M’imagino que la lectura d’un llibre com 'El arcoíris de la evolución', de Joan Roughgarden, i publicat a Espanya per Capitán Swing, provocarà en molts i en moltes interrogants, inquietuds i incerteses. No sé si fins i tot por en els qui perceben la ruptura de fronteres i la superació de paradigmes com una amenaça. I no crec que es tracti només dels temors propis dels qui, sense falta de raó, veuen en la diversitat una eclosió còmplice del mercat i de les seves dinàmiques individuals i competitives, sinó de la paüra que sembla provocar que els conceptes, les classificacions i els esquemes usats durant segles s’esquerdin davant de la força inevitable de les diferències. Les que són tan habituals en el món dels éssers vius no humans, i no cal dir-ho en les experiències de tants individus que encara avui han de lluitar enfront de les disciplines que sempre han intentat imposar els poders.
Les religions, la Ciència o el Dret han procurat sempre mantenir ben domesticades les diferències. Com a dispositius de poder que són i han estat, han convertit en pecat, patologies o delicte allò que amb el pas del temps hem reconegut, després de moltes batalles, com a expressions diverses de l’humà. Tot això en el marc d’un pensament, l’occidental, i d’una cultura, la patriarcal, assentades sobre dualismes jeràrquics. És a dir, sobre la divisió del món en parells d’oposats, cosa que ha servit de marc interpretatiu del món durant segles en funció dels qui hem ocupat sempre el lloc privilegiat del binomi.
En gran manera, les polèmiques generades entorn de la regulació dels drets de les persones trans, i no diguem entorn de la controvertida teoria queer, més enllà de les conseqüències perverses que poguessin tenir en la definició del subjecte 'dones', tenen a veure amb el progressiu enfonsament de les categories que durant segles han servit per a construir les subjectivitats, sota el control sempre dels qui han estat investits del poder i l'autoritat per a fer normes i per a generar coneixement.
En aquest sentit, fins i tot podríem dir que els drets humans han estat una progressiva evolució respecte a l'«autodeterminació conscient i responsable» dels individus, per usar una expressió literal del nostre Tribunal Constitucional utilitzada per aquest organisme en el cas de la controvèrsia de l'avortament. O, cosa que és el mateix, de com ens hem anat alliberant de servituds que ens impedien desenvolupar lliurement la nostra personalitat. D'aquesta manera, podríem concloure que els processos de lluita per la conquesta de la dignitat no han estat sinó per aconseguir aquest estatus en el qual les nostres diferències en cap cas generin desigualtat.
Marcs jurídics i dificultats
No negaré les dificultats de crear marcs jurídics que garanteixin de manera efectiva el reconeixement progressiu de la diversitat humana, ni els riscos que en determinades circumstàncies això pot suposar per a les dones en tant que encara es troben en la lluita per ser reconegudes com a subjectes de drets, més enllà de les proclamacions formals de la llei. D'aquí la necessitat que qualsevol regulació que es pretengui fer de qüestions tan complexes i canviants com les identitats sexuals ponderi els possibles drets en conflicte i prevegi les garanties necessàries perquè el reconeixement d'un col·lectiu no vagi en detriment dels drets de cap subjecte o grup.
Però ningú ha dit que fos fàcil articular jurídicament un règim pluralista com és la democràcia, ni garantir degudament els drets que són per naturalesa dinàmics i conflictius. En realitat, regular els drets no és una altra cosa que preveure els seus límits i com gestionar les seves inevitables tensions. Tal vegada un problema de fons és que encara no hem estat capaços d'inventar eines i mètodes que ens permetin gestionar la complexitat. Massa acostumats com estem a les certeses d'una realitat normativitzada —el normal no existeix, el normal és el normatiu— en funció d'uns paràmetres creats fa segles i, per tant, des de, i per a un món que poc o res té a veure amb el present.
No crec, per tant, que es tracti només d'una amenaça derivada del neoliberalisme, al qual amb tanta freqüència culpem de tot el que ens tensiona, i per més que sigui cert que el mercat alimenta egos narcisistes i identitats que podrien arribar a ser “assassines”, sinó que més aviat estem davant l'explosió inevitable del que durant segles va estar ben tancat en els armaris.
La ruptura de les fronteres
D'aquí la necessitat que en termes jurídics ens replantegem la mateixa noció de subjecte i amb ella tota una teoria, la dels drets humans, llastrada per l’androcentrisme, els binarismes propis del patriarcat, i també per uns marcs occidentals que no van tenir presents altres expressions de l'humà que qüestionen la universalitat que transpiren els nostres melics. De la mateixa manera que no es va comptar amb la realitat indefugible dels éssers vius no humans o dels béns comuns.
Un repte que, en definitiva, té a veure amb la ruptura de fronteres que ens han servit per a definir l'humà, i també amb l'eixamplament de les categories perquè incorporin totes les vides, dignes totes de ser viscudes. Un repte que remou el sòl ferm que trepitgem i davant el qual ens anirien molt bé a totes i a tots lectures com la del llibre de la biòloga Joan Roughgarden.
En aquest llibre, entre altres coses, es pregunta el següent: «Hauríem de tenir només dues categories molt àmplies, home i dona, que donessin cabuda a la sexualitat entre persones del mateix sexe i a l'encreuament de gèneres; dues enormes galetes plenes de llavors de xocolata, panses, fruita seca, espurnes de colors i molt més? Aquestes dues grans categories úniques continuarien permetent la discriminació dels qui desitgen un tercer gènere? O hauríem de tenir moltes galetes petites, cadascuna amb sabors especials i una proliferació de polítiques d'identitat? O tal vegada algunes galetes grans i altres petites? No ho sé. El que sí sé és que el que no funcionarà és embotir la nostra espècie en dues petites categories de gènere i sexualitat».
El nostre agraïment a Octavio Salazar, que es facilita la publicació de l’article, publicat originàriament a: https://bit.ly/3szRVGh