Asseguda a la bancada del Born, són molts els visitants de la Fira que es returen per comprovar si és ella, i els més agosarats fins i tot s’hi acosten per entaular-hi conversa. I és que Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) no deixa indiferent. Amb denou novel·les a l’esquena i nombroses obres de narrativa breu, assaig o teatre, l’escriptora s’ha fet un lloc al món literari a força de professionalitat. Ahir Simó presentà a Ciutat el seu darrer llibre, El meu germà Pol, una novel·la que descriu les relacions familars. Relata la vida d’un jove, Pol, amb síndrome de Down, a través dels ulls de sa germana.
És aquest un relat tràgic o el definiríeu com a social?
És una novel·la en la qual es barreja l’humor amb la tragèdia. Crec que els problemes s’han d’afrontar sense sensibleries, hi hem de fer front posant-hi humor. A través d’aquest humor es poden posar en relleu les contradiccions de la vida, i en aquest cas les contradiccions que tenim respecte els discapacitats: com, d’una banda, són tan estimats, mentre que per l’altre ens fan molta nosa.
I com encaixen aquests dos sentiments?
Al llibre es fa una crítica de la família molt dura i deixa en evidència una realitat més punyent. La novel·la és el repte d’una singularitat que no et dóna la gana assumir, això és el que passa a la família protagonista del llibre, com si estiguessin humilitats per haver de tenir un fill discapacitat i d’aquí tot l’embolic mental que tenen, i és com ho veu la germana petita.
Signau llibres al costat de Llucia Ramis, una escriptora novella d’una generació posterior. Què enveja la vostra geneació als novells?
Més que envejar jo diria què n’hem d’aprendre. Crec que hem d’aprendre de la seva frescor en el camp de la literatura, com el fet que escriure en català ja no sigui una lluita política sinó que sigui un fet natural. Hem d’envejar que tot el dia no estiguin fent apologia d’algunes coses i que visquin molt més tranquils. La meva generació encara vivim en tensió.
Però aquesta tranquil·litat, no es pot definir també com a conformisme?
Sí però no, és a dir, si estam tot el dia amargats, protestant i plorant, no avançam. Hem de viure en la nostra llengua, però realment assumint-ho com una normalitat, no com una anormalitat. Hem de viure amb naturalitat, i a la meva generació això ens costa molt, sempre vivim massa bel·ligerantment. Ara com ara nosaltres estam en camí de ser un país normal, allò que passa és que les dificultats per arribar-hi són tan grans i el procés és tan lent que correm el risc de morir en l’intent. Avançam però hem de vigilar, perquè les dificultats són enormes.
I què han d’aprendre de vosaltres?
Jo crec que sempre s’aprèn de les tradicions immediatament anteriors. Ara bé, la primera obligació d’un escriptor és trencar amb el pare o la mare, rompre d’alguna manera amb la meva generació. El relleu es produeix com un acte de violència que és fotent-nos fora, i això ho hem d’assumir tots. Això és la història i és saber envellir.