La directora iraniana presenta un documental en el qual ella mateixa conversa amb la fotoperiodista Fatima Hassouna, que va ser assassinada el dia després de donar-se a conèixer que aquest documental es visualitzaria al Festival de Canes d’aquest any. Hem pogut entrevistar-la durant l'Atlàntida Mallorca Film Festival.
- Quan i com va sorgir la relació amb Fatima, i en quin moment va decidir que seria el centre del seu film?
La meva intenció era fer una pel·lícula des del principi. Per això vaig anar al Caire, perquè volia travessar Jafa i entrar a Gaza. Quan vaig veure que no era possible, al cap de pocs dies ho vaig intentar a través de l’ambaixada francesa, l’Autoritat Palestina, periodistes, amics… però tot estava bloquejat.
A partir d’aquí vaig començar a filmar refugiats palestins, i un d’ells em va presentar Fatima. Fins llavors, sabia que volia fer una pel·lícula però no en tenia clara la forma.
Quan la vaig conèixer, de seguida vaig tenir clar que aquella seria la pel·lícula: ella en seria el centre, i les nostres converses en serien el nucli, una part vital. A partir d’aquí, encara em varen fer falta uns quants mesos per trobar-ne la forma i l’estructura definitives.
- Al llarg de la pel·lícula hi ha converses per videoconferència durant tot un any. Supòs que devíeu tenir una quantitat immensa de material. Com vàreu decidir quina història i narrativa volíeu contar amb tot aquest material?
Primer rodes, i després, mentre edites, decideixes què fer. Ara bé, una decisió important que vaig prendre fou al novembre: vaig decidir no integrar cap material nou més dins la pel·lícula. Vaig continuar filmant, però no ho vaig fer servir, excepte per la darrera conversa, que sí que vaig afegir després de la seva mort, perquè vaig decidir que havia d’aparèixer en el film.
Va arribar un moment en què era molt difícil rodar i editar alhora. Per això, al novembre vaig optar per deixar d’afegir escenes noves. La resta va ser, crec, un procés de feina, de maduració, d’edició. És com fer una escultura: crees un impuls, un moviment.
- Quan parlàveu per videotrucades, sovint se sentien bombardejos, drons, avions... I una cosa que em va sorprendre molt és que, poc després de veure i sentir tot allò, ella aconseguia somriure. Com ho vivies tu, estant lluny, però parlant amb ella en directe tot aquell temps?
No sentia que fos tan lluny. És estrany, perquè físicament sí que ho era, això és cert. Però quan ens connectàvem, és una cosa que no sé ben bé com explicar. Crec que és el que jo anomen una mena de miracle. Perquè vàrem connectar d’una manera tan especial que, cada vegada que parlàvem, de seguida arribàvem a un nivell molt profund d’intimitat i d’intercanvi.
I això va començar gairebé des de la primera trobada, o si no, ja a la segona conversa era molt intens. No t’ho sé explicar millor, però així és com ho vaig viure: física i geogràficament enfora, però emocionalment molt a prop d’ella.
-
Entrant en el que implica l’art: al cap i a la fi, un documental continua essent una manera d’emprar el llenguatge cinematogràfic per contar la realitat.
Creus que pot canviar la situació? Que pot ajudar a canviar-la? O és només una forma de llibertat d’expressió on dius el que has de dir i el que passi passarà?
Un poc de les dues. Igualment, ha canviat la mirada de molta gent que l’ha vist, en la manera de veure els palestins, com a persones molt semblants a nosaltres. La història de Fatima i la seva cara donen rostre a moltes altres històries, a moltes altres persones que, fins ara, només eren figures, però que amb ella esdevenen persones. Potser no ho sabem, o potser no en som gaire conscients.
Hi ha qualque cosa que està deformada. Alguna cosa que, des d’aquí, pot arribar distorsionada. Sí, la realitat allà és més complexa, crec. Sempre és així: en zones de guerra i de conflicte, la situació sempre es presenta deformada quan ens arriba a través dels mitjans.
En aquest sentit, la pel·lícula ajuda a tenir el punt de vista d’una persona, d’una civil, directament, a través de les nostres converses. No és un periodista informant sobre una situació, sinó una jove palestina que hi és, que podria ser la teva germana o la meva cosina, i que expressa el que sent davant del que està vivint.
I crec que això és la peça que ens falta aquí: la història en primera persona, explicada per algú que ho viu. Sense filtres, sense intermediaris, i que es transmet tal com és. I potser això és el que ens manca: la part humana de tot plegat.
Amb tot el que hem estat sentint aquests quasi dos anys sobre la guerra, el que trobam més a faltar és, precisament, això: la part humana.
