A les 20.00 h del dijous 20 de novembre, al Teatre Principal de Palma es va sentir una veu que anunciava que l’espectacle estava a punt de començar. A l’escenari, al costat esquerre, es podia veure un piano de cua i un teclat. Al centre, més aviat al fons, hi havia un baix i, finalment, a la dreta, una bateria amb diferents elements de percussió. Al cap de poc, s’apagaren les llums i aparegueren Leo Sidran i els tres músics francesos que formen la seva banda, que ocuparen el seu lloc corresponent.
Aquests quatre músics reberen l’aplaudiment del públic —amb totes les entrades exhaurides— i iniciaren el concert amb l’opening del show: Trying Times i Together with You varen ser les cançons escollides per a presentar-se. Només amb un minut ja t’adones de la qualitat dels músics que acompanyen Leo Sidran, probablement una de les sorpreses de la nit. Encara que ell mateix ja m’ho havia advertit, impressiona com de bé toquen els seus instruments, inclòs ell a la guitarra. Aquest inici de concert deixava clar què vindria després: la musicalitat que impregna el disc i, per tant, la resta de la vetllada.
Una vegada transcorregudes aquestes dues cançons, Leo Sidran presentà Leonor Watling, que aparegué per a situar-se devora el piano i mirant cap a ell. La complicitat entre tots dos és enorme: comparteixen mirades i alguna rialla damunt l’escenari. La peça que sonà fou The Art of Conversation, que obre el disc Leo & Leo, el treball que estaven presentant a Ciutat. La veu de Leonor Watling hi juga molt, explorant tonalitats i matisos —incloent-hi moments amb una veu més nasal—, mentre que Leo Sidran ofereix un pilar permanent que fa de contrapunt a les variacions vocals d’ella. No és una cançó fàcil per interpretar en directe.
En un concert com aquest és essencial el tractament de les llums: aquestes ens dirigeixen la mirada i, per tant, l’atenció. També ajuden a crear ambients que poden anar al compàs de la música o fer just el contrari. Inicialment, la llum era en tons taronges i grocs, molt de tardor, i que solen acompassar molt bé amb música jazz. No obstant això, sense que hi hagués cap element distractor durant el concert, la il·luminació no sempre ajudà al que sonava (tampoc era fàcil). En poques ocasions s’aprofità que algun instrument fos protagonista durant qualque cançó i que la llum guiés la mirada cap a aquell músic. En contrast, en algunes cançons més arrítmiques (habituals en el jazz), les llums es comportaren més caòticament, anant en sintonia amb la música. En definitiva, la il·luminació no fou excel·lent però sí notable, davant d’un espectacle amb cinc protagonistes damunt l’escenari.
Després de cinc cançons, Leonor Watling abandonà l’escenari, i tornaren als quatre músics masculins. Però, després de tres cançons —inclosa una mig en castellà, mig en anglès, creada per Leo Sidran en els seus inicis a Sevilla (que, com comentà Watling en tornar a l’escenari, li digué: «Et deix una estona sol a l’escenari i ja em cantes una de lolailo loliailo», provocant les rialles del públic)—, els músics amb Leonor feren els cors de la cançó Meaning in the Moment, que Sidran cantà des del piano.
A partir d’aquí, la màgia ja s’havia instal·lat a l’escenari i començava el tram final del concert, que ens transportava al pop jazzístic que podem imaginar en un club de música dels EUA dels anys seixanta i setanta. Aquest tram repassà algunes cançons més complexes, com It’s Never Too Late (en referència al fet que, durant el procés del disc, Leonor Watling es treia el carnet de conduir i Sidran li deia que mai és massa tard). Després vingué Wake Up Soso, probablement la cançó més divertida del disc i de la nit, i finalment Light, amb una disputa final sobre quina és la traducció correcta: per a Watling, «lleuger»; per a Sidran, «llum». Ja cadascú triarà la seva.
Quan semblava que aquell conte de jazz americà arribava al final, començà el bis. Els dos artistes principals, sense els músics i sense micròfon, interpretaren Somehow They Understand, demostrant la valentia d’un cantant que afronta un auditori sense amplificació. Escoltar la veu natural, sense filtres, és un privilegi no gaire habitual, i fou un dels moments més especials del concert. La darrera peça fou Tonight Someone Is Me, que presentaren com una mena de «baralla» per a decidir qui era «el primer Leo» del disc aquella nit, jugant amb el títol de la cançó.
A vegades, una persona no sap què es trobarà en un concert en directe. En aquest cas, el públic es va trobar amb cinc artistes tècnics, professionals, amb presència escènica i amb ànima. Quan passa això, no queda més remei que gaudir d’un concert que no saps quan es tornarà a repetir. Leo Sidran feia vint anys que no actuava a Mallorca i Marlango és un projecte aturat actualment; per tant, és molt probable que aquella nit no es torni a repetir. I està bé que així sigui, perquè la vida i el jazz són just això: sentir el moment.
