El president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés ha estat l’encarregat de pronunciar el pregó de la trenta-sisena edició de la Setmana del Llibre en Català, en el qual ho dit que que «llegir en català, escriure en català, conèixer els nostres autors i estimar la seva obra representa també un acte de supervivència col·lectiva i un compromís amb el futur».
A continuació reproduïm íntegrament la intervenció d’Antoni Llabrés.
Pregó de la Setmana del Llibre en Català
Bon dia, autoritats, assistents, amics dels llibres i de la lectura.
Permeteu que, en primer terme, agraeixi al Gremi de Llibreters de Mallorca la invitació a fer el pregó d'obertura d'aquesta trenta-sisena edició de la Setmana del Llibre en Català i que em doni l’oportunitat de compartir aquests minuts amb vosaltres.
Per als infants de la meva generació i de generacions anteriors a la meva els primers espais públics d'accés a la lletra escrita, a banda de l'escola, foren els quioscos. Establiments ben proveïts, no només amb una varietat extraordinària de diaris en paper, ordenadament disposats i acaramullats, sinó també amb una oferta amplíssima de publicacions adreçades especialment a la clientela infantil. La visita al quiosc era un moment venturós, perquè, a més de cromos i altres elements indispensables per fer feliç un nin, hi podies rebostejar, fullejar i finalment adquirir alguna novetat en paper que t'havia seduït.
En la meva geografia vital d'aquella època, a la Palma de finals dels setanta i primers vuitanta, ocupava un lloc preeminent el quiosc Avenida, situat davall de cals meus pares, a la, en aquell moment, Avenida del General Primo de Rivera, després Gabriel Alomar, que era substituït en els dos mesos llargs d'estiu pel quiosc Mercedes, de Can Pastilla, a tocar de l'antic Hotel Oasis, actualment una residència de la tercera edat.
Aquesta modesta vindicació del quiosc com a avantsala de les llibreries, com a protollibreria de la infantesa, s'explica perquè al costat de les revistes, els quaderns i els àlbums d'historietes, de caràcter més infantil i a bastament coneguts, al seu costat, també hi trobàvem productes de més volada literària que algunes editorials, com Molino, Joventut i sobretot Bruguera, posaven al nostre abast en les, per aquest motiu denominades, col·leccions de quiosc. Conserv a la memòria moltes de les il·lustracions de portada de Joyas literarias juveniles, que eren adaptacions a historieta de clàssics de la literatura universal, des del primer número, Miguel Strogoff o el correo del zar, de Verne, evidentment en castellà, fins a obres d'autors com Salgari, Karl May, Walter Scott, Mark Twain, Dickens, Stevenson, Conrad, London, o Fenimore Cooper, entre molts d'altres. O la col·lecció El club del misterio, en aquest cas en la versió íntegra del llibre,, també de Bruguera, el primer número del qual era Cosecha roja, d'en Hammet, al qual seguien altres noms del hard boiled nord-americà,com Chandler, Ross McDonald, Horace Mc Coy o James McCain, o autors més clàssics com Conan Doyle, Allan Poe o Wilkie Collins.
El pas del quiosc a la llibreria era relativament senzill. En el meu cas, a través d'una baula intermèdia, de transició, en podríem dir, que va ser la llibreria Tótem, quan va obrir al carrer del Socors, ja tocant es Pes de sa Palla, especialitzada en còmics de tot tipus, però també amb llibres i altra classe de publicacions. Hi record les visites anant o tornant de Monti-sion, sempre de la mà de mon pare; de la mà en tots els sentits, vull dir: físicament de la mà, però també sota el seu guiatge. Així em vaig poder endinsar en la lectura i l'afició i estima pels llibres.
Rememor les passejades dels dissabte de matí pel centre de la ciutat, amb aturades a la llibreria Jovellanos, al carrer del mateix nom; a Ereso, davant Sant Nicolau; a la Llibreria Tous, quan ja s'havia traslladat de Cort al carrer de la Unió, davant per davant de Can Balaguer; a Es Cantó, situat efectivament a una cantonada, la que hi ha entre Santa Eulària i el carrer d'en Morei; a Jaume de Montsó, als Geranis, i, evidentment, a Llibres Mallorca, en el seu emplaçament original del Call, al carrer de Can Fortuny. N'hi havia d'altres, però les esmentades, totes desaparegudes, són les que ara mateix puc evocar a través del record imprecís de la poca edat d'aquell moment.
Afortunadament, d'altres encara hi són, Embat i l'actual Llibres Colom, aleshores Esago, que enguany compleixen feliçment, cinquanta i seixanta anys respectivament. Jo era en aquell moment un simple acompanyant de mon pare, que em limitava a mirar portades; assistir a alguna conversa sobre llibres, i sobretot a observar què comprava. A l'adolescència i joventut, ja pel meu compte, s'hi afegiren altres llibreries: òbviament Quart Creixent, Llibres Mallorca del carrer de l'Argenteria i algunes més.
Tots tenim la nostra aproximació personal al món del llibre i la lectura. Segur que em disculpau aquest petit exercici de nostàlgia d'un temps i d'una ciutat, que per molts de nosaltres, s'explica en bona part a través de les seves llibreries. Em sembla de justícia aprofitar aquesta oportunitat per expressar el reconeixement i la gratitud als llocs on hem pogut adquirir aquests objectes formidables i a les persones que ho varen fer i ho fan possible. Als llibreters, i als seus germans petits, de qui he parlat abans, els quiosquers d'un temps, però també als editors, dissenyadors i il·lustradors, distribuïdors, i tantes altres persones que contribueixen a la indústria editorial, i, per suposat, a autors i traductors, condició sine qua non de tot plegat.
I en el cas de cadascun de nosaltres, l'agraïment particular a aquelles persones que ens han ensenyat a llegir i sobretot a aficionar-nos a la lectura; de la qual s'ha dit, amb raó, que, més que un hàbit, és una passió, una forma de viure, una de les coses més transcendents que ens haurà passat a la vida. Gratitud, per tant, als pares, sovint mestres i professors, ocasionalment bibliotecaris, persones a qui devem aquest tresor: poder gaudir dels llibres com a vides de recanvi, afegides i incorporades a la nostra, que, sense moure'ns de la comoditat de la nostra butaca d'orelles, del sofà o del llit, ens han permès visitar altres latituds i altres èpoques, posant el món al nostre abast.
Borges va deixar escrit que «dels diversos instruments de l'home, el més sorprenent és, fora dubte, el llibre. La resta són extensions del cos. El microscopi, el telescopi, són extensions de la vista; el telèfon és extensió de la veu; després tenim l'arada i l'espasa, extensions del braç. Però el llibre és tota una altra cosa: el llibre és una extensió de la memòria i de la imaginació». A més, el llibre és un artefacte d'un potencial extraordinari, una formidable eina generadora de consciències crítiques i de persones lliures. Tant és així que, d’ençà que es va crear i de manera recurrent al llarg dels segles, ha estat prohibit, expurgat, censurat, segrestat, amagat i fins i tot cremat. I blasmats, perseguits i castigats han estat els seus autors i editors, o simples posseïdors i lectors. I ho han estat per motius molt diversos, tots contraris a la llibertat, i entre els quals, no poques vegades, la llengua en què estaven escrits. «Allà on es cremen els llibres, s'acaba per cremar també les persones» sentencià premonitòriament Heine.
I Ray Bradbury, que alguna cosa va escriure sobre la temperatura a la qual s'inflama i crema el paper dels llibres, va deixar escrit que «no cal cremar llibres per destruir una cultura. N'hi ha prou amb aconseguir que la gent deixi de llegir-los».
Al món, a Europa i també aquí, guanyen posicions ara sectors que, deixau que ho digui de manera gruixada però gràfica, amb un frase coneguda, quan senten la paraula cultura i, per tant, també llibres, quan senten la paraula cultura posen mà a la pistola (lleven el fiador de la seva Browning, exactament). Ens envaeix una onada d'intolerància, fins i tot d'odi al diferent, per la seva religió, ideologia, raça, sexe o altres condicions o circumstàncies de naturalesa personal o social. D'animadversió també a la cultura i als seus creadors, que esdevenen sospitosos per si mateixos. Val a dir que, contra aquest virus, la lectura n'és precisament el vaccí més eficaç, i, si ja hem fet tard, en cas de contagi, l'antídot més poderós. Davant d'aquest clima d'hostilitat, perillós per a la convivència, és imprescindible fer pinya, tots els demòcrates, tots aquells que ens reconeixem en els valors de la llibertat, la justícia, la igualtat, el pluralisme, i, al cap i a la fi, en la dignitat de totes les persones.
A la nostra terra, d'un temps ençà, observam atònits i preocupats com aquest fanatisme, sortosament circumscrit a una minoria, pren forma i es tradueix en alarmants mostres d'aversió a la llengua pròpia del país i, per tant, a la cultura que s'hi expressa, és a dir, a la llengua, la catalana, que molts de nosaltres, inicial o adquirida, tenim com a habitual, i amb què ens comunicam, treballam, cream, i vivim i estimam i acollim. La llengua, en definitiva, en què estan escrits els llibres que donen nom i sentit a aquesta Setmana.
I aquesta envestida es produeix, a més, en unes coordenades complicades per al català, de fragilitat, de minva en l’ús social: per mor del daltabaix demogràfic experimentat al llarg de les darreres dècades, i de la manca de polítiques lingüístiques d'acollida i d'inclusió lingüisticocultural a l'alçada de l'envit, però també, cal afegir-ho, a causa d'una del tot insuficient consciència lingüística dels parlants mateixos. Si no reaccionam a temps, de manera urgent, i prenem mesures que assegurin la sostenibilitat lingüística i cultural, no tenim garantida, a mitjà termini, la pervivència de la llengua, ni de res del que se'n deriva, primer de tot la cultura que es vehicula en aquesta llengua.
Enguany recordam la figura i l'obra de Josep Maria Llompart amb motiu del centenari del seu naixement. Llompart afirmava que la llengua, no és només un instrument de comunicació, sinó la paret mestra d'una cultura. I advertia que si aquesta paret cau, tot l'edifici passa per ull i s'esfondra. Però també afegia que, mentre aquesta paret romangui dreta, encara hi ha esperança. Actualment, a Mallorca, a les Illes Balears i a tot el domini lingüístic, aquesta paret mostra símptomes de fatiga, i presenta esquerdes preocupants, cruis inquietants.
I també per aquesta raó som avui aquí, en aquesta Setmana del Llibre en Català, per proclamar que aquest paret de la llengua som nosaltres, i que mentre nosaltres hi siguem, determinats, estalonant-la, apuntalant-la, es mantendrà dreta, sòlida i estable. I que aguantarà, resistent i ferma, les dificultats, les adversitats, i fins i tot les escomeses patides.
Com també s'hi manté, més vigorosa que mai, la cultura que s'hi expressa, especialment la literatura. Aquí trobareu una mostra del seu estat de salut, del magnífic moment de fecunditat creativa i de gran producció editorial que experimenta.
Llegir en català, escriure en català, conèixer els nostres autors i estimar la seva obra representa també un acte de supervivència col·lectiva i un compromís amb el futur.
«Cada poble llaura el seu futur». Ara que Palma ofereix una mostra magnífica de l'obra de Joan Miró a quatre espais expositius que es complementen, és oportú recordar que el pintor universal, soci de l'OCB, en un moment delicat de greus dificultats econòmiques, va regalar una obra a l'entitat, de la qual es farien litografies per vendre i captar recursos. Una obra que anava acompanyada d'aquestes paraules: «Cada poble llaura el seu futur». N'era president Josep Maria Llompart.
L'afició als llibres i a la lectura és un privilegi que tenim la responsabilitat de compartir i transmetre: les persones que llegeixen són capaces d'expressar més clarament les seves idees, de produir pensaments més complexos i de verbalitzar-los amb major precisió, i també de traduir correctament en paraules les emocions que senten. Els infants que llegeixen més, parlen i escriuen millor. Per això, amb tanta raó s'ha dit que el fracàs escolar de la nostra societat és fonamentalment un fracàs lingüístic. Aquesta llavor de futur la sembram entre tots, tota la societat, fent, dels nostres fills o alumnes, lectors fervents, llegidors entusiastes. Aconseguim que els més joves tenguin llegiguera, deixau-me utilitzar aquesta paraula. Seran persones més formades, més cultes, més crítiques, més lliures. I estimaran més la nostra llengua i cultura i, per tant, totes les llengües i cultures. Seran millors persones.
Però també necessitam uns poders públics que prenguin consciència que un mandat estatutari inequívoc a favor de la llengua els hi obliga. No és facultatiu ni discrecional, constitueix un mandat estatutari de promoció de la llengua i de tota la cultura que s'expressa en aquesta llengua, amb la creació literària com a part fonamental. Per això, els hem dedemanar, els hem d'exigir, i jo ho faig des d'aquí, un compromís major amb els nostres escriptors, amb la difusió de la literatura feta en català a les Illes Balears, i especialment amb la promoció de la lectura en aquesta llengua.
Com, per exemple, amb aquesta trenta-sisena Setmana del Llibre en Català, que més que una fira en què es presenten, es venen i es compren llibres, que també ho és, és un espai de compromís amb la nostra llengua i cultura.
Passejau-vos-hi, tocau els llibres, obriu-los, deixau-vos seduir per les històries que amaguen.
Comprau-los i regalau-los, llegiu-los i compartiu-los, perquè cada llibre és una llavor que germina. I si sembram llibres, recollirem ciutadans més lliures, una llengua més forta i un
futur més digne.
Visca la lectura, visca la llengua catalana. I llarga vida a la Setmana del Llibre en Català.
Coratge!
Antoni Llabrés, president de l'Obra Cultural Balear
