El 29 d'abril de 1986 s'aprovava per unanimitat al Parlament de les Illes Balears la Llei de Normalització Lingüística. El 20 de maig del 1986 va ser publicada al Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB).
La Llei havia de ser el marc per desenvolupar la recentment estrenada oficialitat de la llengua catalana que consagrava l’Estatut d’Autonomia del 1983. Un Estatut que reconeixia el català com única llengua pròpia de les Illes Balears.
Un marc legal que, amb les seves limitacions, 40 anys després, encara no s’ha desplegat completament.
Durant aquests 40 anys hem vist governs que es posen de perfil amb la normalització lingüística, governs que han volgut dinamitar tots els consensos i avenços que la societat ha generat i governs que fan polítiques a favor de la promoció del català però sense uns resultats tan òptims com permetria la Llei.
En l'àmbit dels mitjans de comunicació hi ha una presència raonable del català si bé continuam sense rebre totes les ràdios i televisions en la nostra llengua. Les administracions, en general, també funcionen en català excepte en àrees tan importants com les comunicacions de Salut i l’Administració de Justícia. De fet, en general, els cossos nacionals espanyols: Justícia, exèrcit, policia, Guàrdia Civil, ni s’han donat per assabentats i mantenen els mateixos usos lingüístics que durant la Dictadura franquista.
El sistema educatiu, bastió per a la recuperació de la llengua, no compta, però, amb una inspecció educativa que garantesqui l'acompliment del Decret de Mínims.
En qualsevol dels casos, es pot afirmar que no s'ha assolit la plena recuperació del català a cap dels àmbits de la societat. Les denúncies públiques dels casos de discriminacions per raó de llengua han crescut molt, cosa que, evidentment, té una doble lectura.
Finalment, també s’ha de deixar constància que l’incompliment de la Llei de Normalització Lingüística no té cap preu en termes punitius.