Tornar a caminar per carrers… amb o sense «de»?

Setembre és temps de retrobades. Tornem a la feina, a les aules, a les rutines, i fins i tot a aquell cafè de cada dia al nostre bar preferit. És també el mes en què ens situem de nou dins la ciutat o el poble, amb els carrers, avingudes i places que ens acompanyen com a teló de fons. I, curiosament, és un bon moment per fixar-nos en un detall que sovint ens passa desapercebut: com diem els topònims urbans? Amb la preposició de o sense?

La majoria de parlants ho fem sense pensar-hi gaire. Uns diuen carrer de Sant Miquel i d’altres, senzillament, carrer Sant Miquel. Uns queden a la plaça de Catalunya i d’altres a plaça Catalunya. A Palma, es pot passejar per l’avinguda d’Alexandre Rosselló o per l’avinguda Alexandre Rosselló. I a Reus, segons qui parli, tindrem avinguda del Doctor Vilaseca o avinguda Doctor Vilaseca. Curiosament, totes aquestes opcions són adequades. La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens ho indica: és vàlid usar la preposició però també prescindir-ne, i no hi ha diferència de registre. No és que una forma sigui més formal ni que l’altra soni massa col·loquial: senzillament conviuen.

Ara bé, no tots els casos funcionen igual. Hi ha noms en què l’únic element opcional és la preposició, com passa amb avinguda d’Alemanya o avinguda Alemanya, plaça de Ramon Llull o plaça Ramon Llull. Altres, en canvi, poden perdre algun element més, sobretot l’article. A Inca, per exemple, conviuen plaça del Blanquer i plaça Blanquer; a Manacor, és habitual sentir carrer de la Pau i també carrer Pau. Aquestes reduccions són fruit de l’ús i de la tendència natural de la llengua a simplificar.

També és molt freqüent que desaparegui directament tant el nom comú com la preposició. A Palma, potser algú us demana de quedar al carrer dels Oms, però potser també us proposa de quedar directament a Oms. Passa el mateix amb el Born, que és el passeig del Born. A Barcelona hi ha situacions similars: dir anar a Balmes equival a dir anar al carrer de Balmes. En tots aquests casos, la relació entre el nom genèric i el nom propi s’ha difuminat.

Tot i aquesta llibertat, de vegades la preposició és imprescindible. No podem dir carretera Sóller quan ens referim a la via que condueix a la vall, sinó carretera de Sóller. El mateix passa amb camí de Selva a Lluc o amb plaça de Dalt. Aquí la preposició no és decorativa, sinó que marca una relació locativa sense la qual el topònim deixaria de descriure la funció o la situació del lloc.

Per què passa tot això? La llengua és econòmica i, quan pot, retalla. I encara més quan parlem de noms que repetim contínuament. Els topònims urbans formen part del nostre entorn més immediat, i els fem servir de manera gairebé automàtica: per donar una cita, per indicar una adreça, per orientar-nos. Això afavoreix que esdevinguin fórmules fixes, gairebé marques, i que ja no necessitem recórrer a la forma llarga i completa. Dir ens veim al Born és tan clar per a un palmesà com dir ens veim al passeig del Born.

Al final, doncs, no importa tant si quedem a plaça Espanya o a la plaça d’Espanya; el que compta és que hi arribem a temps i que hi trobem la gent amb qui volem compartir el cafè de tornada a la rutina. De tota manera, si teniu més dubtes sobre aquesta qüestió o sobre qualsevol altre fenomen lingüístic, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem tan aviat com puguem.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)