Segurament aquests dies heu parlat amb algú sobre què fareu durant les vacances de Pasqua o de Setmana Santa i ho heu escrit així, amb majúscula inicial. Ara bé, si repassem els termes que es vinculen a aquest període i que descriuen episodis concrets de la història sagrada, com el sant sopar, la passió, el judici final o la resurrecció, veurem que s’escriuen amb minúscula. De la mateixa manera, segur que alguna vegada heu dubtat sobre com escriure Guerra Civil o edat mitjana. Què fa que uns termes portin majúscula inicial i altres no? La resposta no depèn de la importància del concepte, sinó de la funció que cada paraula té dins del text i de com es conceptualitza.
D’entrada, la regla bàsica és senzilla: quan parlem d’esdeveniments, períodes o festivitats, escrivim amb majúscula inicial els noms propis, és a dir, els que designen entitats concretes, identificables i fixades dins de la nostra cultura. En canvi, quan parlem de fets, episodis o categories obertes i més genèriques, la norma dicta minúscula. Això és el que explica que, quan hem d’escriure el nom de celebracions cíviques, religioses o polítiques, ho fem amb majúscula inicial. És el que trobem a Pasqua, Cap d’Any, Tots Sants o Carnaval, que són unitats temporals fixades i reconegudes col·lectivament: tenen data o sistema de càlcul, un lloc concret dins del calendari i un reconeixement social establert. En canvi, quan emprem noms com resurrecció, sant sopar o judici final per referir-nos als episodis en si mateixos, els escrivim en minúscula. Són moments dins d’una història, no dates fixades ni celebracions oficials. Només quan aquestes expressions formen part del nom d’una festivitat concreta passen a portar majúscula: per exemple, Pasqua de Resurrecció o Dia de l’Anunciació.
Aquest criteri també s’aplica a la història. Escrivim Guerra Civil o Transició amb majúscula inicial perquè són períodes amb un referent clar, únic i reconegut dins la historiografia i la memòria col·lectiva. També s’aplica als temps geològics i paleontològics, així com a les edats prehistòriques: parlem del Juràssic, del Plioplistocè o del Neolític. En canvi, expressions com edat mitjana, antiguitat tardana o segon triumvirat porten minúscula inicial perquè funcionen com a categories obertes: els períodes i les definicions poden variar segons l’autor i no tenen un referent únic ni fix. La qüestió, doncs, depèn de la fixació i la unitat conceptual: els primers funcionen com a noms propis, els segons com a categories descriptives.
Passa el mateix amb els moviments culturals i els estils artístics. La Renaixença o el Modernisme porten majúscula quan es conceptualitzen com a períodes històrics coherents i delimitats, amb un principi i un final clarament identificables dins la història cultural. En canvi, termes com gòtic, romànic, barroc o classicisme apareixen sovint en minúscula quan es refereixen a estils o tècniques sense que hi hagi un període temporal fix. El principi és sempre el mateix: el que canvia no és la paraula en si, sinó la funció que assumeix dins del text i la manera com conceptualitzem el fenomen.
Pel que fa a les celebracions locals i els esdeveniments socials, les normes són les mateixes. Així, expressions com Festa Major o Sant Joan porten majúscula inicial perquè són unitats reconegudes, igual que els Jocs Olímpics o altres certàmens oficials de prestigi. En canvi, una competició de waterpolo escolar apareix en minúscula, atès que és un esdeveniment genèric, no fixat ni institucionalitzat.
Fixem-nos que, en tots aquests casos, la majúscula té una funció distintiva. Tot i que existeixen marges estilístics en contextos com períodes històrics o moviments culturals, quan una expressió funciona com a nom propi, solem posar-la amb majúscula inicial, i quan no, es manté la minúscula. La majúscula, en aquest sentit, marca la fixació conceptual del terme. De tota manera, si teniu dubtes sobre aquest tema o voleu tractar-ne algun altre, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.