Begonya Mezquita,
Feridura.
Edicions del Buc, 2024.
Sens dubte, els esdeveniments que ens demostren la fragilitat de la condició humana, en general funcionen molt bé com a estímuls per a la creació. És el cas del poemari Feridura (Edicions del Buc, 2024), de la poeta valenciana Begonya Mezquita, que parteix d’un fet tan imprevisible com devastador: l’experiència d’un ictus, també conegut popularment com atac de feridura. Des d’aquest punt de partida, la veu poètica s’endinsa en un recorregut vital i literari que abraça el trauma inicial, el procés de rehabilitació i, finalment, la mirada esperançada cap al futur.
El llibre s’articula, així, com un itinerari íntim i colpidor en què la malaltia esdevé detonant de la paraula i motor de renovació. Els primers versos ens situen en l’instant exacte del sotrac: «Negues els peus al moviment, / tiba la pell un vertigen, caus a terra». La poeta capta amb precisió el moment en què el cos falla, quan la vida es desestabilitza i apareix «l’esvoranc i la queixalada voraç» que trenca el fil de la quotidianitat. Aquest inici abrupte no sols testimonia l’impacte físic de l’ictus, sinó també la commoció emocional, la por i la incertesa davant la vulnerabilitat que ens configura. Tanmateix, la veu de Mezquita no resta encallada en la foscor.
El llibre avança com un relat en etapes: del trauma a la recuperació, de l’enfonsament a la resistència. Els poemes, disposats gairebé com a seqüències d’un dietari poètic, reflecteixen la lluita per recuperar el cos i la vida d’abans, però també suposa un aprenentatge que sorgeix de l’experiència extrema. L’autora converteix el dolor en consciència, en una nova forma de lluita i resiliència.
Al llarg de Feridura hi desfilen sobretot imatges d’allò viscut, però també dels espais que configuren la identitat: ciutats, carrers, llocs estimats i persones que romanen com a referents imprescindibles. «Als carrers on has viscut, potser encara / hi roman la saba dels teus dies», escriu, recordant-nos que som arrel i memòria, i que allò que hem estat continua bategant ben fort dins nosaltres.
El llibre és també un cant a la superació. Sense amagar el temor inicial ni les ferides, Mezquita tria quedar-se amb el costat lluminós del viure: els viatges, el coratge, l’alegria de tornar a caminar i estimar, tal vegada encara més que abans. Els versos, diàfans i precisos, carregats d’imatges resplendents, evoquen tant la fragilitat com la bellesa, i dibuixen un univers simbòlic que és alhora íntim i universal.
