Carla Simón: «'Romería' és un cant a la imaginació. El cinema em dona la possibilitat de crear imatges que no tinc i de ressuscitar els morts»

Carla Simón estrenà el 5 de setembre el seu nou film: Romería. S’estrenà en el Festival de Canes durant el mes de maig i tanca així la seva trilogia de la família.

• Estiu 93, Alcarràs, Romería… Totes les pel·lícules estan molt arrelades a la teva vida, a la teva pròpia experiència. Consideres que per a tu és molt rellevant la pròpia experiència per a crear-les?

Per ara ha estat així, però en realitat penso que hem de poder fer pel·lícules del que vulguem. Si investiguem i coneixem el món que estem retratant, tenim la legitimitat per explicar el que vulguem. En el meu cas, hi havia coses de la meva família que em creaven molta curiositat i tenia ganes d’explorar-les més i entendre-les millor, i vaig començar per aquí.

És veritat que quan coneixes molt bé els mons que retrates i pots accedir-hi, fer les preguntes que necessites, parteixes d’un coneixement més gran a l’hora de crear, també emocional, que per mi és molt important. Això té avantatges. Però a vegades també costa diferenciar què és important des de la teva experiència del que pot funcionar a nivell dramàtic.

• Clar, en el cas de Romería, encara que sigui ficcionada, parteix molt de la teva experiència. Contar aquesta història t’ha remogut a tu i també a la família? Al final és una història teva, però compartida, i a la pel·lícula es veu molt com la família amaga certes coses. Com t’ha afectat familiarment?

Per a mi és important la idea que les coses són complexes, que no és blanc o negre. En el cas de Romería, el silenci ve del dolor que va causar aquella pèrdua i de l’estigma i el tabú del VIH, que no era només d’aquesta família sinó de tota la societat.

La pel·lícula està molt ficcionada: no és la mateixa configuració familiar que la meva, els personatges estan inventats. Jo no vaig fer aquell viatge quan tenia 18 anys, sinó que els vaig anar coneixent a poc a poc. Per tant, la meva idea era que ells ho visquessin des d’allà, sabent que hi ha moltes coses inventades. Hi ha alguna història que m’havien explicat del meu pare, però en general hi ha molta ficció.

Ho visc compartint-ho. Per exemple, un dels meus tiets, que havia llegit el guió i amb qui havíem parlat molt, és el notari que apareix a l’escena del notari. Crec que ha estat una pel·lícula molt reparadora per a mi, perquè sorgia d’aquesta frustració de no entendre la història dels meus pares i em servia per col·locar bé la seva memòria. Per ells també, d’alguna manera. No l’han vist tots encara, hi ha diferents reaccions, però és normal.

• Una cosa que em genera molt d’interès és la forma en què has anat modificant la forma en les teves pel·lícules. A Estiu 93 i a Alcarràs tens una ficció molt més naturalista, realista, i crec que a Romería fas un bot i canvies la forma de les altres dues pel·lícules. Com ha estat aquesta decisió, aquest procés?

Jo crec que a cada pel·lícula t’has de qüestionar i provar camins nous. Em venia de gust qüestionar el naturalisme tan pur amb què havia tingut aquest compromís tan alt. També la història es prestava a fer aquest salt: la protagonista intenta reconstruir la història dels seus pares a través del relat dels altres, però quan s’adona que la memòria és subjectiva i les peces no encaixen, decideix imaginar-ho.

És un cant a la imaginació i, per a mi, el cinema com a possibilitat de crear imatges que no tinc i de ressuscitar els morts, i que estiguin un ratet allà els meus pares. En aquest viatge emocional tenia molt de sentit que hi hagués una part més imaginada, que vola, que entra en una altra dimensió. Em venia molt de gust sortir una mica del realisme.

• Com que ja tenies ganes de fer aquest bot, al curtmetratge (Carta a mi madre para mi hijo) ja comences a fer coses diferents. M’ha semblat molt interessant el curt, però venia de la idea d’explorar la situació de la teva família amb aquest canvi en el teu llenguatge formal cinematogràfic?

El curtmetratge va ser un encàrrec que em van fer quan estàvem en plena promoció d’Alcarràs i jo estava embarassada. Vaig decidir parlar de la meva ombra i de la meva maternitat, perquè era el que estava vivint en aquell moment. Ja havia començat a escriure Romería, perquè vam haver de posposar un any Alcarràs pel tema del Covid.

Jo sempre penso que els curts són un terreny d’experimentació, més lliures i immediats, perquè no necessiten tant de temps, pressupost ni equip com un llarg. Va ser com un joc, i veure el cinema com un joc per recrear coses que no hi són és també l’esperit de Romería.

• Alcarràs és una pel·lícula molt coral, que crec que era el repte d’aquella obra. A Estiu 93 era la primera vegada que feies una gran pel·lícula autobiogràfica. Després, amb Romería, fas un cinema més experimental, oníric, fins i tot jo trob que hi ha un punt d’Alícia al País de les Meravelles. Quins reptes nous tens o t’agradaria tenir?

Ara mateix estem preparant un musical flamenc. No té res a veure amb el que he fet fins ara, tot i que hi ha coses de la meva manera de fer que no canviaran. Em ve molt de gust perquè és un món que no conec, i el cinema també serveix per això: per investigar universos que no són el teu i aprendre. Aquest és el nou repte.

• Sovint la gent del periodisme cultural parla sobretot dels festivals. És curiós perquè a Estiu 93 vas anar a Berlín, després amb Alcarràs hi tornares i guanyares millor pel·lícula (Os d’or). Ara, amb Romería, vas anar a Canes. La pregunta és: ho vas decidir tu? Com funciona aquest procés?

El festival t’escull. Tu no decideixes on vas, sinó que envies la pel·lícula perquè la considerin. També depèn del temps: si rodes a l’estiu, pots provar Berlín al febrer, si tens la pel·lícula acabada. Amb Romería ja no arribàvem perquè vam acabar de rodar a finals de setembre. Amb les altres dues havíem rodat fins a finals de juliol i havíem arribat justos, però en aquest cas era impossible. El següent era Canes, i ens venia de gust provar una experiència nova.

Envies la pel·lícula i t’han d’escollir. És molt difícil i em sento molt afortunada d’haver-hi pogut ser, perquè Canes col·loca molt bé les pel·lícules al mapa. La indústria entén que si hi ets, la pel·lícula és rellevant, i això és boníssim per la carrera d’un cineasta.

• I notares diferència entre els festivals? Al final, guanyar a Canes és una cosa que surt a tots els mitjans.

Per a mi la gran diferència és que Berlín és un festival de públic. Les sales són plenes de gent de la ciutat que vol veure les pel·lícules. Canes és un festival d’indústria: tothom que hi ha es dedica al cinema, i per entrar a veure pel·lícules has d’estar acreditat. L’ambient és molt diferent, ni millor ni pitjor.

A Berlín hi ha un cert ritual, però és més relaxat. A Canes hi ha una idea de celebració i de ritual molt marcada: l’alfombra roja, la sala llegendària, l’aplaudiment després… És una estrena ritualitzada.

• Jo pensava que el gran festival d’indústria era Venècia, amb tanta estrella de Hollywood.

A Venècia només hi he estat una vegada, amb un curt, i és molt glamurós en el sentit de les estrelles. També és molt d’indústria, però no puc fer una comparació tan clara perquè no hi he estrenat cap llarg. En qualsevol cas, els tres festivals són meravellosos per estrenar i perquè les pel·lícules després tinguin recorregut.

• Ara que estàs en promoció i tot el dia fent entrevistes, com veus la crítica i el periodisme cultural? Perquè a vegades sembla que es xerri poc de cinema i cultura a les entrevistes.

Quan hi ha mitjans especialitzats tens l’oportunitat de fer entrevistes molt més profundes a nivell cinematogràfic. Amb mitjans generalistes no entres tant. Com a cineasta, les entrevistes especialitzades les disfrutes molt perquè també et fan pensar.

Jo sempre dic que la primera part de la promoció és la més interessant perquè ens obliga a pensar la pel·lícula. Els periodistes sou els primers que la veieu i a través de les preguntes entenem com es rebrà. Després, és cert que les preguntes es repeteixen i ens sentim repetint respostes, i això cansa.

També passa que de vegades et demanen opinió sobre coses que no coneixes, i jo prefereixo dir que no puc contestar. Tinc respecte per les coses que no sé, i no m’agrada parlar sense base.

• A Romería i al curt, jo tenia molt present el cinema de Víctor Erice. No sé si t’ho han dit o si és un referent per a tu. Però, més enllà d’això, quins directors o directores t’han marcat?

Per a mi Víctor Erice és un gran referent. El espíritu de la colmena em va marcar moltíssim, i va ser clau per a Estiu 1993, per com retrata la infància. També Carlos Saura, amb Cría cuervos per a Estiu 1993 i Deprisa, deprisa per a Romería.

• I si fas flamenc, Saura també hi és.

Exacte, per a Alcarràs vaig repassar el neorealisme italià, perquè tenia molt el to que buscava. També vaig pensar en Arnaud Desplechin i la seva Un conte de Noël, una pel·lícula coral que em va inspirar.
Hi ha directors que sempre hi són: Lucrecia Martel, per com treballa el so i la simultaneïtat de coses en família; Claire Denis, pel seus castings, pels rostres que filma i com ho fa; i Agnès Varda, una gran referent de carrera perquè sempre explorava nous camins, amb respecte i lluminositat cap als personatges.

Per a Romería concretament, tres pel·lícules van ser molt importants per a la part imaginada: ‘Sommaren med Monika’ (Un estiu amb Mònica) de Bergman, que passa en una illa amb una parella; ‘Pierrot le fou’ de Godard, amb una parella en fuga i el paisatge com a element; i ‘More’ de Barbet Schroeder, rodada a Eivissa a finals dels 60 amb una parella enganxada a l’heroïna. La fotografia de Néstor Almendros és increïble i ens va inspirar per a la part més lliure i imaginada.

• Moltes gràcies per tot, i gràcies per aquesta recomanació final. Enhorabona per la pel·lícula. No sempre em passa, però aquesta m’ha tocat molt, per com has construït el guió fins al final, amb aquest bot de la imaginació sobre la vida dels teus pares i la reflexió del que et genera.