Gabriel Janer Manila va iniciar la seva carrera docent exercint de mestre de Primària. Posteriorment es va llicenciar en Filosofia i lletres i des del 1975 va passar a ser professor del Departament de Pedagogia de la UIB, va obtenir el títol de doctor el 1978 i va ser nomenat catedràtic d'Antropologia de l'Educació el 1990
Ara bé, per allò que és realment conegut arreu del territori, és per la seva dilatada i prolífica carrera com a escriptor.
D’entre el centenar d’obres amb què compta, podem trobar diversos assajos, obres de literatura infantil i sobretot novel·les. Les primeres estan emmarcades en el context de la guerra civil: L'abisme (Moll, 1969), El silenci (Moll, 1970), Els alicorns (Destino, 1972), Han plogut panteres (Nova terra, 1971). Trencar amb el tabú de la guerra com a tema literari li va ocasionar més d’un disgust. Per començar, L’abisme va ser censurada i de fet, encara ara no ha estat publicada de manera íntegra. Anys més tard, va ser processat per un Tribunal d'Ordre Públic, per la publicació de L'agonia dels salzes (Destino, 1973)
Són especialment interessants les seves memòries: Ha nevat sobre Yesterday (Proa, 2016), Amor, no estàs fatigat (Proa, 2019) i Lungomare (Proa, 2021) perquè ofereixen un retrat del panorama literari de la Mallorca d’aquest final del segle i principis del XXI.
Ha guanyat nombrosos premis entre els quals destaquen el Premi Ramon Llull per Tigres (Planeta, 2007), el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil: He jugat amb llops (La galera jove, 2009) i les medalles d’or de les Illes Balears (2023) i el Premi Josep Maria Llompart (2025) per la seva trajectòria.
Aquest mes d’abril ha assistit a la tertúlia de l’Ara Balears per comentar la darrera novel·la, Galeria de solituds, un relat que oscil·la entre la realitat d’uns fets que el lector reconeix per haver-los llegit en premsa local; i uns personatges de ficció patètics i desorientats que fan riure i commouen alhora.
- Després d’haver acabat la lectura un té la sensació d’haver assistit a l’esfondrament de l’Imperi romà... Estam assistint a la decadència moral d’Occident?
Volia transmetre aquesta idea: assistim a un esfondrament, no només de Mallorca sinó també Occident. Un món ha caigut i es desfà en peces inconnexes, escampades arreu, sense res que les lligui. Tot és un conglomerat de fets tragicòmics i alhora àcids. Un malson? Un retrat corrosiu de la Mallorca d’avui.
- La cançó de Rita Hayword «Put the blame on Mame» és la cita que encapçala l’obra.
La meva intenció era situar el lector, en un espai desconegut, però pròxim. En un principi havia de titular-se: «La culpa és de Mame, Boys» perquè tenia la intenció de fer entendre que ningú coneix la causa del drama que ens hem vist obligats a viure. De qui és la culpa? De Mame, aquest ésser estrany que li serveix a Gilda per despullar el seu braç. Després, vaig pensar en aquest altre: «La dama ha tornat a morir-se» en referència a Mort de dama de Villalonga perquè en realitat volia parlar d’un món que torna a esfondrar-se. Però cap dels dos títols m’acabaven d’agradar. Consider que el títol és la primera cosa que es veu d’un llibre i m’agrada que sigui seductor.
- Per cert, quina relació vàreu tenir amb Llorenç Villalonga?
Havia estat jurat dels Premis Ciutat de Palma quan vaig guanyar l’edició de l’any 1967 amb l’obra L’abisme. Ell m’havia comentat: «Aquesta novel·la és tot el contrari d’allò que jo pens que ha de ser una novel·la però m’ha entusiasmat i per això l’he votada.»
Quan vaig haver acabat de redactar El silenci, la hi vaig dur. Record que era un divendres horabaixa i em va dir que tenia molta de feina i es torbaria uns mesos a llegir-la. L’endemà a les 12h va venir el seu criat a ca meva amb un paquet on hi havia, la novel·la i una carta. M’havia subratllat de blau allò que li havia agradat i de vermell allò que no li havia agradat tant; es tractava d’algunes paraules una mica gruixudes que ell anomenava «pedres precioses». Li’n vaig demanar un pròleg i en va fer un, però terrible. El fet és que ni Moll ni Llompart es varen atrevir a publicar-lo perquè era una defensa del feixisme. Vaig haver d’inventar-me una excusa per explicar el motiu que a can Moll no podien publicar el seu escrit. En realitat li vaig explicar una mentida per sortir del pas.
La meva relació no es va acabar aquí, també li vaig dur Han plogut panteres perquè la llegís. En haver-la acabat em va dir: «Na Teresa i jo hem llegit la novel·la i hem tengut tots dos el mateix pensament. Com pot ser que una persona educada com vostè, escrigui una novel·la tan dura com aquesta?». Jo li vaig contestar amb una frase seva: «Som un vell liberal que he guardat les formes per poder dir la veritat.». D’una manera molt subtil li vaig voler explicar que sovint tan ell com jo, havíem hagut de fer comèdia, -en el sentit en què es diu a Mallorca- per poder dir el que pensàvem».
- Molts dels fets que ficcionau estan extrets de les pàgines dels diaris locals...
Sí, una gran part de les històries que apareixen són extretes de la premsa diària. De fet, a en Maties Vallès li va agradar molt el llibre i jo vaig aprofitar l’ocasió per dir-li que ell en tenia una part de responsabilitat. El que he fet és filtrar la realitat, li he donat la meva empremta, el meu segell. Es tracta d’una ficció que té el meu aire. Els narrador ho fem sovint. Ens aferram a la realitat que coneixem o ens han explicat per transformar-la en un text literari.
- A mesura que el lector llegeix va recordant notícies que han estat un escàndol i que han acabat sent simples anècdotes sense més rellevància. Hem normalitzat fets que no s’haurien hagut de normalitzar?
Hem normalitzat tot el que ens destrueix. En realitat l’important no són les anècdotes que s’hi conten, com per exemple la d’aquells dos capellans que es peguen en plena via pública etc.... El tema n’és un altre. Jo volia parlar de les conseqüències del sistema en què vivim i de la manera com està muntat, de l’especulació, l’enriquiment ràpid etc.. Tot plegat és una imatge onírica de la nostra putrefacció: com el cos monstruós que apareix a la platja de can Pere Antoni.
- Qui no hagi llegit cap altra obra vostra pot arribar a pensar que sou un escriptor divertit..
No ho som, un escriptor divertit, sempre he plantejat temes seriosos que m’han marcat. Ara bé, he de dir que tot i el to desenfadat d’aquesta novel·la, en el fons és dura. Tot passa d’una manera absurda i aspra. Els personatges estan desorientats, no saben ben bé on van. Vivim en una Mallorca que ha passat per un trasbalsament cultural profund. De fet, el llenguatge que faig servir pens que ja ningú no l’entendrà d’aquí a uns anys.
En realitat no hi ha humor. La meva voluntat és sacsejar la realitat. En aquesta novel·la la meva proposta és riure’ns del drama perquè ja no tenim cap altra defensa.
- La guerra civil sovint plana darrere les pàgines dels vostres relats, en aquesta també. Creieu que no s’ha fet prou justícia amb les víctimes de la guerra?
Diuen que els escriptors sorgeixen d’una ferida. La Guerra Civil és la meva ferida.
La guerra és ben present en tota la meva obra i en aquesta, és com un malson grotesc, deformat per uns personatges esperpèntics, repulsius.
Tot i que jo no la vaig viure de forma directa; en vaig viure el dolor perquè quan era un infant vaig veure plorar molta de gent del meu voltant. Per això he parlat de la guerra Civil des de la ràbia i també des de la impotència. Mai em podré alliberar d’aquell estigma. I és clar que no s’ha fet justícia. Les guerres civils tenen dos avantatges: saps qui són els morts i també qui eren els assassins. Estava molt clarament diferenciat quin era el bàndol dels vençuts i dels vencedors. La nostra societat ha estat molt covarda a l’hora de valorar els estralls de la guerra.
- Estau d’acord amb la sentència del govern central de demolir Sa Feixina?
Personalment crec que s’hauria d’haver derruït el monòlit de sa Feixina i tot el que queda del franquisme. El monument potser es tomarà però els brots de feixisme, les idees no sé si aconseguirem arrencar-les mai ....
- «En la destrucció hi ha poesia» afirma en Joan el protagonista...
En els fets per sí mateixos no hi ha poesia. En la destrucció no n’hi pot haver. Ara bé sí que n’hi podrà haver quan a partir d’aquells fets, serem capaços de crear una emoció estètica i per tant, bellesa. Perquè la poesia és moltes coses alhora: ràbia, menyspreu, fascinació, dolor. Els grans textos de Shakespeare parteixen del dolor, i en sorgeix una bellesa que transforma.
Record que quan jo era petit al nostre carrer hi vivia un home que havia estat soldat durant la guerra de Cuba. Sortia a prendre la fresca i tots els nins l’enrevoltàvem perquè ens feia el relat de la seva gesta. Tot i que parlava d’una guerra dura era bell escoltar-lo.
- És la insatisfacció de la realitat allò que us ha dut a crear el món desbaratat i esperpèntic que sorgeix de les pàgines de «Galeria de solituds»?
La insatisfacció plana en tota la meva obra des de la primera novel·la. He escrit perquè no m’agrada el món en què he viscut. En el fons el que hem volgut fer els escriptors de la meva generació és retratar un món injust per intentar entendre la societat. Érem joves, i havíem de partir de zero perquè teníem el repte d’escriure en una llengua que ignoràvem. Vivíem una transformació social que ens marcava i alhora n’havíem de donar compte. No era un món idíl·lic, ni molt menys. Tampoc ho és el d’ara.