Cesc Gay: «Els homes no són protagonistes a 'Mi amiga Eva': aquí tot gira al voltant d’un univers més femení»

Mi amiga Eva s’estrenà divendres, 19 de setembre, als cinemes. Per primera vegada, el director barceloní Cesc Gay planteja les seves habituals «dramèdies» amb una protagonista femenina, interpretada per l’actriu Nora Navas fent un paper que pot optar als grans premis.

• Aquesta nova pel·lícula mostra una dona de mitjana edat, cap als 50, interpretada per Nora Navas, que decideix tornar a enamorar-se. Em va recordar molt Una pistola en cada mano, gairebé com si fossin pel·lícules germanes: allà exploraves la relació dels homes amb les dones i aquí sembla que la perspectiva canvia. Fins i tot els crèdits inicials tenen un pla molt semblant. T’ho havies plantejat així?

Sí, pot ser que tinguin coses en comú, sobretot amb detalls així. La veritat és que això que dius no me’n recordava, no n’era gaire conscient, però sí que hi ha un to d’ironia que sobrevola les dues pel·lícules i les fa assemblar-se. També hi ha aquest fet de buscar la part feble i la inseguretat dels personatges masculins, sobretot a Una pistola en cada mano. I en aquest cas, certament, el personatge de la Nora té molt d’això: és un personatge fràgil, desconcertat amb el que sent i que no sap ben bé com afrontar-ho.

• Totalment… la veritat és que en totes dues hi ha un factor comú: aquests homes al voltant de les dones. En aquest cas, la protagonista és clarament el personatge de n'Eva, però també hi ha la sensació que critiques un poc l’home actual, o almenys l’home d’aquest estat socioeconòmic mitjà-alt, progressista i de ciutat. És un prototip que t’agrada explorar per algun motiu?

En el cas de Mi amiga Eva no em vaig plantejar en cap moment que els homes fossin protagonistes. El paper més important, potser, és el de Juan Diego Boto, la parella de la Nora, que és un home que, com diu ell en una escena intensa al lavabo, «no te reconozco». És un home desconcertat davant allò que sent la seva dona. Però, a diferència de Una pistola en cada mano, aquí no està gens centrat en els homes, sinó en un univers més femení.

• Sí, per això comentava aquest canvi de perspectiva. En aquesta pel·lícula, a diferència de l’habitual, signes el guió amb n’Eduard Solà, que va guanyar el Goya l’any passat i ha fet moltes pel·lícules i sèries darrerament. Com va ser aquesta col·laboració i com va sorgir la idea de la pel·lícula?

Jo sempre havia firmat els guions amb el Tomàs Aragay, un amic amb qui he treballat fins ara. En aquest cas, per raons personals, ell ja no estava a Barcelona i vaig començar a treballar sol. Però sempre crec que és millor tenir un company de viatge. Vaig conèixer l’Edu i ens vam entendre de seguida. Li vaig plantejar que feia temps que volia crear un personatge femení protagonista, cosa que no havia fet mai. A partir d’aquí vam començar una recerca: una dona, d’una edat i temàtica concreta. Em vaig fixar en dones del meu entorn, «Evas» que ja en tenien prou i volien separar-se sense un motiu aparent. Em va semblar interessant aquest punt de partida: l’anhel de canvi a la cinquantena, la recerca romàntica i una fantasia que es transforma en la recerca de l’amor. Tot això envoltat també de les seves amigues.

• És curiós, perquè m’ha fet relacionar molt aquesta pel·lícula amb Una pistola en cada mano, que és una de les meves preferides teves. Allà ja hi havia la idea de deixar algú per a tornar-se a enamorar. I ara aquesta idea ha tornat a sortir.

Possiblement el que passa és que, quan fas històries episòdiques, hi germinen idees que després poden créixer. Jo he fet tres pel·lícules d’episodis: Hotel Room (la primera, rodada a Nova York, molt indie i que gairebé ningú ha vist), Una pistola en cada mano i Historias para no contar. Els episodis et permeten sembrar idees en petit format, que després pots desenvolupar en llargmetratges més profunds.

• Sempre m’ha generat curiositat el fet de fer pel·lícules episòdiques. Em pareix més complicat, perquè són com curtmetratges que han de tenir un sentit emocional, de continuïtat i de personatges, i sovint canvia tot d’un a l’altre. Per què decideixes fer pel·lícules així? Quin plus té en comparació amb una pel·lícula amb una trama lineal?

Suposo que és com un escriptor que pot fer novel·les o llibres de contes. El format canvia molt la manera d’explicar. Ara bé, els productors odien les pel·lícules episodiques perquè mai són comercials, ni guanyen premis ni tenen èxit de públic. Però per a mi tenen un atractiu propi. Amb les plataformes, a més, aquest tipus de cinema pot arribar com si fos una minisèrie. Jo no crec que en faci més, però han estat un laboratori interessant.

• Si tornam a Mi amiga Eva, diríem que és una comèdia amb tocs dramàtics, centrada en personatges acomodats i amb referències culturals. Hi ha molt de diàleg i molta situació, i això fa que el paper dels actors sigui essencial. Com va ser la feina amb na Nora Navas, la protagonista absoluta, que aquí fa un paper diferent del que sol fer? I com planteges els càstings? Ja la tenies pensada per al paper?

Jo mai escric pensant en actors o actrius, perquè el personatge ha de defensar-se tot sol. Després ja veurem qui li posa cara. En el cas de la Nora, ens coneixíem i som amics, i això ens donava avantatge. Té un equilibri entre drama i comèdia, encara que sigui més coneguda pel vessant dramàtic. Jo sabia que tenia també una comicitat interessant. Era una pel·lícula difícil i volia fer-la amb algú amb qui tingués una relació de confiança.

• I com va ser treballar aquest personatge amb ella? Ho vau fer a partir d’assajos, de situacions...?

Sí, jo sempre treballo igual: ens asseiem a una taula, llegim el guió, revisem seqüències i diàlegs. Polim les coses que grinyolen o que l’actor no entén, i anem afinant. Després incorporem els altres actors: el Botto, el de la Serna... També els secundaris, encara que només tinguessin una escena. A mi m’agrada que vinguin abans, llegir junts, resoldre dubtes. Jo rescric molt i em preparo bé, perquè el rodatge és curt i no hi ha temps de pensar massa.

• Quan estau fent rodatge i un actor et proposa canvis en el guió, t’hi costa? Com que són pel·lícules molt de diàleg, a vegades canviar expressions o paraules pot afectar molt. Com ho vius?

No, és una cosa natural. Els actors han d’acomodar les frases. De vegades les canvien o pregunten si poden dir-les d’una altra manera. És un treball col·laboratiu. Si no ho veig clar, els hi dic, però normalment és enriquidor. Jo tinc l’avantatge d’haver escrit el guió i sempre puc anar afinant. Altres directors que no escriuen tenen el guió tancat i això pot ser un problema.

• I des de fora pareix que funciona, perquè molts actors i actrius han repetit amb tu en diferents pel·lícules. Quan mires els teus projectes, sovint hi trobes gent que ja havia treballat amb tu. Deuen estar còmodes.

Sí, però en aquesta pel·lícula, curiosament, potser n’hi ha menys. Amb Juan Diego Botto no havia treballat, tampoc amb el Rodrigo de la Serna ni amb el Lluís Villanueva. Només amb la Nora. Però és veritat que tenir actors coneguts facilita molt: rodar és complicat i necessites saber amb qui te’n vas de viatge. També hi ha actors amb qui comences en un paper petit i després ja et planteges tornar-hi. És una manera de conèixer-nos.

• Si passam a xerrar dels referents, les teves pel·lícules em recorden a una mescla entre Nanni Moretti i Woody Allen. Si fas un 50% de cada un, surts tu, però en català.

Ah, m’agrada! Entenc la comparació amb Woody Allen per aquest món urbà, burgès i cultural, sempre girant al voltant dels sentiments. Amb Moretti potser no m’ho havien dit tant, però a Mi amiga Eva hi vaig fer una declaració d’intencions posant-hi un fragment seu. Soc molt fan d’ell i també de Woody Allen.

• I per a tu, quins serien els teus referents?

No en tinc de concrets. M’agrada molt veure tot tipus de cinema: westerns, ciència-ficció, de tot. De vegades em poden influir més llibres o música que no pas altres cineastes. Però sí, el Leonard Cohen, per exemple, en aquesta pel·lícula és claríssim. Va ser un plaer poder utilitzar una cançó seva al final.

• I per acabar, ara que es parla molt de censura i sobre què es pot fer a la comèdia i què no: creus que realment hi ha hagut un canvi en el marc ideològic o és un discurs alimentat des d’extrems com la ultradreta? Paco León, per exemple, deia que avui una sèrie com Aída no es podria fer. Què en penses?

El que ha canviat és que ara hi ha el món del mòbil i les xarxes socials, que ho amplifiquen tot. Abans, si una sèrie indignava algú, quedava al sofà de casa o al bar. Ara tothom té un altaveu i això magnifica els conflictes. No soc gaire de xarxes, però sé que generen molt soroll. És com posar un altaveu a un bar a les tres de la matinada: sentiràs burrades. Això és el que passa ara. Hi ha una olor de puritanisme estesa, més forta que abans.