Antònia, de 38 anys, organitza una festa sorpresa d'aniversari a Mario, la seva parella. Encara que fa uns quants anys que estan junts, encara no coneix els seus amics i, per alguna raó que desconeix, Mario no celebra els seus aniversaris. La família d'Antònia l'adora. Mario és la parella que tothom voldria tenir. És un entre un milió. Els amics l'idolatren. Però després de molts elogis, comencen a descobrir que algunes històries que Mario ha explicat es contradiuen i no encaixen amb el Mario que tots coneixen. Qui és en realitat Mario?
Dirigida per Guillem Miró, aquesta nova comèdia negra en català, Mario, estrenada als cinemes el 10 d'octubre, sorprendrà tots els espectadors. Amb motiu de l'estrena, conversam amb l'actor Jaume Madaula.
- Volia tractar diferents temes de la comèdia. La primera cosa que em feia il·lusió és el to, perquè al final Mario és una comèdia que podríem dir negra, però que comença més blanca i a poc a poc va desenvolupant-se, canviant un poc el to. I, per tant, volia saber com hi vau fer feina, perquè, a més, és una comèdia bastant coral quant els personatges.
Jo crec que aquí va ajudar que el Guillem Miró (director de la pel·lícula) ens va dir —a mi i a la Glòria—: «Vosaltres no feu comèdia, el vostre és un drama». I els altres sí que estaven més en to de comèdia. Llavors, com que tota la primera hora de pel·lícula la Glòria parla molt poc i jo encara no he aparegut, està tot allà en comèdia i, mica en mica, a mesura que aquests dos personatges van agafant més presència dins la trama, va entrant més el drama i la cosa més tèrbola, diguem, que es va descobrint. És molt difícil no fer spoilers en aquesta pel·lícula.
- Sí, és complicat. També és veritat que em fa la sensació que hi ha una part molt física en les actuacions que feis. Tant en el teu cas —que, com dius, és un poc més dramàtic—, com en la resta.
Sí, clar. A veure, jo crec que el càsting ja estava molt ben fet, i llavors cadascun dels actors ja és molt diferent entre nosaltres i acaben sortint uns personatges molt particulars. Sí que ells estan més amb un to de comèdia, però sempre hi ha un punt més articulat i un punt més gran. I trobo que una de les grans genialitats del Guillem en aquest cas és que dèiem: «Hòstia, tota l’estona parlant del Mario, quan arribi el Mario ha de ser l’hòstia». I vam dir: doncs anem a fer-ho per l’altra banda. Es va fent hype, hype, hype, es va inflant tot de «hòstia, hòstia el Mario», i a la que arriba, anem a fer algú superplaner, supertranquil, una persona molt agradable, molt normal. I de cop, amb tota la bombolla que s’ha fet, els altres són tan persons, diguem, i de cop arriba el Mario com una persona molt normal. Llavors, clar, encara t’ho posa més difícil perquè dius: «Hòstia, és aquest que és un cabró i ja ens està colant, o són tots els altres que se’ls en va la pinça?».
I crec que això ho juga molt bé el Guillem, perquè tota l’estona et manté en tensió, vas descobrint coses, et posiciones cap a una banda, després cap a una altra. Jo fent-la defensava el Mario a mort, pensant: «No, no, allò que diu és veritat». Ara, veient-la, ja no em posiciono a favor del Mario. Però cadascú es va posicionant, o no, o veu unes banderes vermelles que li salten o no.
- Clar, total. Per això, m’interessava xerrar un poc de la feina amb en Guillem, si ell té la història molt clara i vosaltres heu de fer cas del que diu, o bé si vos deixa més marge perquè pugueu jugar un poc, ser més naturals, i que ell s’adapti al que surt.
Jo crec que treballa d’una manera molt bona. Primer, ha triat molt bé, ja que érem persones que li donaven els ingredients que li interessaven. I després, tenies molt la sensació que et deixava fer, i a partir del que et naixia a tu, ell t’ho potenciava i et deia: «Això sí, això no, això més això, aquí més dramàtic o no, això marquem-ho més». Però partint molt del que li donaves tu. Si no, et trobes amb un director que vol fer una amanida de tomàquets, però té arròs i pebrots, i dius: «Bé, agafa el que tens i fes-ne una altra cosa». Llavors, treballar amb els materials que tens i potenciar-los. Si és un director que té una idea molt fixa i vol que tu encaixis en la seva visió, de vegades és més complicat. I el fet de potenciar el que nosaltres ja ens sortia, crec que ha estat molt bo.
- Crec que la pel·lícula està gravada a Mallorca o almenys en moltes parts.
Com que va ser una coproducció entre les Balears, València i Catalunya, els interiors eren a València, la casa era a València, però els exteriors a Mallorca, allà a Sóller. I el que van fer a la casa de València va ser crear una finestra falsa, perquè a l’altre costat continuava la casa, però van imprimir una imatge de la Serra de Tramuntana. Però sí, va ser mitja a València i mitja a Mallorca.
- Em va semblar que no hi havia massa varietats dialectals, però sou actors de diferents parts dels Països Catalans i tampoc se’n fa massa esment a la pel·lícula. No sé si vau fer feina amb això, és a dir, si vau respectar entre cometes el dialecte dels actors o si vau fer feina perquè semblàs més una família amb un parlar més igualat...
Això amb el Guillem ho vam parlar molt, i al final ell va decidir —crec que encertadament— que igual que amb el lloc, que els que coneixem una mica Mallorca ja identifiquem que és la Serra de Tramuntana però no es diu mai, amb el parlar faríem el mateix. El Miquel Gelabert és mallorquí, la Raquel i la Glòria són valencianes, i vam decidir portar-ho a un terreny entremig. Com que no era un lloc concret, tampoc hi havia d’haver un parlar concret. En els casos de personatges que són família, sí que vam vigilar més: per exemple, l’Alba Pujol i la Glòria, que feien de germanes, la Glòria va rebaixar una mica el valencià i l’Alba també. I es va trobar un punt entremig, una zona geogràfica i un parlar indefinits, com si fos «d’allà». Potser el moment on canta més és al vídeo de l’hospital, quan tots són clarament valencians, però la resta de la pel·lícula queda bastant neutra.
- Per a acabar, aquesta pel·lícula ve del Talent Lab de l’Atlàntida, que al final és un festival a Palma. I crec que fer pel·lícules en català a vegades costa molt. I em feia ganes demanar-te: primer, com com creus que hi anirà? I després, una pregunta més sobre la comèdia, ja que em fa una mica de ràbia que sembli que fer una pel·lícula de comèdia està infravalorat, com si ni la crítica ni els premis la valoressin tant com una pel·lícula dramàtica o històrica.
Doncs començo per la segona. Fer una comèdia, jo trobo que és més difícil que fer un drama, perquè és una cosa molt matemàtica i de rima. I crec que Mario, en concret, tot i seguir la trama i intentar descobrir què passa, el bo que té és que et toca coses de fons. I crec que la comèdia, el poder riure’ns de les coses, és una arma molt potent. Justament Mario juga amb això: de cop rius d’una cosa i després t’adones que potser no hauries d’haver rigut. Et confronta amb tu mateix, amb els límits de l’humor i del que fan els personatges. I això ja et fa tenir un paper actiu com a espectador.
Pel que fa a com estem ara, és com reconnectar-hi. Ho vam gravar fa un any, que per una pel·lícula és molt ràpid. Però és xulo, perquè de cop tu estàs amb altres projectes i et reconnectes amb això, i fa il·lusió perquè és una cosa que havíem vist només nosaltres, els de l’equip, i ara comença a veure-la la gent. I sembla que la gent que l’ha vista fins ara —crítics, premsa, ràdio— els està agradant molt, i això fa il·lusió.
Avui tenim la preestrena a Barcelona i hi vaig amb uns quants amics; em fa molta gràcia veure com reaccionen. I ho visc des d’un lloc molt tranquil, perquè en teatre, a l’estrena, has d’estar a tope, i en cinema la feina ja està feta. Només has d’anar allà, mirar-te-la, menjar unes crispetes... és divertit. Avui estaré molt «l’espectador dels espectadors».