La cena s’estrenà el divendres 17 d’octubre als cinemes. Una comèdia coral protagonitzada per Mario Casas i Alberto San Juan acompanyats d’uns secundaris de luxe. És una comèdia comercial, pot ser massa blanca i que podria haver anat més enllà políticament, però manté un to i un ritme encertat per la peculiar història que ens narra. Parlam amb l'actriu Elvira Mínguez:
- Presentes La cena, una història coral, amb molts protagonistes, però sobretot amb dos de centrals: Mario Casas, un general que ha de preparar un sopar per a Franco, i Alberto San Juan, el maître de l’Hotel Palace que ha de coordinar-ho. Voltros sou el grup de presos republicans, comunistes o anarquistes que tornen a l’hotel per servir aquell sopar al vostre enemic. Aquesta és la premissa. Com t’apropes a un personatge així, que ve de la presó i viu una situació tan dura, tot i que la pel·lícula és una comèdia?
Bé, si et dic la veritat, d’una manera molt senzilla. La premissa és tot el que tu has dit, però sobretot és que era una comèdia. Llavors, és una manera de contar un drama de tots aquests personatges, un drama real, de la gent d’aquella època, de l’època de la fam i de la postguerra, però sense oblidar, és clar, la comèdia.
Per això, jo crec que la comèdia requereix un múscul especial pel que fa al ritme, al muntatge, i això qui ho ha de fer, evidentment, és el director. En el meu cas, et som completament sincera, l’únic que vaig fer va ser... la pel·lícula estava basada en una obra de teatre, La cena de los generales, però ni tan sols vaig llegir l’obra, vaig llegir específicament el guió, i l’única manera, en aquest cas, en la meva opinió, és posar-t’hi de ple i deixar que el director faci amb tu el que vulgui, perquè en realitat és ell qui condueix. A més, estam parlant de Manolo Gómez Pereira, un dels grans directors de comèdia d’aquest país.
Manolo té una cosa, i és que roda amb el muntatge dins el cap. Té molt clar el que vol, sap perfectament per on ens ha de dur i, per tant, crec que l’actor el que ha de fer és deixar-se dur, efectivament, des de la més absoluta humilitat. En un altre tipus de gèneres, és veritat que el nostre treball, a l’hora de donar vida a un personatge, sobretot si és històric, requereix molta més documentació, submergir-te molt més en l’època i tot això. Però crec que en aquest cas no era necessari.
-
M'interessa molt això que comentes, perquè sovint deman com és la relació entre actors i directors. Tenc la sensació que en comèdia, necessitau molta confiança amb el director, ja que el to pot desviar-se fàcilment i confiau que ell triï les preses bones.
Però això no sempre deu ser fàcil: si no hi ha confiança, potser no t’atreveixes a provar segons quins gestos o formes de fer comèdia física, com les que també hi ha a la pel·lícula.
Bé, la nostra feina, bàsicament, consisteix justament en atrevir-se. A fer-ho tot. Però no només en la comèdia, també en el drama i en tot. Els millors actors són els que són capaços... Aquests dies, quan va morir la Diane Keaton, una de les coses que deia la Meryl Streep, era la vulnerabilitat amb què aquella dona treballava, és a dir, obrir-se en canal i col·locar-se de forma absolutament vulnerable per poder treballar, per poder fer el que el director vol i per poder anar pels camins que ha de seguir el personatge. Aquesta és una de les claus de la nostra feina, sens dubte. És cert que hi ha directors que ho faciliten, i d’altres que no ho faciliten gens.
Hi ha directors que són directors d’actors i altres que són només realitzadors. Depèn molt del director que tenguis davant. Una de les coses que té La cena és que tots els actors que hi participam tenim una gran experiència.
Per tant, en aquest sentit era fàcil. No hi havia cap tipus de restricció a l’hora de fer res, perquè saps que hi ha un home darrere que té la batuta i sap perfectament si t’estàs passant, si et quedes curta, si cal pujar el to... sap perfectament què fa. La comèdia, com t’he dit, requereix ritme, requereix un múscul, requereix una partitura prèvia.
- Crec que La cena està molt ben pensada pel que fa al to i al diàleg. Voldria saber si per preparar-la vos vàreu inspirar en altres pel·lícules espanyoles que tracten la Guerra Civil des de la comèdia, com les de Berlanga (La vaquilla, la escopeta nacional...), Trueba (Belle epoque o La nina de tus ojos) o Saura (¡Ay Carmela!), o si va ser una feina més intuïtiva.
No, en realitat no. No hem vist res. Com et pots imaginar, totes aquestes pel·lícules que has esmentat ja les tenim més que vistes. Tenc seixanta anys, ja t’ho pots imaginar. I en el cas dels meus companys, tres quarts del mateix.
Efectivament, en aquest país hi ha hagut Azcona, Berlanga, Trueba... vull dir, tenim referents enormes, no només de comèdies relacionades amb la Guerra Civil. Són els grans, grans guions, grans mestres. Però tot això forma part del nostre bagatge, està dins nostre. Forma part de la nostra manera de veure la realitat des de la comèdia, des de la sàtira. Mira El verdugo.
És una tradició que teníem i que, per desgràcia, havíem perdut. No em referesc específicament a la postguerra, però és cert que en sabem molt més de la guerra que de la postguerra. La postguerra i la dècada dels cinquanta, l’època de la fam, és una etapa de la qual no s’ha parlat gaire, i la pel·lícula s’emmarca just allà, pràcticament en els dies immediats al final de la guerra.
- Tens raó. Diria que les úniques pel·lícules que retraten bé els anys cinquanta són les que es varen fer en aquell mateix moment, com Bienvenido Mr. Marshall. Després, gairebé no hem tornat a revisar aquella època, no trobes?
No, no ho hem fet. Hem canviat completament. Ara feim un tipus de comèdia que no té res a veure amb allò. Personalment, quan em va arribar el guió de La cena, Manolo (director de la pel·lícula) em va telefonar i em va dir: «Hi ha una cosa que vull que llegeixis, és un personatge petit dins una pel·lícula coral, però m’agradaria que hi fossis».
Jo conec Manolo des de fa molts d’anys, des de Días contados, però mai no havíem treballat junts. I, sense llegir el guió, li vaig dir que sí, perquè sé perfectament quin tipus de comèdies fa. I quan finalment el vaig llegir, immediatament em va remetre a aquell tipus d’històries i de pel·lícules. Era com tornar un poc a allò que m’hauria agradat fer. A mi, per exemple, m’hauria encantat treballar amb Berlanga, però no vaig arribar-hi a temps. I això era, d’alguna manera, una oportunitat de fer una cosa amb un repartiment que ja saps que funcionarà. Era, vaja, una aposta segura.
- Volia demanar-te pel paper de les actrius dins la indústria. Sovint es diu que, a mesura que passa el temps, les dones teniu més dificultats per trobar papers, a diferència dels homes. Com ho has viscut tu i com ho compares amb els teus companys de generació?
Exactament igual que ho he dit moltes vegades. No és la primera ni serà la darrera. Això no ha canviat, i tornam al mateix: és un reflex social. Feim tres passes endavant i quatre enrere. L’envelliment es penalitza en aquesta professió, i en moltes altres. L’envelliment de les dones es penalitza, i durament. Els personatges cada vegada són més petits, n’hi ha menys, excepte per tres actrius contades a qui se’ls permet. La resta ho duim malament, sovint amb molta frustració. Quan em varen donar el Goya per Tapas, en el discurs vaig dir justament això: que hi havia dones de quaranta i tants anys amb històries per contar, i un públic que vol veure-les. I és que el gruix principal de les persones que van al cinema són dones majors de 35 anys. Aquest és el públic principal.
çTanmateix, la producció no ho reflecteix i se segueixen fent projectes pensats per a gent jove, quan en realitat la gent jove cada vegada té més dificultats per pagar una entrada. Les principals damnificades som les dones, com sempre. Quan falta feina, pots estar segura que les primeres a qui acomiadaran seran les dones. És cert que cada vegada hi ha més dones en llocs de poder, però encara són poques en comparació amb els homes. I es continua mirant des d’un prisma que no és igualitari. Sembla que les històries de dones només interessin a les dones, i no és així. Però bé, jo no som gaire optimista. Crec que les coses, tal com van, no aniran a millor, sinó a pitjor. Som bastant realista.
- Entrant a l’última pregunta, sobre el Me Too: sovint se’n parla quan esclata un cas, com el de 2023 amb Carlos Vermut, però després sembla que se n’oblida. Creus que a l’Estat espanyol ha tengut conseqüències reals o només superficials?
Mira… A mi no m’ha passat. Mai no he tengut cap tipus de problema amb això. Mai. Vull dir que som molt afortunada. Per sort, no són tots. Si no, imagina’t. Però amb que n’hi hagi un, ja és massa, efectivament. Crec que l’exercici del poder és una cosa que sempre ha estat amb nosaltres. I la dona és vulnerable en aquest sentit. O almenys es pensa que és més dèbil en aquest sentit. I, per tant, és més susceptible que se’n pugui aprofitar algú, manipular i exercir aquest poder.
Tenc la sensació, que des de la professió ara s’hi té més cura. Això es té en compte als contractes, en tot el que hem de signar pel que fa a riscos laborals. Això, per exemple, jo ja ho porto inclòs en els meus contractes des de fa molts anys. Hi ha una clàusula que diu que, en qualsevol moment que l’actriu senti que se li ha faltat al respecte, fora! immediatament.
No obstant, jo crec que mai no serà suficient. Hem de baixar la guàrdia? No, mai crec que hem de baixar la guàrdia perquè sempre arribarà algun fill de la gran puta que pretengui aprofitar-se’n. Crec que tota la societat s’està fent més conscient. El primer pas només ha estat parlar-ne, com estam fent tu i jo, o les primeres dones que van començar a denunciar, això ja és un pas de gegant, però no només pel cinema, sinó per la societat sencera. Torn a insistir, però és que és així: el cinema no és res més que un reflex, i la gent amb qui treballam al cinema no és res més que un reflex de com es treballa Però insistesc, no crec que hàgim de demonitzar perquè si no, ens aniríem tots al bareto, tancaríem el quiosc i marxaríem.