Em demanen que faci un article recordant la meva vida. Com que no som escriptora, em perdonaran que no sigui gaire literari. Tot i que no tenen res a veure amb les tertúlies literàries clandestines d’un temps o amb les que espontàniament es formaven amb els clients de la nostra llibreria, els records més entranyables son de la meva primera infància.
L’any 1936, jo tenia quatre anys i la meva germana Aina en tenia sis, a casa de ciutadellencs establerts a Palma per noltros, encara era n’Annita. Les dues germanes majors, del que després els mitjans anomenarien el clan Moll, havíem anat a passar l’estiu amb els avis a Ciutadella, va començar la guerra i no vam poder tornar a Mallorca. Aquells tres anys els passarem a una vinya de l’avi on no hi havia més que una petita caseta per guardar les eines. Sense anar a escola, en ple contacte amb la naturalesa. Ens enfilàvem als arbres, jugàvem amb trossos de test a ‘matar es porc’ simulant fer-ne sobrassades i cuixots, amb una fulla de figuera de moro, després que els grans haguessin tret les pues. N’Aina que era un poc més grossa recorda haver acompanyat a sa tia Juanita, a visitar es conco en Bep quan un temps va estar pres al vaixell-presó de Maó. El febrer del 1939 va acabar la guerra a Menorca i el pare, Francesc de Borja Moll Casanoves, va venir a cercar-nos a Can Mollet i vam tornar a ca nostra de Mallorca. Allà hi vàrem trobar, a més dels dos germans: Pep i Joan, que hi havíem deixat, en Xesc que havia nascut el 1937.
Als set i nou anys ens vàrem incorporar a la vida normal, dins la normalitat de postguerra. Vaig començar a anar a ‘Los jardines’ i després a l’Institut femení. Als seus inicis era una secció al darrer pis de l’Institut Ramon Llull, d’on des del terrat guaitàvem per veure els germans que jugaven al pati, que sols era masculí. Dels dos centres i de les companyes en guard un bon record.
Quan vaig tenir tretze o catorze anys vaig començar a anar a les tertúlies literàries que es feien a cals germans Massot, del carrer del Palau, i després a ca Guillem Colom, al carrer Zanglada. Aquella època d’estudis més seriosos les filles majors de can Moll ja no anàvem tant a passar temporades d’estiu a Ciutadella, la resta de la ‘mollada’ es tornaven per anar a fer estades, amb es conco en Bep i sa tia Juanita, a Macarella. A aquesta platja hi rajava una font d’aigua dolça i passaven les nits, a raser de la serena dins ‘sa cova d’en Mollet’, excavada a la roca. A la nissaga s’hi havia afegit: na Dora, en Víctor i na Nina, que naixé el 1945 i com era molt filleta quan es conco va morir als inicis dels anys 50, no va tenir un record tan profund d’aquell paradís marítim. N’Aina que no era tan salvatgina, fins aquella edat que hi solíem anar cada estiu, com que a Macarella no podia anar a missa i trobava que no l’havia de salar, quedava amb altres familiars al llogaret de l’Havana, situat a part del que avui dia és polígon industrial.
Quan noltros dues els estius ja quedàvem per Mallorca, així mateix passàvem uns dies a la possessió de Son Antic, al poblet de Biniali. A can Mariano Jaquotot es produïen trobades i tertúlies no formals d'intel·lectuals amics de la ceba, alguns dels quals també eren esperantistes. A aquell casal hi podien coincidir convidats, com el pare, amb el cèlebre orientalista Joan Mascaró, quan feia posada a Mallorca, Andreu Muntaner i altres «conspiradors literaris» d’interessos afins i amistats compartides amb l’amfitrió. Els anys 60 n’Aina es va fer una casa, molt a prop, per l’esbarjo familiar i la seva jubilació.
A les tertúlies literàries als casals de Ciutat s’hi reunien els patriarques de les lletres catalanes de Mallorca i algun de Menorca, com Guillem Colom, Miquel Forteza, Joan Pons Marquès, Josep Palou i altres més joves com Josep M. Llompart, Encarna Vinyes, Jaume Vidal Alcover, o Llorenç Moyà. Amb els quals n’Aina i jo vàrem fer bona amistat, malgrat que érem les caganius del grup. Els anys 40 eren d’un obscurantisme total, un temps d’heroica resistència quan tot estava prohibit. N’Aina i jo aprenguérem a escriure en català a unes classes clandestines que es feien a can Pep Sbert. A poc a poc la cosa va anar canviant i els anys 50, per l’aniversari d’en Costa i Llobera record les anades a Formentor on ja no érem quatre gats, com aquelles tertúlies literàries primerenques. Aquestes eren multitudinàries, i fins hi acudien algunes d’aquelles senyoretes, que havien format part de la sección femenina com instructores de «Labores del Hogar y Formación del espíritu nacional» a l’Institut.
L’any 1948 el pare va comprar Llibres Mallorca. Els primers mesos duia la llibreria la mare, Cisca Marquès Bonet, de ca ses Nufret (modistes del carrer de sa Font, prop de santa Clara), però essent mare de família nombrosa no podia donar cap a tot, encara que va dur els seus pares a viure amb noltros i l’ajudaven molt. Així és que el desembre d’aquell any jo vaig dir que estava disposada a deixar els estudis —amb prou bona nota, tot sigui dit— per fer-me càrrec de la llibreria i després d’uns mesos de compartir la feina amb ma mare, als disset anys vaig quedar al front de l’emblemàtic establiment.
La veritat és que guard molt bon record d’aquells primers temps. Llavors la producció editorial era molt minsa i la gent no vivia tan estressada com avui dia. Per això l’administració d’una llibreria era més fàcil i molts dels seus clients es convertien en amics, que sovint venien a fer tertúlia, en lloc dels clients de pas que entren i surten amb un Sant i amén.
Entre els literats a més dels que he anomenat abans —i altres que segur em disculparan, ara no em venen al cap—, hi havia Guillem Sureda, Tòfol Serra, Gaspar Sabater o Bernat Vidal. I se n’hi anaren incorporant d’altres més joves com Baltasar Porcel, Biel Mesquida, Pep Grimalt, ...en Llop. Entre els vells hi ha un personatge curiós com era el de mossèn Toni Pons, un capellà que quan sortia de l’Arxiu s’aturava a seure i conversar un poc a la llibreria. Sempre tenia anècdotes per explicar o qualque cosa per criticar, sobretot del bisbe Hervás, que nomia Juan Hervás Benet i ell quan s’hi referia, ho solia fer com «en Juan te’n vas beneit».
No puc deixar passar per alt un contertulià que va canviar la meva vida, en Pere PAVIA. Ja feia anys que venia per la llibreria i la veritat és que no havia pensat mai que poguéssim arribar a res, però un dia se li va encendre la llumeta i va comparèixer demanant-me per acompanyar-me en sortir de la llibreria, vàrem anar a la cafeteria ‘Miami’ que hi havia al passeig del Born i així va començar tot. Al cap de tres mesos ens casarem, amb 33 i 38 anys érem una mica madurets per l’època, però encara vam estar a temps de tenir quatre fills —Víctor, Sara, Laura i David, tots amb noms bilingües. El darrer en néixer va ser el 1975, però al dictador encara li quedaven uns mesos de vida, i encara més al seu règim—. El 2008 tenim dos nets n’Elisabet i en Miquel Àngel, però per noltros dos és com si en acabem de casar.
En començar els anys 90 vaig recuperar el meu enyoradíssim «Paradís perdut» que sempre va ser per mi Ciutadella. Sa tia Juanita, viuda des conco en Bep des de feia quaranta anys i casada en segones núpcies amb un guàrdia civil, un poc més jove que ella. La mesquineta va tornar a enviudar i en molt poc temps de fer-ho, va morir ella a una residència, però ens va deixar Can Mollet, la casa pairal del pare, al nombre 3 de l’Avinguda que avui dia du el seu nom a la Contramurada, a nen Pep que n’era fillol seu, i a mi, que ho era des conco. Va ser un regal del cel aquest retorn inesperat de la casa familiar, poder gaudir de Macarella amb els fills, i fins amb la neta. Com que sa tia Juanita l’havia dividit en dues vivendes, vam poder tenir llogat el pis i venir-hi a fer estades estiuenques familiars com les d’abans. Vam gaudir d’unes diferents festes de Sant Joan, desbordades de gent i de cavalls, que no s’assemblaven gaire a les que recordava de filleta, quan no eren tres dies frenètics de festa i sols alguns joves eixelebrats esvalotaven. Hi havia menys cavalls i no tan lluents com els d’ara, mentre a noltros ens feien anar vestides de blanc per veure les festes d’un tros enfora, ben netes i polides. Em vaig retrobar amb la família i amb velles amistats, els vesins de tota la vida i alguns de nous, que es recordaven de quan el 1983 es va destapar la placa que l’Ajuntament havia fixat davant la casa, per dir qui havia nascut allà, o el 1991 vam tornar pel seu funeral que es va celebrar a sa Catedral.
Retornat a les memòries com a llibretera, he de dir que a la llibreria també hi venien personatges de fora. Era un espai de referència per tota la gent de parla catalana interessada per la seva cultura, i en especial en la temàtica relativa a les Illes Balears. El que record amb més afecte és a Josep Pla, que per cert estava encantat amb l’ambient de la llibreria. També record, si em permeteu una anècdota sense importància però que em va fer molta gràcia, amb un professor estranger. A mi que m’agrada fer les coses ben fetes feia uns paquets ben polits, com en diuen a Ciutadella, així és que quan vaig tenir el paquet fet per el client i a punt de fer-hi una llaçada, vaig trobar que els llibres quedaven un poc descompensats i decidida, desfaig el paquet per compondre’ls millor, quan el divertit client em va dir: «Es usted preciosista», és un doi, però moltes vegades son aquestes coses petites de la vida, les que et queden per sempre. Com quan M. Àngels, la dona des batle de Palma Ramon Aguiló, que vivien al front de casa a un cantó de la llibreria, em diu: «quan cerc en Ramon i no contesta, tot d’una pens, ja és a Llibres Mallorca».
La meva filla Sara que també va estar un temps ajudant a la llibreria, recorda amb molt d’afecte la simpàtica sortida d’un estimat client, que jo he anomenat (ella va atendre al pare, les seves darreres hores, mentre en Joan tocava el piano). Quan va morir el pare, l’Ajuntament de Palma va muntar la capella ardent a la Sala de plens i durant un dia plujós, van ser molts els ciutadans anònims que van voler acomiadar-se d’ell, pocs dies després va passar per la llibreria a dar-nos el seu condol, el professor Pep Grimalt i va comentar: «aquesta mostra de respecte de la gent, demostra que no som un País normal. Fer coa davall la pluja per acomiadar-se d’un actor de cinema, una folklòrica, un mandatari o un Papa, és d’un País normal, però d’un filòleg...!».
I res més per part meva, fa onze anys que em vaig jubilar, al capdavant de la llibreria hi va quedar el meu germà Víctor —amb qui vam formar un bon tàndem molts d’anys—, i el jove llibreter Àlex Volney. Escriure aquest article m’ha fet recordar molta gent que ja no hi és i un ambient que no te res a veure amb aquest món d’avui dia. Però això és la vida, qui dia passa any empeny, i molts d’anys!
Apèndix de Sara Martínez Moll, filla de Cisca Moll i Pere PAVIA:
No tenc constància que l’article fos editat. Va ser redactat a mà, per la mare voltant el 2004, i jo —per poder incloure-hi el net— hi he sumat quatre anys. Així mateix hi he inclòs detalls que ella havia deixat, com a punts a afegir al marge, i alguns més que poden ser d’interès, damunt de la casa que a Ciutadella, és coneguda popularment com Can Mollet.
A mala hora mon pare es va entossudir en vendre-la, quan el germà petit per qui havien canviat la teulada, la va deixar a la francesa. Vell i des de Palma, amb de la crisi financera del 2008 no va aconseguir suport de l’Ajuntament per fer-ne, Casa Museu Francesc de Borja Moll. Amb la mare més envellida, per atendre les meves súpliques —el pare era, tan caparrut, com n’era de creatiu—. Després d’haver guanyat el certamen pel monument al pintor Torrent, amb l’escultura que llueix a la placeta de davant el CEIP que du el nom d’aquest insigne pintor menorquí, fa uns deu anys que la va fer vendre. Mentre jo, la més santjoanera i amb bones amistats menorquines, en deslliurar-me d’un turmentós matrimoni, amb ma filla Elisabet, no vam tenir la mateixa oportunitat de viure a la casa, que —com va dir el primer llogater que va estar-hi— tenia, ‘duende’. Aprofitar la planta baixa per habitatge, no hauria estat incompatible amb deixar el pis, al poble de Ciutadella, per fer-hi la Casa Museu que volia i tots contents. La saviesa de la mare, ho va deixar escrit, això és la vida!
Com son les coses, ara faig de divulgadora de l’obra del que era, en molts d’aspectes, genial: https://pere-pavia.webador.es, a través del personatge que va crear per mi, quan feia de contacontes, que va actuar entre altres llocs, a la fira del llibre en català, a Ferreries i a Palma, amb tres contes editats, dos a Edicions Cort, i un a l’Editorial Moll: youtube/@sarasarondallaire.
Amb el cor trencat per no poder viure els anys que em queden a l’estimada Ciutadella, veig com els nous propietaris de Can Mollet l’han reformat, i confio que la placa que hi va deixar l’Ajuntament torni, com pertoca, aviat al seu lloc.