Tots els amors

Magdalena Gelabert i Miró,
Tots els amors.
El Gall Editor, 2025.

Partint de la màxima que l’amor és el sentiment que fa moure el món, ens trobam davant un poemari escrit a partir de la suposició envers la vivència amorosa dels altres. Amb Tots els amors (El Gall Editor, 2025), M. Magdalena Gelabert i Miró ens lliura un llibre de poesia diferent, que fa del sentiment amorós no tan sols matèria poètica, sinó també matèria d’història i de resistència. Des de les primeres pàgines, l’autora traça un recorregut apassionat per un ventall de relacions amoroses que han deixat empremta en la memòria col·lectiva, ja sigui a través de la literatura, el mite, la religió o el cinema.

Cada poema s’erigeix com una evocació, una recreació emocionada i contemporània d’una història d’amor convertida en símbol, en arquetip, en pulsió. El recull, que consta de vint-i-cinc poemes, estructura una mena d’inventari d’amors que han superat el pas del temps gràcies a la seva intensitat emocional, a la seva càrrega simbòlica o a la seva dimensió tràgica. Hi trobem el lligam persistent de Penèlope i Ulisses, metàfora del desig ajornat, però també l’amor carnal i rebel de Kavafis, lligat a l’homoerotisme i a la llibertat de cos i ànima. Gelabert sap capturar la devoció extàtica de Santa Teresa i de Ramon Llull, dos amors que eleven el desig a la categoria de sublimació espiritual. També emergeixen l’amor romàntic i desesperat del Werther goethià, l’amor exaltat i contrari a la norma de Renée Vivien —icona de l’amor lèsbic finissecular que Maria-Mercè Marçal ens ajudà a redescobrir—, o la passió novel·lesca d’Aureliano Buendía, capaç d’esperar dècades per tornar a estimar.

L’univers cinematogràfic apareix de la mà de Bonnie & Clyde, paradigma de la parella fora de la llei, convertida en mite d’amor al marge, entre l’amenaça i la fascinació. Gelabert juga amb aquestes referències sense caure mai en la imitació ni en l’exercici retòric: els seus poemes tenen veu pròpia, són peces autònomes que no només evoquen, sinó que reformulen i fan reviure aquests amors amb una mirada femenina, crítica i actual. Amb un llenguatge depurat, ric en imatges sensorials i en metàfores suggeridores, l’autora de Manacor trena un cant a l’amor en totes les seves formes: des del goig al dolor, des del record fins a la pèrdua, des de la submissió fins a la rebel·lia.