Maspalomas s’estrenà fa uns dies mundialment al Festival de Sant Sebastià i guanyà la Concha de Plata a la millor interpretació protagonista gràcies a la impressionant interpretació de Jose Ramon Soroiz. Divendres passat s’estrenà el film als cinemes. José Ramon Soroiz, pel seu treball a la pel·lícula Maspalomas, ha guanyat el Premi a la Millor Interpretació de la 73a edició del Festival de Sant Sebastià
- Volia començar amb com va sorgir aquesta idea, ja que al final dona la sensació que tractar l’homosexualitat en la vellesa podria semblar un tema tabú o una cosa poc explorada dins l’art i dins el cinema. Com us arribà aquesta idea o com sorgí? A més, us interessen molt les biografies, vull dir, La trinchera infinita parteix també de diferents biografies, Handia també. Com fou aquesta?
JMG: I curiosament, després, com a espectadors, no som molt amants del biopic, però bé, férem també la sèrie de Cristóbal Balenciaga. I teníem ganes, d’una banda, de tornar a una pel·lícula que no estigués basada en una persona real o, com podia ser el cas de La trinchera infinita, en una sèrie de casos reals per construir-hi una ficció, però que tenia molt de la realitat també.
I teníeu ganes de tornar un poc al present. Bé, amb Handia, ja en certa manera, eren els inicis dels 2000, però era més contemporània i teníeu ganes de tornar a les dues primeres pel·lis, 80 egunean! i Loreak, i un poc aquell univers.
- Però realment, quin va ser el xispàs per aquesta pel·lícula?
JMG: Sempre comentam que vengué de dues fonts. D’una banda, la primera vegada que jo vaig anar de vacances a Maspalomas, el 2016, em vaig trobar amb un microcosmos molt atractiu. Em venia de gust fer-hi qualque cosa en una pel·li o descriure-ho, mostrar-ho. I més o manco en la mateixa època vaig llegir un article que parlava de gent del col·lectiu LGTBIQ+ que, quan entrava en residències de majors, d’alguna manera tornava a l’armari, perquè la realitat que s’hi trobaven era hostil. Em va semblar un tema molt interessant per plantejar-hi un conflicte i per contrastar-lo amb allò de Maspalomas. I així tot es va anar unint.
Em semblava interessant perquè al final se’m feia molt dur el fet que, sobretot una generació a qui li havia costat tant sortir de l’armari, acabàs els seus dies dins una residència amagant una altra vegada la seva condició i, amb això, una part essencial d’ells mateixos. Em semblava molt dur. I així es va desenvolupar.
- Concretament, heu dit que vos feia ganes tornar a l’actualitat, però justament agafau un moment molt concret, que és just abans de la pandèmia i quan comença a aparèixer l’inici de la pandèmia a Àsia. Per què considerau que aquest moment és important?
JMG: Realment hi va anar entrant de manera natural perquè el tractament del guió es va escriure durant el confinament. D’alguna manera tenia la sensació que dialogava amb allò que escrivia.
La pel·lícula parla, òbviament i primordialment, de l’armari de Vicente, però també deixa entreveure que cada personatge pot tenir el seu propi armari. Més clarament es veu en el personatge de Nerea, la filla, que en un moment també apareix com a filla d’homosexual i també està enarmariada. I te pots demanar: Santi té actituds que poden semblar ambigües, de dir, «i aquest qui l’envia?, què és el que…?» I pots pensar que ell també té el seu propi armari. Al final, la pel·lícula està contada des del punt de vista de Vicente i allò que veim dels altres personatges és el que es veu davant ell.
De la mateixa manera que ell està tancat pels altres, els altres estan tancats per ell. Nosaltres veim l’empresonament de Vicente, però no veim el dels altres. Acabar amb la pandèmia era un gest, una manera de dir: dins aquest univers arriba una realitat externa que ens enarmaria a tots físicament. I sempre allò físic també et du a allò psicològic. Ens enarmaria a tots i ens faria iguals. Ens semblava un final bonic, però sense donar-li un pes excessiu.
AA: També volíem que fos un element narratiu que, a la darrera part, generàs un puntet més de tensió, que l’espectador pensàs «i això com acabarà?». Després acaba sent una cosa quasi tangencial. Molts poden pensar: «una residència, estic veient que la COVID s’hi acosta, què pot ser això?». Després molts ens diuen que respiren alleujats quan veuen que la pel·lícula no va per aquí.
- És vera que jugau molt amb això: primer veim la vida de Vicente a Maspalomas, després el seu retorn a la residència i l’enclaustrament. Al principi no saps si vol dir-ho o no, però a poc a poc el veus renegar dels darrers 25 anys i redescobrir la vida que havia deixat. Em sembla molt guapo perquè hi ha un punt de macguffin: sembla que la pel·li vagi cap a un lloc i després sorprèn. Per això deia que el moment històric sembla molt escollit. Però alhora, creis que el veritable tabú en la vellesa és l’orientació sexual o directament la sexualitat?
JMG: Sí, sens dubte. Jo, que firm el guió, començ a pensar en el tema de l’homosexualitat, però de seguida te n’adones que vivim d’esquena a la sexualitat de la gent gran. Quan comences a compartir el guió i treballar-hi, parles amb gent i molts te diuen: «la gent gran… jo no sé si és un tabú o que directament molta gent pensa que això no existeix». És com aquests països on l’homosexualitat no està permesa i si hi demanes et diuen «no, aquí no existeix». Amb la sexualitat de la gent gran passa igual: molta gent creu que ja no tenen impulsos sexuals. Només fa falta anar a Maspalomas per veure que no és així.
I parlant amb treballadors de residències et conten que els majors constantment et desafien les idees preconcebudes. Et trobes discutint coses relacionades amb la seva sexualitat que no estaven contemplades. Per tant, sí, és un tabú. I crec que la pròpia gent gran, al no tenir referents, també acaba creient-s’ho. No tothom, òbviament, però molta gent sí.
És un tema important de posar damunt la taula. I si a més hi afegeixes gent gran amb apetits sexuals cap a gent jove, ja hi ha el concepte negatiu de «vell verd». Si hi ha sexe de gent gran, millor que sigui amb gent de la seva edat, i no em molestis amb això. I d’això encara n’hi ha moltíssim.
Crec que com a comunitat tendim moltes vegades a dir «d’això no se’n parla». I és incòmode perquè si veus una persona major amb apetits sexuals, projectes en els teus pares o avis i dius: «no, els meus pares no són éssers sexuals, són persones que llegeixen el diari i fan la seva passejada». I et costa acceptar que poden tenir desig. És incòmode.
- Em sembla molt interessant com dibuixau un personatge que afronta tabús com l’orientació sexual i el desig en la vellesa, i ho feis de manera natural, mostrant la seva complexitat. Entrant en la forma, crec que és la pel·li on heu anat més enfora en recursos: la il·luminació, la caracterització, els zoom in/out quasi com un cruising, els travellings, la banda sonora... tot sembla molt pensat. Per tant, fins a quin punt aquests recursos ja els teniu decidits abans, i fins a quin punt hi jugau durant el rodatge?
AA: Normalment ho tenim molt decidit. Després al rodatge poden sortir circumstàncies concretes que et facin canviar qualque cosa, però el tema és que som dos. A La trinchera érem tres, amb Jon també. I hem de dur les coses debatudes i pensades, perquè si no comences a discutir al rodatge, i això costa molt de doblers i genera incertesa en l’equip.
Solem dur-ho molt treballat. Som molt dolents dibuixant, però amb apunts, fotos de localitzacions o fotogrames d’altres pel·lis, feim una mena de Frankenstein d’storyboard. Passa per versions i acaba sent una eina perquè l’equip tècnic ja sàpiga per on anirà. Amb el temps ens hem tornat aplicats a l’hora de pensar com volem contar la història.
Les nostres històries solen ser psicològiques, ens intentam ficar dins el cap dels personatges. La realització també sol anar per aquí: transmetre el que li passa al protagonista en aquell moment. Definitivament a la part de la residència és així, perquè hi passam per distintes fases. Al principi està perdut, després el menjador és apabullant, després està enfadat, després s’adapta... I intentam transmetre això amb la realització.
I el que és Maspalomas és un altre món. Ja al guió estava plantejat com un començament brutal que havia de generar un contrast total amb el que venia després. Allà hi ha més barreja: quietud a les dunes, després cinéma vérité a la festa del Pride... Tot pensat per transmetre què és Maspalomas per al protagonista.
Sí que hi ha un concepte d’immersió, d’invitació a entrar en un món desconegut per molts. Per això els travellings de seguiment a Vicente.
JMG: I després hi ha la novetat que hem fet la pel·li en 35 mm. Feia 15 anys que no rodàvem en aquest format. I això també dona molta més vida als colors i a la textura, sobretot a Maspalomas, amb la mar, les dunes, els neons... Explota molt més.
- Sí, sobretot el contrast entre Maspalomas i la residència. En el primer tall quasi vaig pensar: és el mateix actor o un altre? Això em dugué a la caracterització, que ja a Marco era bona però aquí encara més. I també al càsting: el protagonista té una cara que pot ser moltes coses, del guàrdia civil al millor padrí. Em semblà molt encertat. Com decidíreu aquest càsting i què cercàveu?
JMG: José Ramón ja era al nostre cap des que escrivíem el guió. És un actor molt conegut al País Basc, tot i que fora no tant. Molts el coneixen sobretot per la sèrie Patria. Ha fet moltes sèries a ETB, en diferents èpoques, i és molt intergeneracional. Allà és segurament l’actor més popular.
La gent es sorprendrà de veure’l en aquest paper, perquè normalment fa personatges diferents, més blancs. Però té una presència i una mirada que transmeten vulnerabilitat i inseguretat, i això li anava molt bé al personatge de Vicente.
El repte va ser convèncer-lo sobretot per les escenes de sexe. És una persona que s’angoixa molt, no vol fer entrevistes. A la primera reunió ja ens digué: «jo no vull fer entrevistes, ho pas fatal». Li contàrem la història però no li vaig mencionar res de les escenes sexuals. Després li vaig enviar el guió i li vaig dir que hi havia escenes sexuals, però que ja en parlaríem.
Quan el va llegir, digué: «i aquestes escenes les voleu rodar tal com estan descrites?». Per a nosaltres era important, però hi havia marge per parlar-ho. Durant mesos ho parlàrem molt, i encara no hi havia coordinadores d’intimitat. Després, quan entraren, ajudaren molt tant a ell com a nosaltres. Fan la feina molt metòdica: com ho voleu rodar, quins plans... Al principi et fa vergonya parlar de sexe, però elles són molt serioses i això ajuda.
Ell al final acceptà quasi tot, però tenia molt de problema amb mostrar el seu cos, més que amb les escenes en si. Però tot es va parlar i assajar amb els seus companys de rodatge, i arribàrem amb tot clar.
Crec que ha fet una interpretació supergenerosa, en tots els sentits. S’ha entregat físicament i psicològicament, i crec que s’ha mimetitzat amb el personatge. Jo sentia que Vicente existia.