Aquest 17 d’abril s’estrenà Un poeta, film colombià del director Simón Mesa Soto que ja es va presentar a la passada edició del Festival de Cannes 2025, dins la secció Un Certain Regard, on aconseguí el premi del públic.
Aquest és un film especial, d’aquells que, quan comences a veure’n les primeres imatges, no tens gaire clar què és el que estàs mirant. L’actor protagonista no és professional i té un rostre, una manera de parlar i de moure’s tan característics que costa pensar que es tracti d’un personatge de ficció.
Un poeta acompanya, amb càmera en mà i amb un estil molt natural i realista, la vida del seu personatge principal: un poeta fracassat, alcohòlic, amb conflictes familiars i poc reconegut. Tanmateix, la poesia —i, concretament, la poesia melancòlica i trista— és tot per a ell.
És una pel·lícula tan realista i creïble que recorda el mític documental El desencanto, que just aquest any ha complert 50 anys. És realment interessant com l’espectador es va endinsant en la trama, interessant-se per la vida i les decisions (habitualment equivocades) d’aquest poeta. Es podria pensar que la pel·lícula destaca només pel seu protagonista —cosa que també és certa—, però els personatges secundaris tenen una rellevància molt genuïna dins la història.
A més, cal destacar que no només són encertats la manera com està enregistrada, el llenguatge cinematogràfic o els diàlegs, sinó que el que realment sent l’espectador durant el visionat és una construcció molt viva dels ambients i de les situacions quotidianes que envolten aquest poeta perdut.
Aquesta pel·lícula entronca amb les noves formes de fer cinema fora dels Estats Units: ficcions que incorporen elements reals i que, en aquest cas, compten amb actors no professionals per crear una atmosfera tan autèntica com la mateixa visió de la ciutat i del país retratat, que esdevenen part fonamental del relat. Altres exemples que han explorat aquesta manera de construir ficció són Sirat i O que arde, de Oliver Laxe; Quién lo impide, de Jonás Trueba; o O agente secreto, del brasiler Kleber Mendonça Filho.
Aquest és un film en què potser costa entrar-hi, o potser et trobes davant d’una proposta molt allunyada del que has vist fins ara, però val la pena experimentar, com a espectadors, amb formes d’art diferents que busquen, d’una manera tan natural, explorar les contradiccions humanes i posar en relleu com el context esdevé un element fonamental en moltes vides.