El gran pensador alemany Rudolf Ch. Eucken (1846-1926), natural de la vila d'Aurich, doctorat en Filosofia, Filologia i Història a Göttingen i a Berlín, professor a Basle i catedràtic a Jena, aconseguí fer del sistema filosòfic una disciplina flexible. Una de les seves obres més significades és la que du per títol L'home i el món i respon a l'esforç investigador de tota la seva vida, un esforç que restava definit el 1908, quan rebia el Nobel de Literatura amb aquestes paraules: «En reconeixement a la seva avançada recerca de la veritat, la seva penetrant capacitat de pensament, la seva ampla visió i l'ardor i la força de presentació amb la qual a través de les seves nombroses obres ha reivindicat i desenvolupat una idealista filosofia de vida». Consagrà, afectivament, tota la seva obra a la idea de la vida. Què és la vida? Per quin motiu som en aquest món? Quin paper jugam enmig de l'univers amb la nostra breu i pobra existència? Som mortals per a sempre més o existeix realment una ànima eterna?
«La vida és el fenomen primari del qual parteix tot el que nosaltres anomenam realitat. Però no és un concepte senzill i unívoc; aquell que així el consideri el limitarà fàcilment a un grau inferior i rebaixarà el seu veritable significat. Realment el món al qual pertanyem mostra un moviment d'ascens de la vida, a través de diferents graus, per la qual cosa aquesta és de cada vegada més lliure, més independent, recull en si mateixa tota la realitat i es converteix en món. D'aquesta manera es pot parlar d'una història de la vida, i com només podem comprendre pel seu desenvolupament el darrer objectiu al qual aspira, en parlarem breument. En primer lloc trobam la vida en la natura, unida als primers estats d'organització en la matèria. L'especulació la pot conduir, en certa manera, vers allò que és inorgànic, però la investigació rigorosa n'ha de reconèixer unes limitacions. En aquest estat natural sorgeix la vida de forma abundant en innombrables punts de les plantes i del regne animal; el que hi ha de vida en les plantes apareix sotmès a un estat de letargia i a una estricta dependència del mecanisme dels elements: només en els animals s'inicia un cert despertar, donant-s'hi una major concentració i una tendència a la interiorització, encara que dins d'unes limitacions molt petites. Fins aquí es pot parlar d'estats interiors, puix que aquests vénen a estar determinats per les circumstàncies-ambient. La vida depèn aquí, per complet, de les impressions i estimulacions procedents de l'exterior, mentre que el moviment es produeix vers la part de fora; la principal empenta és la de la pròpia conservació i consisteix a afirmar els diferents punts dins una síntesi espacial i, sobretot, en moviments d'atac i defensa, persecució i fugida».
I és que la vida són també els sentits. Curiosament, més intensos en determinades espècies. Potser ens agradaria tenir l'oïda de la llebre, la vista de l'àguila, l'olfacte del ca o el tacte del talp...