La directora Celine Song, coneguda pel seu èxit anterior Past Lives (2023, disponible a Filmin), presentà el seu nou film Materialists a la gala de la Misericòrdia del dissabte 2 d’agost, en el marc de l'Atlàntida Mallorca Film Fest.
Amb una comèdia romàntica sofisticada, Materialists explora què significa estimar dins la societat occidental contemporània, profundament marcada pel capitalisme. El personatge principal treballa per a una empresa que organitza cites per a persones sense parella (una espècie de Tinder gestionat per professionals). El film destaca pel gust, el ritme i una interpretació molt orgànica per part dels seus actors i actrius.
La història transcorr, en gran part, dins ambients elitistes, on les relacions es filtren a través del valor de les coses: l’estatura, els ingressos, el vestuari. Tot i això, també hi apareix un personatge que viu situacions de precarietat laboral, fet que ofereix un contrapunt emocional i econòmic molt rellevant. A partir d’això, li vaig poder demanar a la directora:
A la pel·lícula es veuen mons elegants, sofisticats, potser no representatius per a tothom. En Pedro Pascal i na Dakota Johnson es mouen dins aquest món ric, però el personatge d’en Chris Evans no tant. Creus que això pot alienar part del públic?
No. Crec que s’infravalora la presència dels espais d’en Chris dins la pel·lícula. És un personatge molt important, i els seus entorns també. El percentatge d’espais rics i no rics és comparable. Però el fons de la pregunta és: vivim obsessionats amb la riquesa. La veim tot el temps a les xarxes. Encara que no tenguem doblers, miram la riquesa cada dia.
La representació de l’amor als mitjans està dominada per la propaganda dels rics. A les pel·lícules, una escena romàntica és regalar un Birkin, un Cartier, llogar un restaurant sencer, amb quartet de corda.
Ens volen fer creure que només els rics poden estimar. Però l’amor és fora de tot això. És una cosa que pot existir fora del capitalisme. És com la mort: tothom és igual. Un ric no estima millor que un pobre. El que em preocupa és que la gent no es reconegui dins la vida d’en John, que és molt més propera a la realitat de la majoria, que no dins la d’en Harry, que viu en un àtic de dotze milions
Una cosa a destacar en aquesta obra és que explora en un gènere que tendeix a estar massa marcat per les regles fàcils, la directora introdueix situacions que potser no pensaríem habitualment en un film de cites: l’agressió sexual i la responsabilitat de la empresa en aquests casos. És probable que sigui el factor més diferencial del film. Per aquest motiu vaig poder demanar-li:
Una cosa que m’ha sorprès del personatge principal, interpretat per Dakota Johnson, és que hi ha aspectes poc comuns dins les comèdies romàntiques, com ara el fet que tracta temes molt seriosos, com l’abús sexual, i que ella sent una forta sororitat amb la víctima. Això ho vares voler incloure com a element important per a ajudar-nos a entendre millor el personatge?
Sí, la veritat és que això ja era dins la concepció de la pel·lícula. Coneixeu la cançó de Lou Reed Satellite of Love? Les lletres diuen: «Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Harry, Mark and John». En Harry i en John són a la pel·lícula. I la persona que agredeix na Sophie es diu Mark.
Vaig llegir unes estadístiques —potser antigues—, però diuen que una de cada tres dones pateix agressions sexuals. Apostaria que ara és encara més freqüent. Així que, si una de cada tres dones pateix això, i hi ha tres homes a la pel·lícula, ja era dins la concepció que un d’ells cometés aquest crim.
Per a jo, la frase més important de tot el film és: «No som una mercaderia, som una persona». La pel·lícula tracta sobre la cosificació i la mercantilització de les persones. Al principi, na Lucy ho fa molt: cosifica, juga amb això, i s’ho passa bé. Tots ho feim, de qualque manera. Però tota cosificació i mercantilització de persones acaba conduint a deshumanització. Sempre hi ha violència, d’una manera o altra. Veim el que passa amb na Sophie, i també com en Harry es fa mal a ell mateix. La seva operació és una forma de violència contra ell mateix. Rompre's per a sentir-se més valuós. Crec que quan començam a veure’ns com a productes, tot acaba trencant-se i conduint a deshumanització.