L’estiu, que sovint implica fer vacances, és un bon moment per seure a terrasses o bars a conversar amb amics i coneguts. Algun dia, però, potser heu pensat que fea massa calor per quedar, encara que el vostre amic us dea que no calia exagerar. Si no sou de Mallorca o de Menorca, potser us estranya veure formes com fea, dea o fins i tot vea en comptes de feia, deia, veia. Ara bé, lluny de ser errades o reduccions espontànies, aquestes pronunciacions responen a un fenomen fonètic sistemàtic i plenament integrat en el sistema de diversos parlars balears: l’elisió del que anomenem iod intervocàlica.
La iod és el so consonàntic [j], que s’assembla força a la i però que no té el mateix valor vocàlic: comparem, per exemple, illa, amb una vocal, amb deia, que té aquest so consonàntic. Quan apareix entre vocals, aquest so pot desaparèixer en algunes varietats. Així, feia (que es pronuncia [ˈfe.jə]) esdevé fea (que en la transcripció fonètica és [ˈfe.a]), deia passa a dea i veia, a vea. Aquest patró també afecta paraules com creia, que esdevé crea en la pronúncia; deien, que passa a deen; feien, que es converteix en feen, o aleiava, que passa a aleava.
Aquest procés afecta qualsevol mot en què una iod consonàntica aparegui entre vocals, sense importar quina categoria lèxica tingui (és a dir, tant si és un nom, com un verb, com un adjectiu), i fins i tot s’aplica a paraules noves que s’incorporen a la llengua sempre que encaixin en el mateix esquema fonètic. És cert que, si bé en la parla espontània es produeix de manera natural i sense vacil·lar gaire, en la lectura en veu alta o en contextos molt controlats, alguns parlants poden mantenir la iod, especialment si estan en contacte amb models orals que no presenten el fenomen. Ara bé, la majoria de parlants que tenen l’elisió com a tret propi la fan automàticament i en qualsevol registre.
No hem de confondre aquesta elisió amb un altre procés present també als parlars balears i en alguns parlars centrals: la pèrdua de la iod procedent de la iodització o ieisme històric, que consisteix a pronunciar amb una iod [j] paraules com senalla, ovella, conseller, ullera o abella, que en altres varietats es pronuncien amb una ll ([ʎ]). En aquests casos, en registres informals podem trobar la iod (sena[j]a, ove[j]a, conse[j]er, u[j]era, abe[j]a) o fins i tot l’elisió completa d’aquest so (senaa, ovea, conseer, uera, abea). Amb tot, a diferència del que passa amb feia i fea, és recomanable pronunciar aquestes paraules amb ll en els registres formals: senalla, ovella, conseller, ullera, abella.
En definitiva, si sou dels qui dieu fea en lloc de feia, no patiu, perquè és acceptable en qualsevol registre. Ara bé, si continueu tenint dubtes sobre aquest fenomen o voleu que parlem d’algun altre tema, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.