Han Kang,
Els adeus impossibles.
Traducció Hèctor Bofill i Hye Young Yu.
La Magrana, 2025.
Aquest mes de juliol he llegit un llibre de l'escriptora sud-coreana Han Kang, Els adeus impossibles. La Real Acadèmia Sueca de Ciències li va atorgar l'any passat, 2024, el Premi Nobel de Literatura «per la seva intensa prosa poètica que afronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana». L'acadèmia considera que «l'obra de Han Kang es caracteritza per una doble exposició del sofriment, com a turment mental i físic, i per les seves connexions amb el pensament oriental».
Al llibre hi he trobat una atmosfera literària on hi fa viure i reviure episodis històrics traumàtics de massives massacres humanes per part de militars, en aquest cas sud-coreans, en especial el perpetrat a l'illa de Jeju l'hivern de 1948. Aquesta dona, Han Kang, sí que va oferir (a diferència del betzol Dylan) el discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura que vos recoman que llegiu i que podeu trobar en català al cultural Núvol.
«Per què el món és tan violent i dolorós? I, alhora, com pot ser tan bell?», es demana l’escriptora. «Durant molt de temps he cregut que la tensió i la lluita interna entre aquestes dues preguntes era la força que impulsava la meva escriptura. Des del meu primer llibre fins a la meva novel·la més recent, les meves preguntes han anat canviant i evolucionant, però aquestes dues s'han mantingut inalterables», assegura.
Quan llegia el llibre em va impactar, que no sorprendre, la implicació, una vegada més del Govern nord-americà en algunes d'aquestes massacres:
«Aquell hivern, trenta mil persones van ser assassinades en aquesta illa, i l'estiu següent, sense que fos una coincidència, dues-centes mil persones van ser assassinades al continent. Hi havia una ordre militar del Govern nord-americà que deia que s'havia d'evitar l'expansió del comunisme com fos, encara que calgués exterminar els tres-cents mil habitants de l'illa. Amb aquesta ordre, i amb la voluntat i el ressentiment carregats com bales, joves ultradretans procedents del nord van completar un entrenament de dues setmanes, es van vestir amb uniformes de policia i de soldat i van desembarcar a l'illa. Van blocar la costa, es van censurar els mitjans de comunicació, i la bogeria que permetia, i fins i tot recompensava, apuntar amb una arma al cap d'un nadó es va tolerar. Així, mil cinc-cents nens menors de deu anys van morir; abans que la sang d'aquella atrocitat s'assequés, va esclatar la guerra, i tal com havien fet a l'illa, es van seleccionar dues-centes mil persones de tots els pobles i ciutats, les van transportar en camions, i les van empresonar, executar i enterrar en fosses comunes; ningú no va tenir permís per recuperar-ne les restes».
En llegir el llibre he entès en algun moment una mena de desconcert, rebuig, vergonya, oi... de saber-se, saber-me, formar part de l'espècie humana. En paraules aquests dies de Rita Segato, antropòloga i feminista argentina, qui afirma que no vol ser humana, que no vol pertànyer a aquesta espècie sinistre, genocida. Afegia, quan li recordaven que de genocidis n'hi ha hagut al llarg de la història, que «... amb Gaza hi ha una diferència, una especificitat, quan la Shoa, quan arribaren els llibertadors dels camps de concentració nazis es sorprenien del que trobaven, no s'ho esperaven, no era una cosa exposada a la humanitat, se sabia, però estava oculta, ara no, està mostrat així i el que es mostra segons Francesca Albanese, la relatora per a les Nacions Unides, és la darrera tatxa al taüt de la Carta dels Drets Humans...».