàmica política diària, però que no es volgué perdre l'ocasió de fer costat a l'artista. El mateix es pot dir de l'exconseller de Cultura,Damià Pons, allà present i aplaudint les doctores Cantarelles i Gambús quan glossaven la potència creativa de Barceló. L'elogi de les dues professores envers el nou doctor va ser espectacular, assolint fins i tot graus d'apassionament en el cas de Gambús, quan al final de la seva intervenció féu una encesa defensa de les metàfores que conté l'obra de la Seu. Parlava davant el bisbe i volgué remarcar la profunda religiositat del retaule, tant en la multiplicació dels pans i dels peixos com en la conversió de l'aigua en vi. Semblava que parlava per al bisbe Murgui, el qual és conscient de l'agnosticisme i manca de compliment dels deures catòlics. Però Gambús, en explicar el sentit del retaule, elevà el to de veu i cercà expressions que encalçassin la supranaturalitat de l'obra. Fou molt aplaudida.
Qui es trobava més tot sol de companys era l'escultor Jaume Mir, ja que era palesa l'absència de pintors mallorquins. També la presència d'escriptors era mínima, encara que sí que hi era present el poeta Àngel Terrón. Però la manca de companys de professió illencs no afectava Barceló. Ell se sentia satisfet. Durant la cerimònia no va poder resistir la temptació de llevar-se el birret ni de tocar-ne els fils multicolors, que coronen els doctors honoris causa. Barceló cercà en tot moment la naturalitat i la senzillesa. Se sentia enormement afalagat. Es veia clar que el seu desig era el reconeixement de la seva pròpia terra, entre els seus. Se'l veia satifest, però tan ajupit com sempre i mirant en terra. No donà en cap moment la sensació de levitar. Se'l veia perfectament conscient d'haver aconseguit un gran èxit personal amb la seva actuació a la capella del Santíssim.
Allà hi era orgullosa, però situada discretament, la seva família, ties, germanes. També hi eren l'escriptor Tomeu Mestre Balutxo, fins fa poc temps cap de recursos humans de Sa Nostra; el director general d'aquesta entitat, Pere Batle; i l'advocat Rafael Perera, que assessora la Fundació Art a la Seu. A aquest prestigiós jurista no se'l veia gaire content, ja que poc abans de la cerimònia acabava d'entrar a la presó un dels seus clients més coneguts: Eugenio Hidalgo. Des de la plantada del garrover («perquè fa garroves», havia dit l'artista), Miquel Barceló va romandre pràcticament segrestat per catedràtics i professors que l'envoltaven a l'exclusiva sala on es vestiren amb togues i birrets abans de començar la tradicional processó que acompanya el nou doctor. El món universitari envoltà com mai el pintor felanitxer i gairebé no el deixaren tot sol en cap moment. Semblaven conscients de tocar «projecció internacional» i «universalitat». L'escriptor Biel Mesquida, que tant ha fet per l'actuació a la Seu, va romandre lluny de l'artista fins que la cerimònia no hagué acabat. Qui estava molt impressionant era el comandant general Roldán: «És la primera vegada que veig tanta gent uniformada i jo no particip en la desfilada», comentà, en to distès.