Quan llegim les poques i esborronadores notícies que arriben de l’Afganistan actual, poc ens podem imaginar que, reculant cent anys enrere, les afganeses haguessin tingut la possibilitat de redreçar la vida amb lleis de gènere favorables.
Els anys vint del segle passat no sols van ser un moment àlgid i renovador per a moltes dones a Europa i Amèrica, també hi va haver figures femenines destacades a l’Orient Mitjà amb una idea clara de quin rol havia de fer la dona en una societat dominada per un immobilisme atàvic.
Entre 1919 i 1929 l’Afganistan va tenir una d’aquestes figures que va intentar, al seu moment, fer una revolució sense pausa en un país dominat per tradicions ancestrals i costums tribals seculars. De l’armari de l’oblit, en rescatem una, Soraya Tarzi. Una veu poderosa, coneguda al món per les seves idees progressistes, que tenia com a objectiu aconseguir el respecte i la dignitat per a les dones del seu país i que poguessin tenir el futur a les mans.
Va ser portada de la revista TIme, l’any 1927. La presentaven com una de les dones més influents del segle XX, amb un títol honorífic d’Oxford. Una reina progressista. La imatge ens n’ofereix un perfil harmònic, una corona discreta, amb set estrelles de diamants de mida descendent que coronen un arc subjecte a cada banda damunt les orellles i un serrell que treu el cap per sota de la corona. Mira la càmera amb determinació i un mig somriure serè. Elegant, discreta i moderna. Una dona del segle XX.
Soraya Tarzi, una reina de formació culta i liberal, avançada al seu temps, feminista i valenta que tenia clar que l’educació de les dones i la llibertat era una necessitat de primer ordre. Que elles tenen el dret d’escollir un camí propi. Que un país ha de créixer amb l’aportació d’homes i dones en règim d’igualtat.
L’educació obligatòria de les nenes ja havia estat el cavall de batalla de Mary Wollstonecraft durant el segle XVIII a Anglaterra. La mare de la novel·lista Mary Shelley reivindicava el dret a l’educació femenina en una època en què socialment la funció de la dona era ser una esposa obedient i sotmesa i res més. L’educació i l’autonomia per viure en un món més just i igualitari llavors ni era una prioritat ni tan sols era considerada com a possible. Ignoro si Soraya en sabia res, d’aquesta pionera del feminisme i de les llavors que va plantar, però ella va adobar la terra per al mateix conreu. Malgrat la distància geogràfica i de temps, els objectius eren coincidents.
En menys de deu anys va maldar per refer la vida de la dona afganesa fins un punt que trastocava tota la tradició anterior. Per als sectors més tradicionalistes representava un escàndol dificil de digerir. Podríem considerar que el país no estava preparat per a una modernització tan ràpida i que es van fer canvis dràstics en un temps massa breu. Però com es pot saber si n’hi ha, de moment oportú? Les forces contràries als canvis profunds no baden. I així va ser. Les forces religioses i conservadores no estaven disposades a tolerar una inversió del valors que ells imposaven i s’hi van aplicar per desfer tot el que ella i el seu marit, el rei, Amanullah, havien aconseguit en poc temps.
L’espionatge anglès sembla que també hi va posar el seu granet o sac de sorra, interessos són interessos, as usual. Traïció i exili van ser la conseqüència d’una voluntat de servei a les dones i al país. Una reina que s’havia tret el vel en públic i en feia ostentació, a més d’ensenyar els braços i oferir una Imatge de dona occidental, era un escàndol intolerable que calia foragitar com fos. La discreta corona de Soraya, desada a la maleta que la va dur a l’exili, no va tornar a treure el cap mai més. Ni vel ni corona. La reina proscrita va deixar aquest món l’any 1968, a Roma. Segurament li devia quedar l’ombra d’una esperança invisible: que la llavor sembrada quaranta anys enrere pogués tornar a brostar algun dia.
L’exili, principi i final
Com si la vida de Soraya fos un guió dirigit pel fat, l’exili va marcar el principi i final de la seva vida. Hi va nèixer i hi va morir. Damasc, que formava part de l’imperi otomà, va ser la seva ciutat natal, el 1899 i la ciutat dels set turons, l’etapa final. La família vivien exiliats a Damasc per causa de les idees liberals del pare, Mahmud Tarzi. Un intel·lectual afganès, de la tribu pastun, que estava a favor de la modernització i secularització del país. Parlava diverses llengües, àrab, turc, dari, francès, urdú i pastun. Figura important del periodisme afganès, era també poeta, editor, crítitic literari i traductor. Amb les traduccions va contribuir a la modernització de la cultura afganesa. El pensament progressista del pare era compartit per la mare, Asma Rasmiya, que era de Síria, una dona culta i de mentalitat oberta també. Va editar la primera revista per a dones, el 1922, on hi col·laborava la seva filla Soraya. S’hi divulgava el coneixement de dones importants al llarg de la història i també de l’islam. I s’hi tractaven temes sobre la igualtat de gènere. L’ambient familiar on va créixer Soraya, doncs, era a les antípodes del conservadurisme religiós que controlava el país.
El 1901 la família va poder tornar a l’Afganistan. El pare va ser convidat a formar part del govern per començar un programa de modernització del país. I va ser allà, a Kabul, on Soraya va conèixer Amanullah Khan, el fill de l’emir Habibullah. L’emir tenia quatre esposes oficials i un nombrós harem de concubines, més del que era habitual. Va ser ell qui va imposar per primera vegada el burca a les dones de l’harem per evitar la mirada dels homes.
La mare d’Amanullah era la quarta esposa oficial i diuen que era una dona amb caràcter que va tenir una influència important sobre el seu fill. Quan Amanullah va esdevenir rei, dissoldre l’harem fou una prioritat. Si poguéssim llegir les interessants memòries Flight from Harem (1928) d’una escriptora sueca Aurora Nilsson, que va viure a Kabul, entre el 1925 i el 1927, trobaríem referències a la mare del rei i a Soraya. Les descriu com a dones amb idees innovadores i de Soraya diu que era la nova dona moderna afganesa. Nilsson era casada amb un diplomàtic afganès, que havia conegut a Suècia. La vida al país d’ell, però, no era la vida romàntica que havia imaginat a la llar nòrdica i prest va demanar el divorci. No ho va tenir gens fàcil –no era permès el divorci a l’Afganistan– , sort que l’ajuda de l’ambaixada alemanya li va facilitar la fugida del país.
Soraya i Amanullah van contraure matrimoni per amor el 1913 a Kabul. Sis anys deprés l’emir va ser assassinat. I Amanullah i Soraya van esdevenir reis d’Afganistan. Un regnat de deu anys. Com un parèntesi entre dues llums. El final, l’exili.
El conreu
Soraya es va convertir en la primera i única esposa. El rei va dissoldre l’harem i en va alliberar les esclaves. Va ser la primera dona musulmana que apareixia en públic al costat del rei.
Amanullah deia que ell era el rei però la Consellera d’Educació era la reina, la seva esposa. Així que li atorgava un rol de poder, inusual aleshores. El pare de Soraya va ser nomenat Conseller d’Exteriors. Amanullah també va redactar la primera Constitució afganesa, creant així les bases per a un regnat constitucional.
L’educació de les nenes era una prioritat fonamental. Soraya va promoure la creació de la primera Escola de primaria per a nenes. L’escola Masturat de Kabul el 1921 i el primer Hospital per a Dones el 1924. El 2014, la filla petita de Soraya –princesa de l’Índia–, reivindicava en una entrevista el llegat de sa mare i valorava la importància d’aquella primera escola i explicava com ella va donar exemple portant-hi les filles, és a dir les seves germanes grans. Saber llegir i escriure, imprescindible per ser independents, era una obligació moral.
Soraya parlava amb les dones afganeses perquè coneguessin els seus drets i els explicava quins plans tenia per millorar le seves condicions de vida. Va plantar llavors tal volta massa avançades per a un país divit per ètnies i religions que vivien en un passat remot. Les minories que no eren pastuns no podien accedir a la modernització, i una majoria molt tradicional no acceptava aquells canvis, considerats radicals. El rei va fer campanya pública contra l’ús del vel perquè deia que l’islam no exigia que les dones anessin tapades. Es va prohibir la poligàmia. Es va instaurar el dret a l’educació de les nenes a tot el país. I durant la celebració d’un acte públc, Soraya i les esposes d’altres funcionaris es van treure el vel com a signe d’emancipació.
Altres innovacions socials van ser la revista ‘Guia per a les Dones', també la creació d’una organització per al benestar i suport femení, on elles podien denunciar els maltractaments masculins de pares, germans i marits, i una agrupació teatral exclusiva per a la dona, amb la intenció de poder trencar l’aïllament social i la segregació.
El 1926, el setè aniversari de la independència dels britànics, la reina va fer un discurs adreçant- se a les dones perquè constribuïssin en la construcció de la nació: «La independència és responsabilitat de tots. És que la nostra nació sols ha de menester els homes per servir-la? Les dones també han de participar com ho van fer en els primers anys de la nostra nació. Per això totes hauríem d’intentar adquirir tants coneixements com sigui possible per ser útils a la societat com ho van fer les dones als inicis de l’Islam».
També van promoure una altra mesura agosarada: enviar noies joves a estudiar fora del país. Anar a estudiar a Turquia era una idea moderna coincidint amb la transformació de costums que també promovia Atatürk.
Ja hem dit que el 1927 es divulgava la seva imatge moderna per Europa i Soraya era inclosa en la llista de les dones més influents del segle XX. Va ser un any perillós. Cal recordar que ja feia vuit anys de la independència dels britànics. Després d’una llarga gira europea, els reis van tornar a Afganistan, l’any 1928, decidits a aplicar les innovacions que havien vist a Europa. Però van començar a circular unes fotos d’ella amb vestimenta a la moda europea, ensenyant les cames i els braços en un sopar amb homes estrangers. Si les fotos eren manipulades o no, no se sap, però els efectes sí que són coneguts. En qüestió de mesos totes les mesures progressistes que havien aconseguit es van fondre com la xocolata. Els enemics de tants canvis no dormien. La venjança britànica, tan eficaç com sempre, va adobar el terreny i la involució política es va ensenyorir del país en pocs dies.
La llavor extirpada
A finals del 1928, es va produir una guerra civil amb forces de l’oposició, liderades pel rei Habibullah Kalakani, «el rei bandit». Després va obtenir el tron un rei amic dels britànics i van fer tancar les escoles per a nenes a més d’imposar l’ús obligatori del vel. I els reis van haver d’enfilar el camí de l’exili. Soraya, sense vel ni corona va morir a la città eterna. I el país on ella havia sembrat amb tanta dedicació va retrocedir uns quants segles. La fúria d’esdeveniments reaccionaris va devastar una obra de modernització revolucionària.
Fins quaranta anys després no es produirà un nou intent de replantar aquella llavor. Una segona onada de reformes, inspirada en aquelles idees, es va promoure durant la dècada dels setanta: educació per a les nenes, representació pública femenina i llibertat, i més edat per al matrimoni. Però aquesta segona onada no ha estat regular, ha patit avenços i retrocessos constants en funció de qui tenia el poder polític. I, ben entrat el nou segle, un cop més, el conreu queda arrasat i les reformes tornen a ser decapitades sense pausa.
Si enllacem present i passat, la comparació és tràgica. L’arribada dels talibans al poder el 2021 marca en negre la història del país. El panorama és esfereïdor. Cent anys després d’aquella sembra precursora es prohibeix l’educació de les nenes a partir dels 12 anys. I ja en fa quatre que les afganeses viuen com ocells en una gàbia, eixordades pel soroll malèfic de hienes a l’aguait. Els fets criminals no han de tenir impunitat ni poden ser silenciats. I excloure la meitat de la població és una segregació de gènere. Un crim.
Cal repetir les paraules crim, silenci i complicitat criminal fins que siguin escoltades per les organitzacions internacionals. El repecte als drets humans és tan bàsic com l’aire que ens cal per respirar. Soraya Tarzi, In memoriam.
