Poar ben endins de la paraula poètica. Aina Riera Serra (Palma, 1982) és una de les veus de la poesia en llengua catalana més interessants del panorama literari actual de Mallorca. Llicenciada en Comunicació Audiovisual, ha publicat en menys d’un any dos poemaris i una novel·la curta que se sumen a Ran de bàratre, guardonat amb el Premi Pollença de narrativa, i A la taigà, premi Maria Oleart, publicats els dos fa uns anys.
A més, els poemes de Riera han estat inclosos en diversos reculls, com ara l’antologia Flamarades sortiran, i el seu relat «La carn vol carn» es va publicar al recull Extraordinàries. També ha dirigit Som Elles, un documental sobre les dones poetes a Mallorca, i, poc després, tingué cura, amb Maria Antònia Massanet, de l’antologia Amb accent a la neutra. Igualment ha participat en el programa Veus Paral·leles i en el Festival de Poesia de la Mediterrània.
Així, la passada tardor sortí a la llum el poemari Aquest llegat, finalista del Premi Pare Colom de Poesia, i aquesta primavera han arribat a les llibreries el poemari Poar la set, guardonat amb el premi Ciutat d’Alcoi, i la ‘nouvelle’ Tota la terra no omplirà mai aquest buit, guardonada amb el Premi Baltasar Porcel de Novel·la Curta. Aquests dos llibres foren presentats el passat mes de juny a la Llibreria Embat de Palma.
Centrem-nos en aquests darrers llibres. Aquest llegat, publicat per Lleonard Muntaner a la prestigiosa col·lecció La Fosca, és un poemari cru i contundent que, iniciant-se amb l’enlairament del míssil intercontinental nord-coreà Hwasong-15, reflexiona sobre el llegat d’un món en runes que pot arribar al col·lapse. A través de les converses entre Claude Eatherly, responsable de la detonació de la bomba atòmica d’Hiroshima, i el filòsof Günther Anders, la poeta burxa la ferida del llegat d’un món impossible, alhora que qüestiona reiteradament la presència de «l’hi ha» en una terra que ha perdut les vores i els contorns.
Tot això, dialogant de manera inquietant amb una Intel·ligència Artificial que no en sap res de les preguntes pel sentit de la vida i que fa debatre el lector entre l’esperança i el desconhort. Com diu una immillorable estrofa d’un dels primers poemes: «la terra s’ocuparà d’esborrar-nos / i tot el que quedi de nosaltres / d’homes, de misteri / esdevindrà flor seca / en un llibre en blanc». Com assegurà Pere Joan Martorell, en una ressenya publicada recentment a Ploma, ens trobam davant un llibre agosarat i «més necessari que mai».
Però per a fer-se una imatge més precisa de la poesia d’Aina Riera, cal llegir i rellegir Poar la set, publicat per Edicions del Buc. Maria Antònia Massanet assegura, a l’epíleg que tancà l’edició, que ens trobam davant el llibre més «depurat» de la poeta, i raó no ni falta. Ens trobam davant un poemari esmolat i precís, ple d’imatges colpidores i suggerents, amb versos trenats a través d’un llenguatge molt treballat i abrandat. Un lèxic que també fa parlar els espais en blanc i que combina peces llargues amb poemes més breus, on es fa sentir la veu de la gran poeta Tonina Canyelles.
El llibre tracta temes com l’amor, el desig, la guerra o la mortalitat, tot reflexionant filosòficament sobre l’endins més pregon. De fet, un dels poemes dialoga amb el ‘cogito’ i el ‘sum’ de René Descartes, en una reflexió que dissol els límits de jo poètic i vital. No debades, podríem dir, el llibre reivindicara una «Sort dissortada» (com es titula una de les peces), en la qual s’obrirà la «caixa on guardes les ales dels teus àngels endimoniats». El component social tampoc hi manca, amb referències als conflictes d’Ucraïna i Palestina. Un llibre d’una enorme bellesa que abrusa el lector des de la primera fins a la darrera pàgina.
Així, arribam al plat fort. Tota la terra no omplirà mai aquest buit, publicat per Lleonard Muntaner a la col·lecció Debiaix, és una extraordinària ‘nouvelle’ que, com assegura Marcos Augusto al pròleg que acompanya l’edició, es pot llegir com un extens poema en què la forma lírica trena la narració. La trama està composta per un escriptor poruc i turmentat, en Marc, que a través dels personatges de na Maria i en Xavi intenta escriure infructuosament sobre la realitat d’un accident. I diem «infructuosament», perquè els personatges cobren vida, pensen i es rebel·len, és a dir, tenen «consciència». Amb ells hi compareixeran els Menjaterra, una mena de secta nihilista, que, com indica el seu nom, segueixen el credo de menjar terra per a purgar el dolor i el dol.
Amb un lèxic d’expressions enormement ric i elaborat, Riera aborda temes com l’amor, el desig, la violència, la crisi espiritual o l’acte mateix d’escriure, en una novel·la coral en la qual, a parer meu, s’hi fan molt presents elements reflexius de La gravetat i la gràcia de Simone Weil. No debades el concepte de «descreació» de la filòsofa francesa acaba nuant i desnuat la trama d’uns personatges que graviten al voltant d’una terra cruiada i crivellada. Un llibre magnífic, que surt dels cànons habituals, i que s’endinsa en el doll de la pura poesia.
Sigui com vulgui, Aina Riera és una autora prolífica, amb una entrega total a l’escriptura, que és capaç d’oferir una experiència poètica i estètica de primer nivell. Una poeta, amb tots els ets i uts, que sap esmolar les paraules i que abranda la flama de la poesia amb una força envejable. Una autora que és una de les veus més interessants i destacades d’una Mallorca que cerca nous refents.
Punt de vista
