El passat dia 12 de gener Antònia Vicens va assistir a la tertúlia del club de lectura del diari Ara balears per parlar amb els seus usuaris de l’obra Cridau la mort errant digueu-me on va.
Voler ser escriptora en el context advers en què ho va decidir -no només ella sinó tots els de la seva generació- implica unes dosis de valentia i perseverança admirables. Durant l’entrevista ens va explicar com i amb qui va tenir l’ocasió d’aprendre a escriure en una llengua que estava proscrita i a més, ens va proporcionar les claus del seu estil literari tan personal i atrevit.
Llegint els seus relats el lector aprèn a navegar entre fragments que són records, pensaments i somnis, perquè són precisament aquests, el material bàsic amb què es construeixen els personatges. En el transcurs d’aquest viatge l’escriptora sorprèn el navegant amb imatges impactants fent servir un llenguatge i unes expressions de confecció ben casolana. La intenció és sacsejar el lector perquè l’essencial, com deia el poeta Christian Bobin, és que «la poesia vull que em degolli i llavors em ressusciti.»
- Vares néixer en un poble petit, pocs anys després d’una guerra, en una terra on la teva llengua estava proscrita. Com has pogut arribat fins aquí, en unes circumstàncies tan adverses?
En efecte, en aquell temps a l’escola l’únic que t’ensenyaven era a fer punt de creueta i obeir. Vaig començar a aprendre d’escriure en català anant als cursos de català que l’any 61 l’ OCB impartia a l’Estudi general lul·lià a Palma. Al poble tothom malparlava de mi perquè no entenien què hi havia d’anar a fer una jove com jo, tota sola, a Ciutat. També aconsellada per una monja a qui li vaig confessar que volia ser escriptora; vaig anar a parlar amb Bernat Vidal, l’apotecari del poble.
- Va ser ell qui et va assessorar literàriament?
Ell no em deia com havia d’escriure sinó que seguíem aquesta dinàmica: cada dimecres jo anava a ca seva, li llegia el que havia escrit i ell aclucava els ulls. Quan hi havia alguna frase que li agradava, m’aturava i em deia: «Això està bé». Quan me’n tornava a ca meva ho repassava i intentava descobrir el per què de l’encert d’aquelles paraules que li havien agradat. Per a mi, Bernat Vidal va ser un gran mestre. No em donava facilitats ni em deia: « et falta això o això altre és un tòpic», sinó que feia que jo mateixa trobàs la solució.
- Quin dels premis que has obtengut t’ha fet més il·lusió, pot ser el Sant Jordi que és el que et va donar a conèixer?
No et pensis. Al premi Sant Jordi, jo m’hi vaig presentar; per tant, hi havia alguna possibilitat de guanyar-lo. M’han sorprès més aquells que he guanyat sense haver-m’hi presentat. Pel que fa al Sant Jordi, record el dia en què ho vaig saber i com. Jo era a ca meva a Santanyí escurant els plats i vaig veure entrar en Bernat Vidal. Estava pàl·lid, i em va dir: «Antònia has guanyat el Sant Jordi». Ell gairebé es va acubar i jo vaig continuar escurant. Llavors vaig agafar la motocicleta per dir-ho a mon pare que era a Cala Figuera. Era un fet important per a tots dos perquè suposava una entrada important de doblers. La veritat és que jo no sabia ben bé el que volia dir allò, no en sabia la transcendència. El premi en certa manera també em va servir perquè al poble es temessin que jo no estava boja, escriure m’havia servit per guanyar doblers i això sí que era important.
- «A Mallorca és important per a un escriptor guanyar premis perquè la gent es temi que escriure no és un desbarat» diu na Xesca Ensenyat.
I té raó. Als anys 60 als pobles hi havia molt poca cultura. No hi havia biblioteques i la gent no tenia llibres a ca seva, no hi havia cap llibreria i de fet a Santanyí encara ara no n’hi ha cap... En aquell temps llegir i escriure era ben bé, una cosa de bojos.
- «El pitjor que li pot passar a un escriptor és que no el llegeixin» afegeix en un altre escrit, na Xesca Ensenyat. No et preocupava no tenir lectors tenint en compte que escrivies en una llengua que poca gent coneixia per escrit?
En aquells moments gairebé no hi havia ningú que sabés llegir en català, però també és ver que hi havia pocs escriptors i les edicions eren de més exemplars que ara. Per tant, jo pens que així mateix comptàvem amb lectors fidels.
- Del grapat de premis que has guanyat, n’hi va haver un, el Ramon Llull que no el vares anar a cercar....
Ho record perfectament era l’any en què el president Jaume Mates acabava de fer unes declaracions en què afirmava que català, eivissenc, mallorquí .... eren llengües diferents. I clar, jo no hi estava d’acord. No tenia sentit que l’hagués anat a recollir, vaig trobar que era una manera d’expressar el meu desacord.
- L’any 2016 en vares guanyar tres....
T’he de dir que tot això dels premis, no té gaire importància. És veritat que aquell any va ser especialment fructífer però sincerament fins i tot pot arribar a ser feixuc. El vertader premi per a mi és escriure, poder publicar i després tenir lectors que llegeixen el que has escrit. Si escric, no és perquè em donin medalles, ho faig perquè d’ençà que era petita veia coses que no entenia i no m’agradaven i sentia la necessitat d’explicar-ho per escrit. Quan m’hi he presentat, a qualque premi ha estat únicament perquè necessitava els doblers perquè el que guanyava fent una altra feina no em bastava per viure.
- De la novel·la Cridau la mort errant digueu-me on va crida l’atenció el títol.
El títol fa referència al dolor que experimenta una nina durant la nit del dia que esclata la guerra civil. Surt al carrer encalçant el seu cusset, es perd i viu una nit horrible perquè es troba amb els cadàvers de gent que acabava de ser assassinada. Tot això l’impacta tant que queda traumatitzada i viu en xoc la resta de la seva vida. Només a través dels dibuixos que pinta quan era petita i les escultures que crea de gran, aconsegueix d’expressar l’impacte d’aquelles imatges tan traumàtiques. L’experiència la va marcar fins al punt que es converteix en una persona incapaç d’estimar.
- I els maniquins de la portada....
A la novel·la, hi ha un personatge que es dedica a la moda d’alta confecció i el maniquí n’és un element simbòlic. Vaig triar-lo perquè la seva funció és anunciar la moda de la temporada que ha de venir, en definitiva és l’anunci d’un somni. A la imatge de la portada n’hi apareixen uns quants, de romputs; i de fet, a la novel·la com a la vida, se’n trenquen molts de somnis.
- Com sempre a les teves novel·les hi abunden imatges i símbols, la Dama de llum per exemple.
Es tracta d’una imatge que se li apareix en somnis a n’Elisenda, la protagonista de la novel·la i representa la seva padrina. La Dama de llum li fa companyia i ella hi parla sovint. És la seva manera de viure en solitud. Les persones solitàries tenen aquesta virtut, viuen abocades de cap al seu interior i en aquest cas, la nina té un món interior molt intens.
- N’Elisenda afirma que la seva mare era com una gelera...és això ser una mala mare?
Sobre aquest aspecte he de dir que no crec que hi hagi un sol de model de maternitat. Cada dona és mare a la seva manera. Ella no va maltractar mai la seva filla sinó que se n’ocupa des de la distància. El que la defineix és l’experiència traumàtica d’aquella nit, que la incapacita per estimar. Efectivament no era una dona maternal però jo no diria que fos una mala mare.
- El lector va descobrint els secrets de família al mateix ritme que ho fan els personatges
Com a escriptora no li cont tot al lector sinó que deix que ell tot sol hagi de deduir informacions que jo no li aport o a cops només li suggeresc. No li vull donar tot fet perquè li tenc molt de respecte. He de confessar que quan escric m’entusiasm tant en el relat, que no pens en el lector. El meu únic objectiu és fer art i no sé si ho aconseguesc però com a mínim ho perseguesc.
Si de vegades els meus relats poden semblar confusos o destarotats és perquè consider que elaborar un relat de manera ordenada, no respon a la realitat. En les meves novel·les em propòs de construir personatges de manera completa i per tant, reproduesc no només els seus somnis sinó també els seus records i els seus pensaments. I ja sabem que el cervell humà sempre fa voltes, no segueix una planificació.
- Així com en els best-sellers l’argument n’és l’aspecte bàsic, tu a quin element de la novel·la dones més valor?
Per a mi el més important és la manera en què l’escriptor decideix donar forma al missatge, és a dir, el llenguatge però també l’estil. Per a mi, el menys important és l’argument perquè pens, que d’arguments, no n’hi ha de nous, tot ja està escrit. Per això el meu objectiu és cercar un estil propi que consisteix a explicar idees només suggerint-les a través d’imatges, per exemple. Aquesta és la meva lluita. Utilitz molt la imatge per suggerir. D’aquesta manera el lector s’imagina el que vol i crea al mateix temps que va llegint. Hi té un paper ben actiu en aquest joc.
- Hi ha imatges que corprenen, per exemple la dona que es penja d’una pala de molí mentre està en marxa, un moix que apareix cremat dins un forn....
És precisament això el que cerc: impactar. Del que es tracta és de cercar la bellesa i l’horror al mateix temps. Com va dir Christian Bobin «la poesia, un text, vull que em degolli i llavors em ressusciti.»
- De vegades el lector té la sensació que els personatges són reals, no són fruit de la teva imaginació..
Aquesta novel·la la vaig escriure després de sentir les històries que ma mare em contava relacionades amb la guerra. En aquest llibre no he volgut fer res més que donar vida als personatges d’aquestes històries. Molts d’ells estan concebuts des de l’experiència del dolor i l’horror. Els anys 60 que és l’època que he volgut retratar en aquesta novel·la, encara hi havia un silenci molt gros. El nacionalcatolicisme ho impregnava tot. Començaven a aparèixer els primers estrangers, les primeres persones que intentaven viure la seva sexualitat en llibertat, els primers hippys; però al mateix temps tothom tenia encara ben presents els seus morts.
- «La sang xerra.» dius en un moment del teu relat.
Allà on hi ha hagut una guerra, on hi ha mort molta de gent, allà on s’hi ha vessat molta de sang, la terra guarda memòria. Més enllà de les persones que evidentment quedaren marcades per fets traumàtics hi ha també la terra, que és la història d’aquell territori, que té una ànima. Pens que és un fet molt important del qual no acabam de ser conscients. És per aquest motiu que tothom vol lluitar pel seu redol.