Quasi 10.000 persones es congregaren el dissabte 23 d’agost al recinte de Son Fusteret per a assistir al concert de la banda Arde Bogotá.
El concert va començar amb uns trenta minuts de retard. Però abans, aquell horabaixa d’agost ja s’endevinava que havia de ser una nit especial per a molta gent: cotxes als voltants del recinte amb les cançons més conegudes del grup murcià, històries i vídeos penjats a les xarxes socials de qui ja era a dins. Tot plegat recordava aquelles nits d’estiu en què els fans van disposats a emocionar-se amb un concert.
La primera cançó fou Veneno. Quan el grup sortí a l’escenari, la multitud esclatà d’entusiasme. S’ha de dir que aquests músics tenen una energia desmesurada, no només musicalment, sinó també damunt l’escenari. El recinte gairebé tremolà amb Abajo, que enllaçà amb Quiero casarme contigo. Es nota quan un assisteix a un concert on la majoria de gent no hi va només per les dues o tres cançons més conegudes. Aquell vespre fou això mateix: molt més que un concert qualsevol.
Aquella nit, a més d’un concert, hi havia una història que unia les diferents cançons: un eclipsi que donava sentit a tota la posada en escena, amb la transició de la llum de la lluna fins a la foscor absoluta, i d’aquí a la llum final. També hi havia un viatge físic: carreteres, una benzinera i l’eclipsi, però sobretot, molta música.
Dalt l’escenari hi havia una lluna que s’anava tapant fins a arribar a la foscor, just en aquell moment sonà Exoplaneta, una de les primeres cançons d’èxit del grup i que tothom cantà a ple pulmó mentre el cantant deixava el micro per a emocionar-se amb el públic. Un poc més tard, ja ben avançat el concert, arribà una de les millors peces de la banda, on realment mostren tota la seva complexitat: La torre Picasso. La llum escènica i lírica esclatava amb versos com «Entre los restos del desastre; He descubierto alguna luz» o més endavant «Tengo el alma reventada; Y arena en el corazón; Con esta torre derribada; Ahora veo el sol». Amb aquesta darrera estrofa començava la part més lluminosa de l’espectacle.
Des d’aquell moment, arribaren de manera gairebé indiscriminada les cançons més mítiques, amb alguna sorpresa com l’aparició d’instruments de corda en alguns temes. Cap al final, sonà Virtud y castigo, que clou amb un cor sense lletra i que en directe allargaren amb els cants del públic, convertint el recinte en una festa. La nit tancà amb La salvación, Los perros, Antiaéreo i Cariño, que posà a ballar tothom amb la seva irònica «cançó de merda».
La salvación és, sense cap dubte, una de les peces més emblemàtiques de la banda i una d’aquelles que saps que en directe tothom corejarà amb força. En ella es demana si hi ha una sortida per a tant de dolor. Aquella nit, estic convençut que la resposta fou clara: la música, i el fet de viure nits tan especials com la d’un concert d’un grup que toca i canta de manera superlativa, que transmet que gaudeixen allò que fan i, sobretot, que et fan compartir el moment amb la gent que estimes, ja podria ser la salvació per a aquell dolor.