Joan Perelló,
Hivern humil.
AdiA Edicions, 2025.
L’experiència, per enfrontar-se a la vida, sol ser sempre un valor a l’alça. Aporta una perspectiva més clara i realista de les coses i els fets. Les mentides pietoses queden enrere i només hi ha lloc per a la veritat despullada, crua, pura. En Hivern humil (AdiA Edicions, 2025), Joan Perelló s'endinsa amb lucidesa en els dominis del temps que declina, en el paisatge d'un final que s'intueix proper, però que no per això esdevé menys enigmàtic. Aquest nou llibre és una meditació íntima i alhora col·lectiva sobre la finitud, una confessió despullada davant del pas dels anys i el pes de la consciència.
Hi plana un to crepuscular, una resignació digna, gairebé serena, davant la imminència del no-res. L'absència, que ja no és només sospitada sinó plenament present, pren el relleu com a protagonista. No es tracta d’un lament, sinó d’una constatació: la vida s’acaba, tard o d’hora, i potser ja no hi haurà temps per a deixar enllestit allò que voldrìem. Així ho diu el poeta amb una franquesa desarmant: «La vida l’escriuen els altres / i potser ja no tenim temps / per al darrer poema». Aquesta visió lúcida, gairebé fatalista, es condensa en un vers que actua com a clau de volta del llibre: «Res no és veritat, només la mort». La malaltia, viscuda i superada, no queda enrere com un malson que ha passat a millor vida, sinó que imposa una mena de tribut existencial. Perelló sap que cada dia viscut té un cost, que res no és de franc. I per això l’hivern no és només una estació, sinó un estat de l’ànima, un paisatge interior.
No hi ha espai per a la ingenuïtat primaveral, que el poeta pretén mantenir en un pla inferior: la natura es mostra aspra, opaca, i les imatges esdevenen denses, gairebé corpòries: «La saliva del dolor. El pol·len d’un mar estantís. El tacte de l’aram de la pell que cruix». El poemari es llegeix com si fos un llarg solo de jazz: intimista, nocturn, ple de modulacions que colpegen l’ànima. Una música de fons que acompanya el lector en aquest viatge cap al límit, amb una bellesa feridora i una sensibilitat que trasbalsa. Hivern humil és un llibre on el present esdevé un mirall del més enllà, i on la poesia, com l’alè en un vidre fred, deixa constància del que som abans d’arribar a l’altra riba de l’Estígia.