Paraula directa i clara, Llucia Ramis (Palma, 1977) no dubta a dir el seu parer sobre la realitat literària i cultural de les nostres contrades. En realitat aquesta és la seva feina, ja que fa anys que roda pel món de la premsa escrita. Ara, però, s’ha situat a l’altre "bàndol" amb la publicació de la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys. Acaba de sortir del rovell de l’ou literari amb un llibre que ha tingut crítiques i elogis a balquena. Allò important, com diuen alguns, és no restar indifent.
El títol és prou directe, però quina ha estat la filosofia d’aquest llibre?
De la generació de la transició se n’ha parlat molt, però fins ara hi havia un buit literari. Amb aquest llibre vull reflectir una generació amb unes característiques gairebé comunes: mileuristes però que no ens queixam de ser-ho; que treballam per viure, però aspiram a fer coses més artístiques, etc. Vaig definir aquesta generació com de "burgesos low coast", on gairebé tots tenim una doble vida (feina i uns hobbies que solen creatius). És una generació que ho vol tenir tot, que sempre es queixa de tot i, alhora, no fa res per canviar res. Quina és la seva reacció? Els vespres se’n va de festa i se n’oblida un poc. I així eternament.
És, doncs, un peix que es mossega la cua. No tenim remei?
Són aquells que tenen trenta anys, senten la crisi dels quaranta però viuen com si en tinguessin vint. Subsistim en aquesta vida de manera totalment provisional, en pisos de lloguer, amb sous baixos, sense contractes fixos... És una sensació que ens ha vingut imposada.
Creis, però, que aquesta generació són uns rebels "silenciosos" ben diferents als qui tenen vint anys més?
Ens queixam als bars però en realitat no feim res. A més, som molt fàcils d’apaivagar, no som uns amargats. Si ho fóssim jo crec que sortíriem al carrer i cridaríem. Ara bé, amb quatre cerveses en trenim prou.
Què envejau la generació que vos precedeix?
No sé si és enveja, però em fa ràbia que ens tractin com si fóssim infants, que no ens prenguin seriosament. És cert que nosaltres claudicam perquè és més fàcil, però sempre ens tracten com si fóssim becaris.
Quina és la causa d’aquesta claudicació?
En ser els fills de la transició ens exigiren que fóssim lliures. Això és perfecte, però ser lliure és molt difícil perquè no tenim un model a seguir. Ara t’adones que ho vols tot perquè t’han fet creure que ho podies tenir tot, però que en realitat no és possible. Els d’abans tenen un esperit per aconseguir coses, als d’ara ens han donat uns paràmetres molt erronis i no sabem cap on tirar.
S’ha titllat el llibre de comercial, el considerau així?
Absolutament, és un llibre amb una idea molt comercial. El que passa és que quan jo el vaig escriure m’ho vaig prendre com un repte. He intentat demostrar que pot ser un bon llibre. En tot cas, no crec que això sigui dolent.