Aminatou Haidar va néixer fa 42 anys a El Aaiún, ciutat de la zona del Sàhara Occidental ocupada pel Marroc des de fa 33 anys. Ha estat detinguda diversos cops per la Policia marroquina. El primer, quan tenia 20 anys, per haver participat en una manifestació pacífica contra l'ocupació. Passà tres anys i set mesos desapareguda, durant els quals patí tortures. Des de llavors, és un símbol internacional de la lluita pels drets humans i l'any passat estigué nominada al Nobel de la pau. Ha vingut a Palma convidada per l'Associació d'Amics del Poble Saharià de les Illes Balears. Té previst entrevistar-se avui amb Francesc Antich i impartir diverses conferències a Palma i a Maó.
Com creis que ajuda a millorar la situació del Sàhara el fet de venir aquí a explicar-ho?
Mitjançant aquests viatges s'aconsegueix sensibilitzar l'opinió pública sobre les greus violacions dels drets humans que es cometen al Sàhara Occidental i mostrar que les combatem de manera pacífica, que és com també demanam el referèndum d'autodeterminació.
Com és la situació als territoris ocupats pel Marroc?
Alarmant, crítica. Hi ha molts de presos polítics i al carrer la repressió és diària per a tothom i en tots els àmbits: civil, estudiants, infants, dones... Des de pallisses i tortures fins a l'exemple del meu fill, que obté molts de zeros a l'escola pel fet de negar-se a cantar l'himne marroquí.
Sembla que les tortures que heu rebut a la presó no us han dissuadit de la vostra lluita.?
Quan una té un principi, una convicció, no hi ha dificultat que hi valgui. Jo he renunciat a la meva llibertat. Però és aquí on veig la llum i l'esperança per al poble saharià. El meu sacrifici ha despertat la sensibilitat de moltes organitzacions internacionals que m'han atorgat diversos premis pro drets humans. Premis com aquests em donen força per continuar lluitant i, a la vegada, arguments contra els qui aposten per tornar a la lluita armada. No seria bona ni per al Sàhara ni per al Marroc.
Notau una contradicció entre la solidaritat arreu de l'Estat i la posició del Govern?
Totalment, sempre ho he dit. Aquí hi ha molta solidaritat, però el Govern espanyol no en fa cas, tot i la responsabilitat moral, jurídica i històrica que hi té. La gent ha de pressionar encara més els governs amb manifestacions per l'alliberament de presos polítics, pel dret al referèndum... Nosaltres necessitam més suport polític. I vostès, els informadors, són unes veus importants capaces de mobilitzar la gent perquè influeixi en els governs.
Què sentiu vós quan escoltau l'expressió "comunitat internacional"?
Decepció. És tan evident la violació dels drets humans, tan evident la justícia de la nostra causa... Però sempre que arriba al Consell de Seguretat de l'ONU una resolució favorable al Sàhara Occidental, França hi és per usar el seu dret de vet.
Christopher Ross, l'enviat de l'ONU a la zona, pareix que té una actitud més comprensiva amb el poble saharià que el seu antecessor...
És un gran diplomàtic, un home neutral, encara que la premsa marroquina en parli malament. Ross ha contribuït a canviar la posició pro marroquina dels EUA. Però el gran obstacle el veig jo en França, que manté uns interessos econòmics amb el Marroc que l'obliguen a donar-li suport polític.