Aquest 1r de maig Netflix ha estrenat Mi querida señorita, adaptació lliure del clàssic del 1972 de mateix títol. L’obra original fou nominada als Oscars i superà la censura fent de la qüestió intersexual una espècie de misteri a la trama. Aquesta adaptació posa en el centre la intersexualitat, sent una actriu intersexual la que posa veu i cos a la nova Adela.
- Aquesta pel·lícula parteix d’una obra original del 72, de mateix títol, molt reconeguda però potser un poc oblidada per les noves generacions. Com va sorgir la decisió d’adaptar-la així, no com a remake sinó fent canvis. Com va ser tot el procés de creació?
En realitat el germen de la idea sorgeix dels Javis, en concret de Javier Ambrosi, que pensava que no se feia gaire a Espanya, no era molt habitual acudir a històries que ja tenien uns anys i actualitzar-les, que no és una pràctica gaire habitual, i encara ho és menys en històries que tenen a veure amb identitat o amb orientació, que tampoc n’hi ha gaires. Aleshores, al final ell pensava, i jo hi estic totalment d’acord quan m’ho va proposar, que havia passat prou temps entre la pel·lícula original i ara com perquè poguéssim abordar la història de Mi querida señorita, que tengués molt més a veure amb la problemàtica real del que li succeïa al personatge. Al final el personatge és una persona intersexual, que té una sèrie de característiques o de singularitats que la pel·lícula original, per ser filla del seu temps i per estar concebuda en l’època de la censura, estava contada d’una manera en què hi havia moltes zones en ombra que podien ser il·luminades per a la història.
Aleshores sorgeix un poc això, que de seguida mos vàrem adonar que teníem marge per poder abordar la història des d’un altre lloc, actualitzant-la en termes d’identitat, que era el més important. I això feia sentir-nos més lliures, en tant que pensàvem que tenia sentit tot l’exercici d’actualització, que hi havia tota una generació de gent que no coneixia la història original, però que fins i tot, la gent que la coneixia, tampoc entenia gaire bé què era el que li passava al personatge, amb la qual cosa tenia sentit explicar-ho ara.
- M’has avançat una mica la següent pregunta, però així anam rodats. Llegint les primeres crítiques, he vist que hi ha un punt comú que es veu des de dues perspectives: el fet de donar llum a aspectes que a l’original quedaven més oberts a interpretació i sense paraules clau. Per què en aquesta versió vàreu optar per ser més explícits, fins i tot introduint i explicant termes com «intersexualitat», que a l’original no apareixien?
Te diré, amb tot el respecte a la pel·lícula original —que volem homenatjar-la—, científicament se diuen algunes barbaritats a la pel·lícula original. El «es usted un hombre» és una manera bastant simplista, per no dir políticament bastant incorrecta, de denominar una dona intersexual.
Per això, jo crec que aquests 50 anys que han passat entre les dues pel·lícules, en termes d’activisme LGTBI, no són 50, són 500. O sigui, ha canviat tota la perspectiva i la mirada sobre això. El mateix que no se podia fer una pel·lícula amb un home amb una perruca, perquè això és intolerable; el mateix que el Rei Baltasar no pot anar pintat de negre, perquè hi ha coses que ja no poden passar en 2026 perquè en sabem massa, també s’havien de posar paraules als silencis i també dir les coses pel seu nom.
Per què no ho hem de dir si és una persona intersexual? Això unit al fet que no és que s’hagi de dir… és a dir, perquè la gent pot pensar, a través de les crítiques: «És que la pel·lícula, respecte a l’altra, explica massa». No és que expliqui massa, és que explica. Perquè jo crec que és necessari que t’ho expliquin bé. Si jo, que duc un any i mig de viatge amb la pel·lícula, investigant la intersexualitat, coneixent les qualitats corporals, les característiques genètiques i genitals del que suposa, i encara tenc milions de dubtes, no en tindrà el públic general? Jo crec que ja era hora d’explicar-ho bé. Aleshores, me sembla absurd no posar nom a una cosa que pretens explicar.
I després hi ha una raó fonamental, que és una raó quasi activista, que és el col·lectiu. O sigui, quan xerres amb gent del col·lectiu intersexual, tothom parla que s’han sentit invisibilitzats, perquè és un col·lectiu al qual se li recomanava que no xerràs, que no se mostràs, que no ensenyàs, que mentre no se notàs, no passava res. Aleshores, clar, és una manera de dir: anem a anomenar-ho amb totes les lletres, perquè estam fent un exercici de visibilització, i és molt difícil visibilitzar si no se posa nom a les coses. Les coses s’han d’anomenar, perquè la realitat intersexual també formi part de la cultura universal, perquè si no en forma part, queda dins la boira. Sense aquest exercici, repetir els codis de la pel·lícula original no tendria sentit per abordar una nova mirada sobre això.
- Totalment. Quan la vaig anar a veure i havia llegit les crítiques, em demanava a què es referien amb «massa explicació». A mi no m’ho va semblar, per això t’ho volia demanar.
Algunes coses corresponen a determinat perfil de crític. També te diré que n’hi ha moltes altres de meravelloses que parlen de la necessitat de la pel·lícula, que és una pel·li guerrillera, valenta, activista, necessària. Vull dir, és que estam en un moment en què la cosa està molt polaritzada i hi ha determinats senyors que potser no acaben de veure la necessitat que col·lectius diversos, que no són hetero-cis, se mostrin al món tal com són.
- Sí, m’ho imagin. Ja ho deia: és un mateix fet vist des de dos punts oposats, i jo em situava més en un costat. Això també connecta amb el següent que te volia demanar, que és un dels grans canvis respecte a l’original: que la protagonista, Adela, sigui interpretada per una actriu intersexual real. Fins a quin punt això era una decisió clara des del principi? I després, el canvi d’època: per què situar-la a finals dels 90 i no a l’actualitat?
A la primera pregunta, una de les primeres decisions que vàrem prendre és que l’actriu que interpretés Adela havia de ser una dona intersexual, que compartís amb Adela i amb el personatge unes qualitats corporals, unes qualitats fins i tot de conflicte amb el seu propi cos concretes que ajudessin a contar la història i que, d’alguna manera, contessin al món què era ser una persona intersexual, allunyant-nos de la cosa binària i un poc fins i tot trans de la primera pel·lícula per anar cap a un lloc molt més proper al que suposa l’experiència intersexual.
I també per una qüestió de visibilització: anam a contar aquesta pel·lícula per posar el focus sobre allò intersexual, idò anam a mostrar una persona intersexual que, quan fem la promoció de la pel·lícula, quan en xerrem, pugui també explicar un poc la vivència tant durant el rodatge com en la promoció. Quasi un acte d’activisme.
Quant a la segona pregunta, idò per diverses raons. La primera és per intentar —perquè teníem clar que no volíem situar-la al 72 o 73 com l’original— allunyar-nos d’això i acostar-nos a la història des d’un altre lloc, ser més lliures. Tampoc a l’actualitat, perquè l’activisme intersexual ha canviat molt en els darrers anys i està molt més visibilitzat, amb la qual cosa mos interessava anar un poc més enrere i pensàvem que el 99 era un any molt interessant perquè tant l’Alana, la guionista, com jo compartíem una edat semblant a la del personatge quan viatja a Madrid i comença a obrir-se al món.
Com que una de les premisses dels Javis era «contau-vos a vosaltres mateixos la pel·lícula», vàrem pensar: per què no fer que la protagonista tengui la nostra edat, sigui de Pamplona com jo, viatgi a Madrid com vaig fer jo? Acostar-nos a una època que té molt a veure amb la nostra pròpia transició, en el cas d’Alana com a dona trans i en el meu cas com a home gai.A més, la manifestació de l’Orgull del 2000 va ser la primera realment multitudinària a Madrid. Va ser quan es va fer un salt qualitatiu enorme i en aquella època es varen sembrar molts moviments activistes que després varen donar lloc a millores com el matrimoni igualitari.
Per tant, mos semblaven anys interessants per tot això. Però bàsicament, la raó principal és sentir-nos lliures: allunyar-nos de l’original, però tampoc dur-la a l’actualitat.
- Una cosa que me sembla rellevant és el càsting: actors i actrius molt coneguts que, a més, se posicionen en una pel·lícula clarament política i de visibilització. Com va ser aquest procés?
Bé, en realitat va ser una construcció que va anar sorgint com qualsevol càsting. La idea de tenir actors sòlids va venir quan vàrem trobar Elizabeth, perquè no tenia experiència i volíem envoltar-la de seguretat. En el cas d’Anna Castillo, és vera que tant els Javis i jo sempre escrivíem el personatge pensant en ella, perquè quan pensàvem en qui, podia ser la Julieta Serrano, podria haver-hi avui en dia que fos com un far de llum i de lluentor per a algú que està perdut, idò vàrem dir: és que és Anna Castillo.
Igual que amb en Paco León, vàrem donar moltes voltes, però també ens semblava que si hi ha d’haver un personatge que contrasti amb la foscor en què està immers el personatge al principi de la pel·lícula, idò n’Ana i en Paco eren molt aquests perfils. I de na Maria Galeana, igual: al final no deixa de ser algú amb qui l’espectador connecta de seguida. La padrina és la padrina de tothom, amb la qual cosa era veure que la padrina de tota Espanya, d’alguna manera, també ho fos d’Adela. Aleshores va ser una construcció, però no una recerca de noms ni una petició de Netflix ni res per l’estil, sinó que va ser fent el càsting com vàrem arribar a aquests noms.
Finalment, en el cas d’en Manu i na Lola Rodríguez va ser a través d’un càsting on vàrem veure molta gent i varen ser els que estaven millor. Pensàvem que, ja que teníem una protagonista absolutament desconeguda al centre, que no havia actuat mai, l’havíem d’envoltar d’alguna cosa sòlida, tant per a ella com per la pròpia pel·lícula, perquè d’alguna manera la pel·lícula tengués solidesa.
- Aleshores no hem de fer cas tampoc a Nanni Moretti quan parla de Netflix a la seva darrera pel·lícula, que diu que ha d’haver-hi aquest moment What the fuck
No, què va. Jo crec que les decisions que Netflix ha pres per a la pel·lícula —triar un director, triar uns productors, acceptar un guió— és perquè veien molt clara la pel·lícula. I curiosament, perquè ara estam amb tota la promo, veien molt clar el seu potencial comercial, que jo sincerament al principi pensava «no sé quant d’universal és la pel·li», però veient els passis que hem fet amb públic, veient el passi de Màlaga, és curiós perquè me pareix que la pel·li és profundament universal.
Al final parla d’una vivència molt concreta, que és una vivència intersexual, però al final és mirall de qualsevol persona que se senti sola, trista, descontenta amb el seu cos, aliena a la seva família, que necessita trobar-se. La pel·lícula fa mirall molt ràpid. I a Màlaga me sorprenia molt: les senyores de Màlaga plorant a llàgrima viva veient la pel·li. Molt curiós l’efecte que produeix. I ara que feim molts col·loquis amb la pel·li i tal, parlant amb el públic —que jo mai n’havia fet tants, la veritat, sempre tenc un poc de por de veure les pel·lícules amb gent perquè les acab i me les vull oblidar—, en aquest viatge en canvi estic fent col·loquis i veient molt la pel·li amb gent.