Cada vegada som més nadalista. No penseu que ho dic pel controvertit i molt comentat Decret Nadal amb el qual estic, lògicament, en desacord. Ho dic per aquest crac mundial nascut a Manacor que és en Rafel Nadal (i ja sabem que quan deim Rafel Nadal, també deim Toni Nadal), que ahir ens va fer vibrar amb la seva victòria davant Roger Federer, que encara que no hagi nascut a Manacor també ens cau prou simpàtic. El tennis és un joc individual i a excepció feta d’alguna competició que es juga per seleccions, els jugadors juguen bàsicament per a ells, per a la seva pròpia glòria i per això les lectures en clau nacional que es puguin fer són errònies. Malgrat això, és evident que a l’hora de triar les simpaties, la proximitat territorial, lingüística... hi juguen un paper important. Ahir en Rafel va ser la cara d’un diumenge que resultà tràgic per als interessos del Mallorca.
Si al matí (hora mallorquina) Nadal i Federer jugaven una final al cim del tennis mundial, Osasuna i Mallorca disputaven una autèntica final a la part més baixa de la Primera Divisió. I el partit respongué a aquesta caracterització. El conjunt navarrès i el mallorquí protagonitzaren un matx accidentat, la tensió era a flor de pell i responia a la quantitat d’elements que estaven en joc. L’àrbitre no va estar afortunat, per bé que cal reconèixer que no era un xoc fàcil d’arbitrar. Però des del nostre modest punt de vista, el factor casa va ser decisiu. En un partit igualat, la pressió ambiental resultà fonamental per decantar el resultat a favor dels locals.
Ahir era un partit molt important. Probablement el més important d’aquesta temporada. L’actitud dels futbolistes del Mallorca va ser correcta, però ahir s’havia d’afrontar el matx amb coratge i ganes, però també amb tenacitat i intel·ligència. No hi havia tres punts en joc, n’hi havia sis i varen caure tots del bàndol navarrès. El Mallorca està enfonsat institucionalment, anímicament i esportivament. La part institucional està el més encarrilada que podia estar a aquestes altures. Esportivament, el revulsiu ("l’efecte Alemany" si voleu) no ha acabat d’arribar i cada vegada queda menys temps. El compte enrere ha començat i ara tot és en les mans (parlant de futbol caldria dir "en els peus") dels tècnic i jugadors.