Art que reinterpreta la tradició religiosa. L’artista Josefina Pino ha presentat aquest divendres, a l’Església Vella de Ses Salines, l’exposició Els Bíblics, una mostra que amalgama religió, pintura i records d’infantesa tot cercant l’element reflexiu i alliberador. L’exposició, coordinada i comissariada per Maria Mesquida, es podrà visitar fins al proper 31 d’octubre en l’horari establert de visites.
Tal com ha explicat la comissària de la mostra, entre Es Llombards (Mallorca) i Viena (Àustria), entre la calma de la ruralia i l’agitació de la urbanitat, pivota «Una sola flor enmig d’un gran camp». Amb aquestes paraules es refereix Ramon Ballester a l’amiga Josefina Pino. Pintora autodidacta, de Felanitx i part activa de tota l’efervescència cultural i artística que aquest poble del migjorn de Mallorca experimentà al llarg dels anys 80 i els primers dels 90.
Josefina Pino començà a fer camí en un context, podríem dir, no massa favorable per a l’àmbit artístic, marcat per una precarietat econòmica considerable i, a més, era dona. «Ella, però, volia viure de la seva pintura; un propòsit ja assolit i que encara continua vigent dins la seva vida», assegura Mesquida. Així i tot, «la darrera adolescència i la primera joventut vaig dedicar-les a observar el que passava al meu voltant sense fer pràcticament res», artísticament parlant, aclareix en aquest cas l’artista. Aquest «pràcticament res» es tradueix en la realització d’alguns treballs pictòrics i en la participació en exposicions col·lectives de petit format. No serà fins al 1994 quan decidirà exposar per primera vegada un projecte artístic sòlid.
En la seva dilatada trajectòria, hi ha dues conviccions que s’han mantingut intactes al pas del temps. La primera. Per a Josefina Pino «l’art és allò inútil indispensable», i ho justifica de la següent manera: «En la piràmide de la supervivència l’art ocuparia l’últim lloc, però en la part intangible i espiritual de l’home esdevé essencial». En certa manera és així, «ja que les seves pintures conviden una contemplació detinguda, quasi mística, que fa que l’espectador participi activament d’allò que observa». I, la segona. El fet d’enfrontar-se a una tela en blanc esdevé per a ella «un repte fascinant». Explica que «la pintura és una aventura que comença amb un tema i no es sap exactament cap on em durà». Amb això, s’inicia també el joc de decidir -a vegades d’una manera conscient i d’altres més atzarosa- els colors, les formes, els volums i les textures que, combinats amb gran destresa, són els elements que defineixen inequívocament la seva pintura.
Com assegura la comissària, arribats a aquest punt, Josefina Pino «ja fa temps que juga». «Ho fa amb els llibres d’artista que elabora del projecte que té la intenció de materialitzar sobre el llenç. En fa un de cada projecte pictòric. Són setmanes de provatures a cops de tisora i adhesiu, combinant cartolines, pintures, ceres o temperes que configuren possibles versions de les obres finals, alhora que li serveixen de guia per a transposar a la tela, generalment de gran format, el seu inconfusible univers que es mou entre la figuració i l’abstracció, i que mira a artistes com Henri Matisse o Henry Moore». Aquesta pràctica té «un fort lligam» amb la seva infantesa quan, agafava un quadern i es posava a la taula braser on, durant hores i hores, «dibuixava amb plumiers i llapis de colors».
Segons ha explicat la comissària, tornant als llibres d’artista, «quan hom els té a les seves mans, observa una espècie de mosaic cromàtic on s’hi combinen tonalitats càlides i fredes». Sempre n’hi ha una que predomina per sobre l’altra, però sempre hi són presents les dues. «D’aquestes grans taques colors hi emergeixen unes figures ampul·loses, de traç net, simple, però contundent que transiten la superfície pictòrica tot configurant escenes de ritme divers. En algunes el dinamisme s’aprecia de manera immediata i altres, en canvi, són més pausades», explica.
Així, aquest nou projecte que presenta, Els Bíblics, no només és el continent de tots els aspectes formals esmentats anteriorment, sinó que també és testimoni «d’una qüestió conceptual que apareix de manera constant en l’obra de Josefina Pino». La pintora sovint mira o, més ben dit, remira en dues direccions. Per una banda, revisa les obres dels anomenats Grans Mestres de la pintura en la història universal de l’art. I, per altra banda, gira la mirada enrere per recordar sensacions d’infantesa respecte a una temàtica concreta. Com a exemples d’aquest fet, podem esmentar projectes com Déjeneurs (2014) i Paisatges de la memòria (2022), respectivament.
En aquest cas, a Els Bíblics, hi conflueixen ambdós aspectes, ja que el referent temàtic se situa a les pintures de temàtica religiosa d’aquests Grans Mestres, sobretot del renaixement i del barroc, però també «se situa a les sensacions experimentades quan, de petita, observava la imatgeria religiosa de sants torturats, crists crucificats i verges que ploraven».
Aquesta imatgeria, tot i l’agnosticisme de Pino, no només passa pel record, sinó que també passa per la seva mà, «pel seu imaginari artístic amb el qual reinterpreta tot un seguit d’escenes i personatges de les Sagrades Escriptures que ens conviden a llegir-les des d’un altre prisma». Són catorze pintures i una intervenció site specific -realitzada conjuntament amb Macià Garcias-. L’esbarzer ardent (zarza ardiente) (2025), amb el seu foc intens, ens guiarà, ens obrirà camí per a contemplar la llum -Et lux fecit (2025)-, entesa en aquest context com a sinònim de Déu, el creador del Cosmos (2025); els Àngels (2025), aquells éssers espirituals creats per Déu abans del món material amb el propòsit de servir-lo a ell i a la humanitat, actuant com a missatgers, protectors i guies; La creació d’Adán (2024), amb unes figures que suren en la volta celestial on també hi ha irromput la tecnologia per a immortalitzar aquest episodi del Gènesi; la Torre de Babel (Babel, 2024), una lliçó de Déu en contra del pecat de la supèrbia que, així i tot, propicià la riquesa cultural en el món; l’elevació cap al cel (Cap amunt, 2024) o el descens a l’infern (Cap avall, 2024), destí dual dels humans en funció dels seus actes; un Goliat recent derrotat pel pastor David, que manejà amb gran destresa la fona i l’espasa (David i Goliat, 2024); dues escenes que ens mostren la gelosia de Caín cap al seu germà Abel, i el fatal destí del segon (Caín i Abel, 2024); Adán i Eva (1994 i 2024) observats per l’ull de Déu Pare que dialoguen amb una versió realitzada fa trenta anys on les figures dels protagonistes estan fetes de text, de fulls de paper de diari sobre una superfície monocroma de tonalitats marrons; i L’expulsió del Paradís (2024) on Adán i Eva abandonen aquell lloc bell i agradable guiats per un dispositiu mòbil que els indica la ruta cap a un nou món. «Un món millor? Qui sap», es planteja l’artista.
«Tothom interpreta», diu l’artista i, Els Bíblics que Pino ha transferit sobre el llenç tenen un denominador comú: són narracions i iconografies que la inspiren per a estirar el fil i reflexionar, amb algunes llicències, sobre conceptes i situacions que formen part de la nostra realitat més immediata. Per exemple, la incidència de la tecnologia en tots els àmbits de la vida, que expressa amb fina ironia a La creació d’Adán i a L’expulsió del Paradís o, la consciència que per a poder habitar el món que ens ha tocat viure, tot sovint cal capgirar la dita que «el gran és menja al petit», com succeeix a David i Goliat. En definitiva, la pintora converteix aquestes imatges religioses «en metàfores visuals d’una actualitat que no pot ser llegida superficialment». Sigui com vulgui, no vos deixeu perdre l’oportunitat de visitar aquesta magnífica mostra.