Com deim en un article de fa quinze dies, Mallorca és, per uns mesos, l’epicentre de l’univers mironià. Quatre grans exposicions, en quatre espais emblemàtics de Palma, reten homenatge a l’obra de Joan Miró, un dels grans artistes del segle XX. Amb el nom genèric de ‘Paysage Miró’, es poden veure excel·lents mostres retrospectives a La Llotja, Es Baluard Museu, El Casal Solleric i la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Cada una de les quatre institucions ofereix la seva mirada i totes configuren un mateix paisatge. Es tracta d’un projecte organitzat per aquestes institucions en col·laboració amb el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i en el qual han col·laborat la Successió Miró i la Galeria Pelaires de Ciutat.
Si en l’anterior article analitzàvem l’exposició d’Es Baluard, aquesta setmana centrarem el nostre interès en l’esplèndida mostra que es pot visitar, fins al 9 de novembre, a la Planta Noble del Casal Solleric de Palma. La mostra, titulada ‘Paysage Miró. El color i la seva ombra’ aplega una selecció d’obres realitzades entre el 1960 i el 1981, que mostren l’evolució pictòrica i escultòrica de Miró i el joc entre el color i les ombres. L’exposició, comissariada per Carmen Fernández Aparicio, Antònia Maria Perelló, David Barro i Fernando Gómez de la Cuesta, mostra una retrospectiva acurada que inclou peces com ara Femme en transe par la fuite des étoiles filantes de l’any 1969.
Tal com han explicat des del Casal Solleric, Joan Miró «assenyalà que el temps no comptava a la seva obra i assegurava que pertanyia al present». Efectivament, la seva trajectòria podria explicar-se a partir d’una sèrie de «cercles concèntrics» i aquesta exposició al Casal Solleric es concep d’aquesta manera, sense una referència cronològica convencional, per enllaçar idees que en mostren «la importància en l’esdevenir de la pintura i l’escultura al segle XX i també per revelar les relacions que l’artista estableix entre ambdues disciplines».
Segons la sala expositiva, Miró és un «artista conceptual» i així s’ha d’entendre «el seu apropament a la pintura i a l’escultura». «La seva intenció va ser sempre transformar la mirada de l’espectador. Per això aviat intenta esquivar la rigidesa tradicional d’ambdues disciplines per perseguir la conceptualització dels seus símbols», han indicat. Així, Miró observa la realitat per a «destil·lar-la» i és per això que converteix «la dona en signe», com les esquemàtiques estrelles i altres personatges.
Però aquestes referències no sempre són visibles i aquestes figures funcionen «com a interrogants» als quals agafar-se i donen sentit al convenciment que, en paraules del Solleric, «no tenim cap possibilitat d’aproximar-nos a l’absolut o d’accedir al misteri, perquè qualsevol forma d’acostament significa efectivament un allunyament». «El camp de la imatge, de l’escultura o del quadre, s’abisma i la revelació del sentit esdevé impossible, com si alguns signes i algunes imatges cresquessin cap a l’extinció», han indicat. Perquè, en el fons, Miró configurà «un alfabet visual propi» i l'absent permet auscultar allò que es veu, donar-li sentit, provocant tensions.
Personatges enigmàtics
Segons han explicat des del Casal Solleric, Joan Miró comença a produir «de manera sistemàtica» les escultures de personatges enigmàtics a partir dels anys seixanta. Sens dubte, la vocació tridimensional o l’interès pel volum ja era palès dècades enrere, però és llavors quan Miró «desborda la seva imaginació en les escultures de bronze fos». «Qualsevol cosa o qualsevol pretext era bo per desbordar la inspiració de Miró, que caminava i trobava coses que anaven configurant una col·lecció que, alhora, li serveix per als assemblatges d’objectes, sempre paradoxals i hereus de postulats ‘dadaistes’ o ‘surrealistes’, però també aferrats a la terra i a l’art popular», han explicat. «Quelcom com si l’artista volgués amuntegar i petrificar les formes i els records, per aconseguir que aquests gests humils i efímers esdevinguessin definitius a partir d’un nou caràcter totèmic. A les escultures juga amb el pes, amb el volum, amb l’equilibri i amb l’impensable, com en la pintura, en què també revela un interès per l'anecdòtic, per el que és primitiu i en aparença ingenu», han insistit.
En general, les escultures de Joan Miró tenen molt a veure amb les pintures més gràfiques, aquelles pintures en què el suport sembla que no està preparat, les més austeres, però d’una gran bellesa plàstica, com es constata en moltes de les pintures exposades al Casal Solleric. «Lluny de revelar el misteri, Miró l’expandeix per mantenir l’espectador en una cruïlla, entre el que s’interioritza i el que sobreviu a la superfície, el que queda entre parèntesis, l’espai com a absència pura capaç de permetre totes les presències», han apuntat des del Solleric.
Com han apuntat els curadors de la mostra, la de Joan Miró és una pintura «que ens carrega de preguntes, potser perquè es forja en una realitat que ens condueix tant al pes originari de les primeres pintures rupestres −amb aquesta lògica ancestral que és encara més palesa en les seves escultures− com a qüestions absolutament contemporànies que escruten l’exercici de la pintura i l’escultura i que es poden contar a través de la seva obra». «D’una banda, la destrucció progressiva de l’espai pictòric que ens mostra com l’arribada a l’abstracció no és programada, sinó que és la conseqüència d’una lluita gradual per l’autonomia de l’art respecte a la seva realitat exterior i de l’anhel dels artistes per aconseguir pintar les darreres pintures possibles», han explicat. «D’altra banda, com aconsegueix anunciar una pintura en què el temps s’experimenta, una pintura que acaba renegant dels seus marges. I, finalment, com el seu posicionament davant la pintura n’assumeix la condició conceptual, independentment de la condició figurativa o abstracta i de si s’expressa des del color o des de la forma», han afegit.
Intentar «engrandir la dona»
Segons han apuntat des del Solleric, una de les seves obsessions en l’escultura i la pintura va ser intentar «engrandir la dona, les seves ‘femme’», que per a Miró simbolitzen «la connexió amb les arrels de la terra, amb el que procura la vida». A la mostra del Casal Solleric són molts i diversos els exemples. En algunes pintures és una taca negra i a les escultures un volum al qual se sumen altres volums. Perquè, realment, «‘femme’ per a Miró és una mena d’univers, com ho són les estrelles o els ocells, o els caps i els personatges», han apuntat.
Així, Joan Miró mira pel «retrovisor» i destil·la segles d’història de l’art. «Per això és un artista radicalment contemporani, i aquesta asseveració sobreviu independentment de la dècada en què hagi estat o pugui ser realitzada cada obra. Ho és si tenim en compte que va voler ‘assassinar la pintura’ pintant; o com va aconseguir dur el seu univers a l’escultura i com va ser capaç de conjugar la seva obra amb altres oficis i tradicions artesanals, com ara els telers, els mosaics, les arts gràfiques o la ceràmica», han explicat.
Si a la pintura de Miró la narrativa es conjuga des de l'enigmàtic, on la informació s’ofereix al mateix temps que es «replega» i el que és proper es combina «amb l'encriptat», a l’escultura l’espai també es prolonga perquè «l’espectador especuli». «S’entén així la tendència de la seva escultura a esquematitzar i a simplificar les formes, on aflora el seu primitivisme. Al capdavall, les il·lustracions primitives són l’inici de la comunicació visual. Si en els símbols geomètrics abstractes podem intuir una ‘protoescriptura’, les pintures d’animals podrien llegir-se com a pictogrames o com a germen de l’art pictòric i escultòric de Miró», han explicat.
Així, l’entorn mateix de les coves propiciava l’esquematització, i si ho pensam més gràficament: tot el que s’interposa entre un foc i una paret en l’obscuritat es converteix en silueta. «Per això, l’escultura de Miró és ombra i la pintura és color. Aquesta simplificació es destil·la a manera d’abstracció de la realitat representada, i aquesta mena d’ombra que ha seduït literalment tants artistes contemporanis és present en un Miró que no era aliè a tot el que havia aconseguit l’art prehistòric i acudeix una vegada i una altra a la tradició per iniciar el seu procés d’abstracció, que mai no arribarà a ser una abstracció en si mateixa», han explicat des del Solleric. «Perquè en Miró l’ancestral i la cultura popular sempre emergeixen, també en la manera d’implicar-se amb altres mitjans menys qualificats que la pintura i l’escultura. Miró va ser un artista capaç d’engrandir les petites coses», han sentenciat. Sigui com vulgui, no us deixeu perdre aquesta exposició, ni la resta de mostres que conformen aquest gran mosaic de ‘Paysage Miró’.
