Arde Bogotá actuarà a Palma el 23 d’agost al recinte de Son Fusteret, després de gran èxit en aquesta gira, on han estat cap de cartell en un dels festival més important de tot l’Estat espanyol, el Madcool, o els dos concerts multitudinaris a la seva ciutat, Cartagena.
- Heu fet doble concert a Cartagena, he vist moltes coses per xarxes, també heu estat al Madcool com a cap de cartell, a València, a la Corunya (on fins i tot plovia)... Vaja, sembla que estau vivint una gira espectacular. Què pensau que està funcionant perquè aquesta gira vagi tan bé?
Bé, vull dir, hi ha un munt de motius. El principal és que és el xou més gros que hem fet mai, a nivell d’infraestructura. És una sèrie de concerts per a espais superlatius.
I, entre ells, el concert que feim, que és el que vam fer per al Wizink Center, per al Palau d’Esports de Múrcia i per al Sant Jordi Club de Barcelona, adaptat d’alguna manera i millorat, crec. Idò aquest concert està pensat per arribar a molta gent. Ha de ser capaç que una persona que ha arribat tard o que estava darrera de tot i ho veu des de lluny pugui emocionar-se i pugui gaudir-lo i pugui veure’l i pugui dir: «va ser un gran xou!».
Això ha requerit d’un equip de persones enorme. Hi ha dies que som setanta treballant allà entre unes coses i altres. Idò, un equip de professionals tan gran i tan bo, dona resultats molt grans i molt bons, crec.
- M’agradaria parlar, sobretot ara, un poquet dels concerts. Jo vaig ser-hi quan vàreu venir a Mallorca, al Mallorca Live, que hi vàreu ser fa dos anys. I m’agradaria demanar-vos sobre la posada en escena... He vist com que jugau a vegades amb els llums i el so, també amb la narrativa, la història que conta cada una de les cançons. Ido, Com heu pensat el xou a nivell de posada en escena?
Idò és cert que nosaltres sempre hem estat un poc... Sempre ens ha agradat un poc la teatralitat, sempre ens ha agradat la narrativa, sempre ens ha agradat tractar d’embolicar la música amb alguna mena de concepte o d’història. I el que passa és que abans teníem moltes més limitacions tècniques i pressupostàries.
I quan vàrem tenir l’oportunitat de muntar alguna cosa per espais grans, amb un pressupost ja major, això va créixer exponencialment. Idò vàrem treballar amb un amic, un company, que és en Diego Andrés, que forma part d’un grup molt bo que es diu Sabotaje. I amb ells vàrem treballar com contar la història del repertori que tenim actualment. I una clau que els vàrem donar va ser: si hi ha alguna cosa que pugui unir el repertori actual del grup, des d’Antiaéreo fins a Flores de Venganza, passant per La Torre Picasso i pels tres treballs discogràfics, és una història de transitar des de la fosca cap a la llum.
I llavors en Diego ens va dir: «idò anam a contar la història d’un eclipsi». I tot el que passa a nivell escènic surt d’aquí, de contar un concert que vagi de la fosca cap a la llum i que tengui el seu zenit en un eclipsi.
- Té molt bona pinta, la veritat.
Contat queda bé, després ja... Ja ho veurem.
- Lleigint un poc coses per l’entrevista, he vist que el 2022 vareu fer una entrevista on vàreu dir que dos o tres anys enrere no éreu els mateixos. I m’he demanat, idò ara que han passat dos o tres anys, sou els mateixos que fa dos o tres? cap on anau? És a dir, un poc com va ara el projecte i cap on anirà?
No, no som els mateixos. Tant de bo, vull dir, no som els mateixos. Crec que som els mateixos al·lots. No tenc la impressió que cap hagi canviat gaire ni en el seu estil de vida, ni en la seva manera de ser, ni en la seva forma de relacionar-se amb la gent. Crec que aquí estam més o manco igual tots.
Però, com diríem a Cartagena, tenim el cul més pelat. Ja ens han passat més coses, hem estat a més llocs, hem viscut coses molt belles, altres no tant. I, sobretot, crec que hem guanyat en experiència. I l’experiència, bé, et fa gaudir d’algunes coses i et fa evitar aquelles que saps que no estaran bé i canvia un poc la teva manera de veure-ho tot. I crec que som els mateixos, però un poquet més experimentats. I amb els cabells més llargs la majoria, al contrari del que podria semblar, perquè els senyors envellim i ens cau, però ens ha crescut el cabell.
- Musicalment, a mi, per exemple, m’encanta La Torre de Picasso, que és de les darreres cançons que heu tret. Llavors, també ho demanava perquè, a vegades, no sé si heu vist una evolució musical. Crec que La Torre de Picasso, per exemple, és una cançó com molt «cançó riu», li diria jo. Podria donar-li més importància al que conta la història en comparació amb altres cançons que són més musicals, més de música-ritme. No sé si això és una cosa casual o cercada o si és una direcció que estau cercant ara per canviar el vostre estil o no. Encara que manté els tons generals del grup.
Jo crec que és un poc producte del que comentava. L’experiència que hem guanyat, l’hem guanyada també a nivell compositiu. I sobretot a nivell d’entendre’ns els quatre.
És a dir, saber com és el company, què pot aportar, què li puc aportar jo al que el company proposa, etc. I això és el que ens ha permès conèixer-nos millor com a grup. Començar a entendre qui som i què volem fer i qui volem ser i això és el que ens ha permès fer un tema com La Torre. Crec que és una cançó que és producte d’un procés d’evolució i sobretot d’aprenentatge al llarg dels dos discos i de l’EP i de tot el que havíem fet abans. Això ens du a ser capaços de dir: «anem a contar una història, anem a contar una cançó que necessita un desenvolupament, serem valents amb això, apostarem per aquí, cercarem la nostra emoció.»
I només ho podríem haver arribat a fer com a resultat de l’aprenentatge. Ara que estam treballant en un altre disc, jo ho veig molt, ho veig molt clarament. Crec que feim cançons que cerquen l’emoció i que cerquen en la mesura del que puguem l’estímul i l’originalitat com fèiem al principi, però amb l’aprenentatge i l’experiència que ens permet arribar a coses que abans crec que no hauríem arribat.
- Clar. Molta gent vos compararà amb Héroes del Silencio, que també crec que és bastant cert, pel que fa a la musicalitat. Però, per exemple, m’agradava la idea d’entrar en aquesta pregunta perquè el que et comentava, La Torre Picasso, és una cançó que me podria recordar més a Extremoduro, per allò narratiu i poètic del Robe. Llavors, quins són els vostres referents? I, per exemple, et sentiries còmode amb un referent com Extremoduro o te’n vas a altres musicalitats?
A mi Extremoduro m’encanta. És una de les bandes de la meva vida. Però, per exemple, m’encanta només a mi dins el grup, crec. O som a qui més li agrada dins el grup. Noltros dins el grup parlam molt dels referents que tenim en comú. És a dir, de les coses que els quatre compartim i que ens agraden a tots quatre i que gaudim tots quatre. I després dels referents de cadascú. Perquè, en Pepe és superfan de Metallica. A mi Metallica m’agrada, però no em pos set hores de Metallica seguides perquè no puc, no m’agrada tant. Llavors, crec que aquesta diferència és la que aporta a Arde Bogotá. Perquè, potser, la part que jo he pogut sumar a La Torre Picasso sí que pot tenir coses d’Extremoduro o sí que pot tenir coses dels artistes que m’agraden a mi. Mentre que la part que en Dani hagi aportat, beurà d’altres referents.I aquesta és la riquesa crec que de l’assumpte.
En referents comuns, parlam gairebé sempre dels mateixos: dels Arctic, dels Queens of the Stone Age, un poc dels Héroes també, per descomptat, dels Foo Fighters, de System of a Down... van creixent. Però en els referents de cadascú apareix, crec, la riquesa. Per exemple, en Jota, que és un tipus amb molta riquesa musical i en la seva part, en l’aportació rítmica, en el percussiu, de sobte du coses que no estan gens en el «bombo caixa», sinó en coses molt més distants i més riques, crec, del jazz, d’altres tipus de músiques i crec que d’aquí se nodreix el grup.
- Bé, fins i tot et diria que Pearl Jam també me pot venir com a referent.
Sí, a en Dani li encanta Pearl Jam i jo, en canvi, Pearl Jam m’agrada, sí, el respecte, però tampoc... que jo m’hagi escoltat... que tampoc me conec tants temes i, en canvi, supòs que l’aportació d’en Dani ens va duent a que s’assembli a Pearl Jam també.
- Avui en dia, molts músics i artistes es veuen gairebé obligats a tenir un punt de vista públic i clar sobre qüestions d’actualitat. Què en pensau d’aquesta pressió constant per posicionar-vos políticament o socialment? També, com gestionau el dilema de tocar o no tocar en segons quins festivals, tenint en compte qui hi ha al darrere —per exemple, si hi ha fons d’inversió israelians?
Sobre el segon, per començar per aquí, idò el que està passant a Gaza és un genocidi, condemna total i absoluta al que està passant i bé, tant de bo que acabi, perquè és, vull dir, sense pal·liatius, un genocidi i una cosa atroç. I a vegades pens que si haguéssim viscut... des de l’actualitat és com molt feridor i molt fàcil horroritzar-se amb altres moments terribles de la història de la humanitat, i aquest, d’aquí uns anys, serà vist igual i les generacions que venguin després de nosaltres s’horroritzaran que hagués passat una cosa així. Bé, idò, està passant i ho veim per la tele.
Quant als festivals, a mi el que em passa amb aquest assumpte és que entenc les postures, entenc, som capaç d’empatitzar un poc amb la situació de qui decideix en el seu dret cancel·lar el concert, tornar l’entrada o renunciar a anar-hi si ets el públic.
I d’altra banda, també el que pens és: cal exigir a la gent i a les empreses i als projectes i als artistes un punt de coherència exigible, crec. I aquí em vaig movent jo com a individu i en el que pugui aportar al projecte del qual form part, que és Arde Bogotá, que és un projecte artístic i també una empresa. Intent de exigir-me i de exigir-nos el nivell de coherència que em sembli lògic. Puc viure sense comprar productes que financin un genocidi o que estiguin fabricats en condicions pèssimes o que generin patiment animal? Idò fins a un cert punt, en la meva opinió. És a dir, el món, si el nivell de coherència és màxim, és insuportable.
Lamentablement en aquest sistema turbocapitalista on vivim, amb prou feines podries escapar de formar part o considerar-te còmplice d’alguna cosa terrible?
Llavors, intent viure dins una coherència que consider que és exigible per a mi, que sigui assumible i anar revisant-nos i revisant-me situació a situació.
I intentaré ser coherent amb que no voldria formar part d’un genocidi ni finançar-lo i amb tenir una banda i tirar endavant una feina i un ofici i un poc aquest món.
- Res, et volia dir com un consellet per a quan estiguis a Mallorca, que quan et refereixis a Palma, no diguis Palma de Mallorca.
Què diuen?
-
Palma, aquí no n’hi ha d’altra.
I bona nit o buenas noches
- Bona nit!
Així serà, bona nit, Palma.
