Per què diem que, amb «n’Stephen» (i no «*en Stephen»), anirem a un concert «de ska» (i no «*d’ska»)?

Has intentat enviar un missatge dient que t’agrada *el ska o *en Springsteen pensant que, com que comencen en consonant, no s’apostrofen? Doncs bé, si ho has fet, has comès un petit error. En català, quan una paraula comença amb una essa seguida d’una altra consonant (com st, sp, sk o sn), cal apostrofar l’article masculí: així, escrivim l’ska, l’spin, n’Stephen o n’Springsteen. I això no ho fem «perquè sí», sinó que és la grafia que reflecteix millor com ho pronunciem.

Sense adonar-nos-en, quan diem aquests mots, hi afegim una e al davant. En català, ningú no diu stop, sinó estop, ni ska sinó eskà. Aquesta e «fantasma», que és el que anomenem una vocal de suport, ens permet pronunciar la paraula (si no hi fos, ens trabucaríem). Llavors, com que la pronúncia comença amb so vocàlic, l’article s’ha d’apostrofar. Escriure *el ska seria tan estrany com posar *el amic en lloc de l’amic.

Algunes paraules, de fet, ja s’han adaptat ortogràficament a la pronúncia que en fem en català. Mots com estàndard, esprint, eslògan, escúter o esport ja porten la e escrita i, per tant, s’apostrofen seguint la regla general. Ara bé, n’hi ha d’altres —sovint manlleus, però també llatinismes— que mantenen la grafia original: spin, skarn, striptease, sfumato, statu quo... En aquests casos, encara que la e només hi sigui oralment, també hem d’apostrofar el mot. Així, direm que no sabem si l’ska torna a estar de moda entre els joves, que algú no entén gaire bé l’statu quo polític o que creiem que l’sfumato d’un quadre no acaba d’estar del tot ben aconseguit.

Aquesta regla no és exclusiva dels mots amb essa. També afecta altres grups consonàntics que necessiten una e al davant perquè les puguem pronunciar. Per això escrivim, per exemple, l’ftalat de potassi, l’zwitterió, n’Schneider o l’Xtreme Trial Cup.

A diferència del que passa amb l’article masculí, quan la paraula és femenina, no hi ha apostrofació (l’article la, de fet, ja té la vocal que ens permet pronunciar el mot). Així, direm, per exemple, que na Svetlana estudia a la Schola Cantorum de París o que, durant un viatge a Itàlia, visitarem la Scala de Milà. Passa un fenomen similar amb la preposició de, que tampoc s’apostrofa en aquests casos. Per tant, a l’hora d’escriure, haurem de posar que hem vist una pel·lícula de Spielberg, que algú ens ha dut un record de Sri Lanka o que, de Slesvig-Holstein, només hem estat a Lübeck.

En definitiva, la norma és ben senzilla: si, per pronunciar el mot, hi hem de posar una e davant, l’article masculí (però no el femení ni la preposició de) s’apostrofa. Amb tot, si encara us queden dubtes sobre aquest punt de la normativa, o bé si hi ha alguna altra qüestió que voleu que tractem, ens podeu escriure a galmic@uib.cat. Com sempre, us respondrem tan aviat com puguem.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)