Fasten Films, productora de cinema catalana, participa amb tres pel·lícules en aquesta edició del Festival de Canes. The End of It, de Maria Martínez Bayona, protagonitzada per Rebecca Hall, Noomi Rapace, Gael García Bernal i David Verdaguer, s’estrena el 21 de maig a Cannes; La más dulce, de Laïla Marrakchi, amb Nisrin Erradi, Hajar Graigaa i Itsaso Arana, es podrà veure al festival el dia 18 de maig; i Rehearsals for a Revolution, de Pegah Ahangarani, es projectarà a la sala Agnes Varda el 16 de maig.
Liderada per Adrià Monés i formada per gairebé vint professionals, la productora va produir durant el 2025 sis llargmetratges i tres sèries en tres continents. Fasten Films combina una forta aposta autoral amb la voluntat de consolidar-se com una productora de referència tant en produccions pròpies com en coproduccions internacionals a l’Estat espanyol.
El Festival de Canns va començar el 12 de maig i es clausurarà el 23 de maig. Durant aquesta edició, es projectaran catorze pel·lícules amb producció o coproducció espanyola entre les diferents seccions, una fita històrica per a la indústria, especialment tenint en compte que hi ha tres films dins la secció oficial.
- Moltes vegades la gent no sap ben bé què és un productor de cinema. Com ho explicaries perquè tothom ho pugui entendre?
És una bona pregunta. Hi ha molts tipus de productor, però potser és més fàcil demanar-se: què fa un productor, què faria un bon productor o què hauria de fer?
De cop hi ha una història que t’interessa, o hi ha un talent, un director o un guionista amb qui vols treballar. Idealment, aquest guionista o aquesta directora té una història que a tu t’interessa, que encaixa amb el teu imaginari o amb el que a tu t’agrada fer, amb la teva sensibilitat, i l’ajudes a tirar aquest projecte endavant.
I el fet que hi estiguis tu com a productor l’ajuda a aixecar els diners, però també l’ajuda perquè la pel·lícula sigui millor, a treure el millor d’aquell director i a treure el millor del projecte en general.
Podem acompanyar... Som molt pesats amb temes de guió, ens agrada molt treballar el guió, ens agrada molt treballar la promoció, ens agrada molt anar al rodatge. Però, en general, a mi m’agrada entendre-ho com algú que acompanya els projectes i ajuda a créixer projectes en els que creus.
- Al Festival de Canes hi tendreu dues pel·lícules: La más dulce, que estarà a la secció Un Certain Regard, i Rehearsals for A Revolution que estarà a la secció oficial fora de concurs. Com arriba una pel·lícula al festival més important del cinema?
A nosaltres ens agrada molt coproduir projectes, tant majoritaris com minoritaris, creiem molt en la coproducció internacional. Ja fa uns anys, vam participar en un projecte que és Inside the Yellow Cocoon Shell, que era un projecte vietnamita, francès, i vam entrar nosaltres també a coproduir-lo. Era un projecte que ens va arribar perquè ens va agradar. Vam aconseguir ajudar amb la postproducció i va guanyar la Càmera d’Or, que és la millor òpera prima del Festival de Cannes.
Llavors, aquest va ser per a nosaltres un viatge molt bonic, molt particular, en vietnamita, i des de llavors fa molts anys que fem coproduccions. Aquests dos últims projectes, el del documental amb la directora de Teheran (Rehearsals for A Revolution), ens venia molt de gust treballar amb ella. Ens vam acostar a ella, ens va dir que tenia dos projectes, un que estava rodant... que era d’arxiu, estava començant a muntar-lo, i vam entrar amb el muntatge, amb la postproducció.
Vam coproduir una part que és la música, tota la part del so, el muntatge creatiu, i en paral·lel hem començat a desenvolupar un altre projecte amb ella perquè ens hem enamorat mútuament i és una directora amb un talent increïble. I una mica va ser així, vàrem voler entrar amb ella com a directora i dir-li: «Què estàs fent?». Va ser així, contactant a porta freda. Va ser ella com a directora, igual que el cas del vietnamita.
- Però ara estàveu un poc nerviosos per com arribarien aquestes pel·lícules al Festival, o estàveu més tranquils i orgullosos només pel fet de ser-hi?
A veure, tot alhora. Estem molt orgullosos de les pel·lícules. Jo inclús abans que anéssim a Canes estava super orgullós de les dues, perquè em semblen molt bones pel·lícules i és el que volíem fer quan vaig muntar la productora ja fa uns quants anys.
Per a mi és el tipus de pel·lis que m’agrada fer. Són pel·lícules amb un tema social, amb una mirada d’autora molt potent al darrere, amb una història humana que arriba, però que també et parla del que està passant al món. Per a mi és com un somni fer una cosa que t’agrada i que sigui reconeguda, i si a sobre el millor festival del món t’ho reconeix i ho comparteixes amb tot l’equip i els directors, té una visibilitat que no tindria mai.
- I ja per acabar amb Canes, sempre m’ha generat curiositat: vosaltres ja sabeu abans que hi sereu o ho descobriu el mateix dia que anuncien les pel·lícules seleccionades?
Sí, és molt divertit. A veure, aquí els que tenen el bacallà són els francesos i, llavors, nosaltres tenim contacte una casa de vendes francesa. També coneixem alguns programadors que intentem fer que et coneguin i que al final la pel·lícula els agradi.
Les cases de vendes van dient: «El Thierry Frémaux (director del festival de Canes) ha vist la pel·lícula i ha aixecat una cella una mica». Estàs allà en tota aquesta espècie de safareig durant setmanes, menjant-te les ungles fins que hi ha alguna secció que pot agradar o no:«A aquesta secció no li agrada...» I bé, és una mica un saló de luxe.
- És bastant curiós perquè aquest any s’havien presentat més de 2.500 pel·lícules.
Suposo que hi ha un equip, però és una locura la quantitat de feina que hi ha darrere. Hi ha seccions diferents. Hi ha com l’equip de la Quinzena, Un Certain Regard, l’Oficial... i cada secció té el seu comitè. Hi ha com un primer filtre i llavors hi ha un segon filtre que és el comitè. Va passant filtres. Cada secció veu unes pel·lis, i pot ser que dues seccions vulguin la pel·lícula, que Un Certain Regard la vulgui o l’Oficial.
Llavors s’ho van parlant una mica entre ells: «Ah, que tal la vol», o en altres festivals: «Venècia la vol, la vols o no la vols?». És un mercadillo com qualsevol altre.
- I entrant en la coproducció iraniana (Rehearsals for A Revolution), ara que el context polític és tan complex i la directora està exiliada, creus que això també pot fer que la pel·lícula tengui més repercussió?
Sí, jo crec que ara hi ha un interès per entendre què està passant a l’Iran. El que està passant a l’Iran no comença amb Trump. Ell la lia més, però aquest documental t’explica com els últims 50 anys de la història de l’Iran a través d’arxius seus personals: Els seus pares eren directors, ella ara és actriu i directora, i a través d’un arxiu molt personal de la història del seu pare, de la història de la seva mare, de la seva pròpia història, vas fent un retrat dels últims anys a l’Iran.
Ara ella està exiliada, és a Londres, i jo crec que ara hi ha més interès per saber què està passant a l’Iran. Per a mi és un documental atemporal perquè és una història de diverses revolucions fallides a través de la seva família, però està clar que l’interès ara és molt més gran que si fos sobre el Congo Belga.
- A nivell de producció de pel·lícules, supòs que sempre hi ha negociacions amb direcció entre el que idealment vol fer el director i el que realment es pot fer per pressupost, temps o altres factors. Com és aquest procés i com de fàcil és arribar a acords en decisions creatives?
Són creatives i pressupostàries. Van plegades, són complementàries, per exemple, amb La más dulce portem cinc anys amb el projecte i és una història d’una directora marroquina que viu a França i que vol retratar la història d’unes treballadores marroquines que van a treballar amb maduixes a Andalusia.
Per a ella era molt important que d’alguna forma la poguéssim acompanyar per entendre bé el context de què està passant a Huelva, de què passa en aquells camps, de la convivència que pot haver-hi amb les autoritats, sobre els abusos que estan passant allà...
També, hi ha una part més artística: acompanyar amb el guió, donar notes, fer una part molt important que hem fet de parlar amb periodistes, parlar amb advocats, amb periodistes que han estat allà. Una mica la imatge que es donava d’Andalusia. En un moment donat jo li deia a la Laila: «Clar, això no pot ser una pel·lícula d’Angelina Jolie rodada als Balcans. Això és de veritat aquí». Hi ha coses que ella tenia clares, però sí que hem de fer un acompanyament des del principi a tots els nivells: també creatiu, de càsting, de localitzacions...En general pot passar de tot perquè els directors tenen sensibilitats. Cada pel·lícula és diferent.
- Hi ha decisions de producció que potser la gent no veu tan importants, com l’estrena o el càsting, però que deuen ser clau. Quins són, per vosaltres, els moments o decisions més essencials durant una pel·lícula?
Sí, hi ha diversos moments claus. Per mi un és el guió, sense cap dubte. Fer un molt bon treball de guió i la preproducció. Llavors tenir molt de temps perquè estiguis segur que el director i la productora volen fer la mateixa pel·lícula i han parlat molt de la pel·lícula que volen fer. Per mi això, també és clau. Llavors, anar sumant més gent: el director de fotografia, sumar-lo quant abans i que puguin parlar molt i anar construint la pel·lícula; la persona d’art... Anar sumant gent a l’equip i ajudar-los a que no es perdi l’essència perquè quan arribis al rodatge estigui tot molt més fàcil. No obstant tot això, per mi el moment clau és guió i preproducció.
- Des de fora, molta gent no té clar què fa exactament un productor, i m’ha sorprès veure aquest paper tan creatiu d’acompanyament. Per exemple, en el càsting: com funciona aquest procés? Anau directament a certs actors o feis càstings oberts buscant qui encaixi millor amb el personatge?
Nosaltres fem, per exemple, projectes amb plataformes. Quan fem un projecte amb una plataforma, la plataforma pot ser que et digui: «Per a fer un producte original, per tenir el green light, la llum verda, t’he d’aprovar l’actor i ha de ser un actor de tal nivell».
Allà estàs fotut i el director ni tu teniu res a dir. Sí que pots proposar, tens una llista. Per exemple, la que hem fet amb The Birthday Party amb William Dafoe... tothom volia William Dafoe. És molt bon actor i superconegut. Aquí no ens vam barallar ni el director ni nosaltres. Tots estàvem d’acord que William Dafoe era el millor.
Va ser convèncer-lo que la fes, li va agradar la pel·lícula i el director i va entrar. Però hi ha vegades que potser el director o la directora diu: «Jo vull una actriu que no sigui coneguda». Hi ha vegades que té sentit, però hi ha vegades que no té sentit. I, com a productor, dius: «Bé, però si posem una bona actriu que a més és coneguda, ens ajudarà a aixecar la pel·lícula, ens ajudarà a que la gent vagi al cine».
- Ara mateix sembla que la indústria espanyola viu un moment molt fort a nivell internacional. Entre Sirat, Romería, Tardes de soledad, Los Domingos, Alcarràs o el Lleó d’Or d’Almodóvar, fa anys que hi ha presència constant als grans festivals. Vosaltres com veis aquest moment i com creis que s’està posicionant el cinema català i espanyol al món?
Clar, aquests anys en realitat hi ha sis pel·lis a Canes. Perquè hi ha les tres en oficial: Almodóvar, Sorogoyen i els Javis. Nosaltres tenim dos projectes i també està sel·leccionada una coproducció turca. Sis pel·lis espanyoles a Canes, això és un gran hit.
Jo crec que portem uns anys on hi ha hagut una barreja de talent que ja teníem però que s’ha apoyat a nivell industrial. Des de les ajudes, des de les televisions, Movistar també està recolzant projectes molt més arriscats que han funcionat molt bé, com Sirat, crec que s’han anat sumant moltes coses que han ajudat a un talent que hi havia a florir.