Si teniu un amic que es diu Antoni, és molt probable que molta gent li digui Toni (o Toniet). Igualment, si coneixeu una Josefina, potser per a vosaltres és, simplement, la (o na) Fina. Aquestes formes d’escurçar els noms que fem servir tan habitualment tenen un nom tècnic: hipocorístics. I, tot i que potser no en som prou conscients, segueixen unes regles força clares.
Un hipocorístic és una forma afectiva i abreujada d’un nom de persona. Es forma, normalment, mitjançant el procés que anomenem truncament, que consisteix a eliminar una part del mot original però conservant-ne el nucli de significat.
Tradicionalment, en català el truncament es fa quedant-se amb la part final del nom que inclou la síl·laba tònica. Per això Antoni es converteix en Toni, Bartomeu en Tomeu o Cristòfol en Tòfol. El mateix patró explica casos com Lida (de Margalia) o Bet (a partir del nom Elisabet).
Aquesta tendència també ha servit per formar alguns noms que semblen independents però que, en realitat, són hipocorístics consolidats, com Biel (de Gabriel), Laia (de Eulàlia), Cesc (de Francesc), Pep (de Josep) o Coia (de Misericòrdia). En aquests casos, sovint hi ha petites modificacions internes —com síncopes o reduplicacions consonàntiques— que la llengua ha fixat amb el temps. Són formes plenament genuïnes i normatives.
De vegades, es pot passar per un diminutiu o augmentatiu abans d’arribar al hipocorístic final. És el cas de Met, que ve del diminutiu de Jaume (Jaumet), així com el de Queta, que ve de Francisca passant per Francisqueta. Aquest pas intermedi és freqüent i no altera el valor del mot: continua sent una forma afectiva i col·loquial del nom complet.
Com passa tantes vegades en totes les llengües, els hipocorístics també estan subjectes a la variació geogràfica. Així, en els parlars valencians, és habitual que els hipocorístics masculins acabin amb una -o, com Cento (de Vicent), Nelo (de Manel) o Ximo (de Joaquim). Aquests casos responen a un patró propi d’aquell territori i tenen plena tradició d’ús, encara que no siguin habituals en altres indrets.
Al costat de tot això, per influència forana (sobretot del castellà), en les darreres dècades ha guanyat presència una altra manera de formar hipocorístics: el truncament inicial. En lloc de conservar la part final del nom, se n’agafa la primera. D’aquí venen formes com Cris (de Cristina), Nuri (de Núria) o Pili (de Pilar). Aquest sistema no és tradicional en català, però se n’ha estès l’ús, especialment entre les generacions més joves, i avui conviu amb els models més antics.
De fet, aquesta forma de truncament també s’aplica, avui dia, a altres noms propis o comuns: Barça (de Futbol Club Barcelona), poli (de policia), indepe (de independentista) o profe (de professor), per exemple. Fins i tot es pot estendre a adjectius, com tranqui (de tranquil).
La normativa no condemna totes aquestes formes, però sí que en distingeix l’origen i el registre: es consideren pròpies de l’àmbit informal i d’ús col·loquial. Per tant, són adequades en la parla quotidiana o en textos propers, però no en contextos formals ni en documents escrits en què calgui mantenir el nom complet.
En resum, encara que en català, tradicionalment, els noms propis s’escurcen per la dreta, no passa res si us trobeu una Cris o una Montse: simplement són formes més modernes, d’influència forana, però igualment sistemàtiques. De tota manera, si teniu més dubtes sobre aquest tema o voleu que en toquem algun altre, ens podeu escriure a galmic@uib.cat i us escriurem al més aviat possible.
