Baixarà el Reial Mallorca a Segona Divisió? Una anàlisi purament estadística de la classificació ens fa pensar que sí, que el Mallorca ha emprès el camí cap a l'infern de la categoria de plata del futbol espanyol. L'abisme és ben a prop. De fet, set punts dels darrers quaranta-dos disputats o dos de devuit són dades que no conviden, ni prop fer-s'hi, a l'optimisme i que han relegat l'equip a la setzena posició, amb 28 punts, només a tres del descens.
Així, tot i que és inevitable dir que la trajectòria dels vermellencs ens transporta a Segona, la realitat és que avui per avui el Reial Mallorca encara no és a la zona calenta; a més, encara li resta temps per reaccionar i salvar la categoria sense patiments.
Lluny han quedat ja, emperò, els somnis europeus que varen néixer a la ment de tots els mallorquinistes quan el Mallorca, que havia patit tres derrotes consecutives al principi de temporada, encadenà fins a set triomfs, un rere l'altre, que arribaren a situar l'equip en una brillant segona posició. El Mallorca de Gregorio Manzano demostrà aleshores el seu potencial i amb dosis de sort -sempre necessària- va fer somiar l'afició en èxits no tan llunyans.
Des d'aleshores, la situació no ha fet més que empitjorar. L'equip, mentre ha anat perdent posicions a la Lliga de manera lenta -el matalàs de punts era considerable-, ha compaginat grans actuacions a la Copa del Rei. La competició del KO ha maquillat fins ara la pèssima trajectòria del Reial Mallorca a la Lliga, però a només tres punts del descens s'han encès totes les alarmes.
La plantilla és ben conscient de les dificultats patides la temporada passada i de l'extrem perill de la dinàmica actual, malgrat que la solució sembla complicada. En tot cas, aquesta plantilla ha demostrat sobradament que té capacitat i qualitat més que suficient per no passar gaires penúries per assegurar la permanència.
Però com és possible que s'hagi arribat a aquesta situació? Els factors que han situat el Mallorca ben a prop de l'infern són molts i diversos, i Gregorio Manzano, com a màxim responsable tècnic, no està evidentment exempt de culpa.
A la porteria, Leo Franco està completant la seva millor temporada en el Reial Mallorca. S'ha consolidat com un dels grans porters de Primera Divisió i manté una excel·lent línia, amb aturades de molt mèrit i escasses errades. En defensa, les grans dificultats han arribat pel centre. La plaga de lesions és clar que ha afectat l'equip i que les baixes d'homes de caràcter com Olaizola o Nadal tenen la seva importància. És precisament a l'eix de la rereguarda on més dificultats ha tingut l'equip, ja que, com se sap, a més de les lesions d'Olaizola i Nadal, Lussenhoff s'ha passat també bona part de la temporada sense poder jugar. Ara, l'exjugador del Tenerife es troba del tot recuperat, però qui no acaba de reincorporar-se als entrenaments és Fernando Niño. La nota positiva és sens dubte Vicente, que ha tornat als terrenys de joc després de 14 mesos, però és clar que necessita encara temps per ser el futbolista que poguérem veure en alguns partits de la temporada passada. Als laterals, tant Cortés com Poli han complert, malgrat que són encara jugadors de poc pes dins l'equip, que no desentonen quan l'onze funciona, però que es perden dins la mediocritat quan vénen mal dades.
Al centre del camp, Lozano com a pivot, amb Novo i Riera a les bandes, són els habituals. La irregularitat marca la temporada dels tres futbolistes, que combinen grans actuacions amb partits en què passen quasi desapercebuts.
Ibagaza és, sense cap mena de dubte, un dels factors anomenats diferencials de l'equip. La fantasia i la imaginació són dues de les seves millors virtuts, a pesar que és també extremadament irregular. L'argentí forma un trident màgic amb Etoo i Pandiani, els tres homes més temuts pels tècnics dels equips rivals del Mallorca. I és que quan els tres futbolistes estan en forma, el Mallorca ofereix el seu millor rendiment.
Un altre factor a considerar són les decisions tàctiques de Gregorio Manzano. El Reial Mallorca juga més i millor quan ho fa amb dos puntes i no quan empra el doble pivot. Ho perceb la grada i ho diuen les estadístiques. Pandiani, tot sol a l'avantguarda, es troba excessivament abandonat, rep poques pilotes i, lògicament, sense oportunitats és impossible marcar. En canvi, vora Etoo la situació canvia. Un i altre guanyen en perillositat, l'esfèric es passeja per l'àrea rival i una vegada o una altra acaba entrant.