Jordi Pujol Nadal,
Déu toca el saxo al bar dels homes tristos vestit de lluna plena.
Viena Edicions, 2025.
Hi ha títols que ja són un poema en si mateixos, com un ressò d’imatges suggerents que ens conviden a traspassar el llindar del llibre amb una actitud expectant, gairebé reverent. Déu toca el saxo al bar dels homes tristos vestit de lluna plena (Viena Edicions, 2025), de Jordi Pujol Nadal, és un d’aquests casos. I no serà fins a l’últim poema que descobrirem l’origen precís d’aquest títol, gairebé com una clau final que il·lumina el conjunt. Però abans d’arribar-hi, el lector transitarà un camí poètic traçat amb meticulositat, amb una veu que sap mirar enrere i cap endins, que s’emmiralla en la memòria i la pèrdua, però també en la música, l’art i els paisatges íntims.
El poemari opta per una mètrica deliberadament restringida, alternant versos de quatre i sis síl·labes, cosa que podria semblar un llast per a la fluïdesa però que, en canvi, esdevé una oportunitat per desplegar una música pròpia. Aquest encotillament mètric ens acosta a una cadència oriental, gairebé haikuesca, i afavoreix una concentració d’imatges i metàfores d’alta intensitat. Cada poema és una miniatura, una escletxa de sentit que es va fent gran a partir d’una lectura atenta. Hi ha en el llibre un retorn a la infantesa a través de símbols elementals —el guix, la pissarra, el primer bes, la fira d’atraccions…—, i una elegia continguda que es concreta en versos com «Dintre l’esquela, / Carner et fa companyia / amb un poema». Aquesta capacitat d’evocar l’absència sense estridències, de fer del dolor una matèria subtil i poètica, és una de les grans troballes del llibre.
Jordi Pujol incorpora també referències culturalistes, però sempre integrades de forma orgànica dins del flux poètic: el Bosco, Carner, la lectura a la platja, el so melancólic del saxo... La cultura no pesa, sinó que ressona, acompanya i amplia les capes de significat. En conjunt, aquest poemari, guardonat amb el Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d’Igualada, és un recull ben travat, d’una delicadesa rítmica poc habitual i amb una veu que sap observar el món amb tendresa i una certa sensació de paradís perdut. Una lectura que no crida, no fa gaire soroll, però que roman i commou.
