Segur que us ha passat alguna vegada que, escrivint en un context en què solem estalviar-nos els accents (per exemple, en un missatge de WhatsApp), una paraula us fa dubtar. Si llegiu es guapo, pot ser que l’autor volgués escriure és guapo o que parlés d’un individu concret que destaqués com es guapo (amb article salat) del grup. En el primer cas, l’accent que falta és el que coneixem com a diacrític, perquè no respon a les regles generals d’accentuació sinó que té la funció de distingir paraules que, sense accent, podrien confondre’s.
Fins al 2017, el català tenia més d’un centenar i mig de mots amb accent diacrític. L’ortografia publicada aquell any per l’Institut d’Estudis Catalans en va reduir la llista i, des de llavors, només quinze paraules (i les seves formes en plural quan cal) conserven aquesta marca. La idea era simplificar el sistema i mantenir només aquells casos en què l’accent resulta realment necessari per evitar ambigüitats.
Vegem-ne alguns exemples. El bé que tots desitgem segurament no és el mateix que el be que bela (sobretot, perquè un be és un animal, no un bé). Del déu que venerem no n’esperem aigua, com sí que n’esperem de la deu que raja en un indret concret. Duu accent diacrític el mot és (del verb ser, que indica existència o identitat); en canvi, no n’hem de posar al pronom es, que sovint es cola al costat d’alguns verbs. Tampoc no escriurem amb accent el possessiu femení del sintagma ma mare, però sí que marcarem el mot mà que ens permetrà dir que té bona mà amb els nets o a l’hora de fer comptes (cosa que pot ajudar-la a arribar més tranquil·la a final de mes).
Manté l’accent diacrític la paraula món (que es refereix al planeta), a diferència del possessiu masculí que trobam a mon pare (un home que, com tants altres, de tant en tant ha d’escombrar el pèl que deixa la cussa pel passadís o les habitacions de casa). L’accent de què s’ha d’escriure quan preguntem (què significa això?), però no quan és una conjunció (significa que…). També distingim amb l’accent sé (del verb saber) de se (un pronom), i sí (que expressa afirmació) de si (que introdueix una condició). Sòl és la superfície que trepitgem, mentre que al cel el que hi veiem és el sol. Igualment, preservem la distinció entre vós (pronom de respecte) i vos (que apareix, per exemple, quan diem que volem explicar-vos una qüestió de normativa).
En definitiva, els accents diacrítics són marques petites però decisives, que ajuden a resoldre possibles confusions. No ens haurien de fer perdre la son, encara que a alguns encara us puguin generar dubtes sobre quin ús els correspon.
Aquests accents no es limiten estrictament a les quinze paraules de la llista. Les formes plurals també els conserven quan la seva grafia coincidiria amb una altra paraula sense accent. Per això parlem de pèls per fer referència al plural de pèl i mantenim sòls quan parlem de diferents terres o superfícies (així evitem confusions amb pels, que correspon a per + els o sols, el plural de sol. En canvi, els derivats i compostos no acostumen a conservar l’accent diacrític. De món en surt rodamon, de déu apareix adeu i de sòl tenim subsol (tots sense accent). L’excepció la trobem quan la paraula porta guionet: en aquest cas l’accent es manté, com en pèl-roig o déu-vos-guard.
La decisió de reduir el nombre d’accents va provocar debat en el moment de la reforma, sobretot entre els qui pensaven que suprimir-ne tants podia empobrir la precisió de l’ortografia i els qui valoraven la simplificació com una manera de fer més accessible la llengua. Avui dia, però, la majoria de parlants ja ha assumit el canvi, i no sembla que generi gaires problemes de comprensió. Amb tot, si voleu que aprofundim en aquest tema o que tractem qualsevol altre fenomen lingüístic, ens podeu escriure a galmic@uib.cat i us respondrem tan aviat com puguem.