Quan plou, hi ha un moment molt concret que molts reconeixem: aquell instant en què l’aire s’omple d’olor de terra mullada. En aquest hivern tan inestable que tenim, és probable que l’hàgiu sentida més d’una vegada. I potser, si sou d’una certa generació (els qui vam créixer escoltant Els Pets) fins i tot us ha vingut al cap la cançó Està plovent, que parla, precisament, d’aquest moment.
Ara bé, si us hi fixeu, la lletra no diu olor de terra mullada, sinó olor *a terra mullada. I això pot fer sorgir un dubte: és normativa, aquesta opció? La resposta curta és que no. D’acord amb el que estableix la GIEC, el complement que acompanya olor no s’introdueix amb a, sinó amb de. Per tant, el que direm és olor de terra mullada.
De fet, la preposició de és la que habitualment introdueix els complements del nom quan adopten la forma de sintagma preposicional. Ho veiem en expressions com la crisi del lloguer, el turisme de masses o l’augment del preu de la gasolina. En tots aquests casos, els noms crisi, turisme i augment apareixen seguits d’un sintagma encapçalat per de.
Això no és casual. En certa manera, de fa en català el paper del genitiu, és a dir, del cas que moltes llengües utilitzen per introduir complements del nom. Per això funciona sovint com la preposició «per defecte» per expressar relacions de significat molt diverses entre dos noms. En un got d’aigua, el complement indica el contingut; en una camisa de lli, la matèria; en un article de geopolítica, el tema; i en el llibre de Noam Chomsky, l’autor. La mateixa estructura sintàctica serveix, doncs, per establir relacions semàntiques diferents.
Ara bé, d no és l’única preposició que pot introduir complements del nom. N’hi ha d’altres que apareixen quan el significat ho demana. Si en un bar demanem cafè amb gel, el complement introduït per amb indica un element que acompanya la beguda. De manera semblant, el nostre centre de salut pot oferir-nos la vacuna contra la grip, i en una farmàcia podem trobar una crema per a mans seques. En aquests casos, les preposicions amb, contra i per a aporten matisos de significat que no es poden expressar amb de.
També és relativament habitual la preposició a, que sovint aporta una idea de direcció: amor a la lectura, visita a una ciutat o respecte a algú. En alguns noms, de fet, hi ha certa alternança. És el cas de por: tot i que habitualment selecciona de per introduir l’estímul (és a dir, l’element que provoca el sentiment), també pot aparèixer amb a. Així, podem parlar tant de la por de volar d’un amic com de la nostra por a les aranyes.
Aquesta variació, però, no es dona amb tots els noms. En casos com olor, pudor, gust, so, renou o soroll, l’única preposició possible és de. Si sortim després de la pluja, doncs, sentirem olor de terra mullada; ara bé, si l’amo d’un gos és una mica despistat, potser notarem la pudor dels excrements de l’animal. Igualment, si ens hem banyat massa per culpa de la pluja i agafem un refredat, potser no ens agradarà gaire el gust de medicament del xarop que ens recepti el metge o ens molestarà el soroll de festa del pis dels veïns. I, si volem descansar una estona, sempre podem estirar-nos i escoltar un so de música relaxant.
Encara ens podem fixar en una altra cosa. A diferència dels complements introduïts per a, els que van amb de sovint (tot i que no sempre) es poden pronominalitzar amb en. Així, podem dir que de la terra mullada n’hem sentit l’olor o que de la festa dels veïns n’hem sentit el soroll. Amb por, en canvi, trobem totes dues possibilitats: tant podem dir que de les aranyes en tenim por com que a les aranyes els tenim por.
En definitiva, mentre que alguns noms psicològics, com por o amor, poden admetre complements introduïts per a, no és el cas dels noms olor, pudor, gust, renou, soroll o so, que sempre exigeixen de. Com sempre, si teniu dubtes sobre aquesta qüestió o voleu que tractem algun altre tema, ens podeu escriure a galmic@uib.cat i intentarem respondre-us al més aviat possible.