El 28 de novembre la Plataforma per la Llengua va organitzar el seminari 'La subordinació del català a l'imperi de la llengua comuna' a l'Ateneu de Maó; una sessió de reflexió i debat sobre les lògiques polítiques i socials que han situat el català en una posició de subordinació dins l'Estat espanyol. Els ponents varen ser els filòlegs Ismael Pelegrí i Roser Juaneda i va moderar el debat Assumpta Gorrias, coordinadora del voluntariat de la Plataforma per la Llengua a Menorca.
El col·loqui va tractar sis preguntes amb relació a la subordinació i fragmentació de la llengua catalana per part de l'espanyolisme lingüístic i polític. El debat començà aprofundint en el mite que el castellà és la «llengua comuna» de tots els ciutadans de l'Estat espanyol i que, per tant, es més important que la resta de llengües oficials i pròpies dels territoris perifèrics.
Ismael Pelegrí va afirmar que totes les llengües són iguals i que s'han de combatre els prejudicis que, dels Decrets de Nova Planta ençà, reforçats per la teoria nacionalista del segle XIX, subordina el català i imposa el supremacisme lingüístic.
Roser Juaneda, per la seva banda, va explicar que «la ideologia del supremacisme lingüístic es basa en una qüestió de poder i de reconeixement d'una llengua que té darrere un estat i unes lleis».
En aquest sentit, defensà la idea que les llengües es parlen en territoris i, que en el moment que en un mateix indret hi conviuen dues llengües, una li pren àmbits d'ús a l'altra: «Aquí és quan comença el procés de substitució lingüística, que pot durar segles, però que si no feim res acabarà amb la substitució de la llengua autòctona per la llengua imposada, que és la del poder polític».
Les llengües només serveixen per a transmetre informació
Una de les línies de debat es va articular al voltant de la idea que les llengües només serveixen per a transmetre informació i que, per tant, una sola llengua basta per a entendre'ns tots. Pelegrí definí aquesta tesi com «una idea falsa» i argumentà que una llengua és «molt més que açò: és una manera d'entendre el món».
«La idea que només hi ha d'haver una llengua perquè açò ajuda a esser entesa, que no hi hagi problemes ni discriminacions, pens que en un món globalitzat en què cada vegada es redueixen les fronteres, això ho podríem reduir a un absurd i pensar que en el món amb només una llengua ho tendríem aclarit. No té gaire sentit. És a l'inrevés: la diversitat cultural i lingüística s'ha de fomentar; és una qüestió de dignitat i de justícia», assegurà Pelegrí.
En aquest sentit, va defensar les tesis de l'ecologisme lingüístic: «Fins i tot, el manteniment de la diversitat lingüística i cultural pot ser un factor important per garantir la pervivència de l'espècie humana al planeta». Juaneda, per la seva banda, explicà que «la diversitat lingüística en principi no hauria de ser un impediment», i posà com a exemple Bèlgica, on a cada zona tenen la seva llengua oficial.
Sobre aquesta qüestió, va afirmar que «en principi la possibilitat hi és; un altre tema és si es pot arribar al model belga», i indicà que «per l'essència intrínseca de l'Estat espanyol», veu el seu assoliment com a quelcom complicat: «Amb la situació que tenim ara no és factible».
Altrament, Juaneda defensà la tesi de Carme Junyent que entén el multilingüisme com quelcom favorable per a les llengües minoritzades. Així, digué, hi ha «més diversitat i coexisteix més d'una llengua». En referència a això, Pelegrí recordà que aquesta diversitat és palesa a les aules: «hi ha gent que ralla amazic, quítxua, aimara, wòlof, swahili, ioruba... llengües que, a més, als ses països d'origen també solen ser minoritzades».
La instrumentalització política dels dialectes
El debat va continuar amb un tercer tema, relacionat amb la instrumentalització política dels dialectes i la presentació de l'estàndard català com un adversari de les varietats locals. Roser Juaneda fou taxativa: «Ningú no parla estàndard, perquè estàndard no equival a barceloní, com molts diuen».
Pelegrí, per la seva banda ho argumentà: «L'estàndard català és composicional i polimòrfic -a diferència de castellà, que és unitari. De fet, l'estàndard és una varietat neutra i té com a objectiu cohesionar tots els parlants; delimita una comunitat lingüística. Atacar-lo és una manera d'afeblir aquesta comunitat».
Recollint el seu fil, Juaneda va explicar que, darrere aquest atac a les varietats locals, es troba «la intenció d'atacar l'estàndard és posicionar el castellà als registres formals, vàlid en tots els usos de la vida pública i, en canvi, relegar el català com a llengua familiar, poc útil per a la ciència, la literatura, etc.».
El català com a garant en la igualtat d'oportunitats
Pelegrí i Juaneda varen compartir la idea que a la llengua catalana li han fet perdre parlants i àmbits d'ús i que la solució passa per la voluntat dels menorquins de parlar en català a les persones migrades; en cas contrari, defensaren que es tracta d'una discriminació.
Juaneda explicà, en aquest sentit, que «el català és una llengua que proporciona igualtats d'oportunitats, i precisament a les persones migrades els serveix d'ascensor social». En aquest sentit, defensà els espais de socialització i d'integració i la necessitat que els menorquins no girin la llengua per prejudicis.
Pelegrí, per la seva banda, va recordar que la realitat és complexa: «Les persones nouvingudes no solen esser conscients de la realitat lingüística de Menorca quan arriben. Per atreure la llengua a aquest sector s'ha de fer necessària i imprescindible al dia a dia. Això no es fa imposant res, sinó fent que d'alguna manera la gent que ve percebi que per viure aquí la llengua catalana és necessària».
Reptes per al futur: presa d'autoconsciència i treball a les aules
Finalment, ambdós ponents incidiren en la importància del treball col·lectiu amb perspectives de futur per poder restablir la normalitat de la llengua. Juaneda va defensar que «hi ha d'haver qualque tipus de canvi perquè el català sigui realment llengua vehicular. S'ha de treballar la qüestió sociolingüística a les aules. Tot açò, a banda d'altres estratègies institucionals». Malgrat això, afirmà que «qui salvarà la llengua seran els parlants; hem de mantenir la llengua, ens hem d'empoderar».
Pelegrí, per la seva banda, explicà que «des del moment que som parlants d'una llengua minoritzada, subordinada, per tornar a la normalitat hem de fer un sobreesforç, des de la presa d'autoconsciència. El sistema educatiu és un dels pocs àmbits en què des d'un punt de vista estratègic podem fer arribar un missatge clar, objectiu i racional a la gent». Malgrat això, denuncià que cada vegada hi ha menys professors que mantenen el català quan els alumnes els parlen en castellà.
